Bon Nadal i Feliç any!

Diuen que sempre s’ha de posar el títol al final de la història. Només tenint coneixement de tot el contingut, és quan podem definir en una o dues paraules, el què significa. De vegades, fins i tot necessitem apartats per digerir lentament la informació apilonada. Petits capítols resumint els aspectes que creiem més destacats. Però si tenim en compte la visió particular i quadriculada de cada persona, ens tornem a equivocar.

Si tots llegíssim aquestes mateixes paraules i busquéssim un títol, cauríem en una pluralitat d’opinions. És el problema de la impossibilitat de l’objectivitat. Si haguéssim de titular amb un mot aquest 2009, segur que no ens posaríem d’acord. Deixem-lo doncs, que es tanqui sense etiquetes.

Programa especial Ràdio Sant Vicenç

Dimarts 22 de desembre, de 9 a 13h, programa especial dedicat al sorteig de la loteria de Nadal. El podeu seguir en directe clicant aquí.

Autoretrat

A primer de carrera (2004), a l'assignatura Gèneres informatius i interpretatius en premsa, ens van demanar que escrivissim sobre nosaltres mateixos; un autoretrat que en deien. Aquest va ser el meu resultat. Més tard em van dir que potser caldria que passés pel psicòleg, perquè més aviat semblo la protagonista d'una tragicomèdia; potser exageren.

Es podria dir que la meva persona va lligada a la variabilitat, tan en l’àmbit psicològic com en el físic. Així doncs, em descriuré tot seguit partint d’aquest mot, que per qui no el conegui vol dir que la meva forma varia segons l’estat d’ànim o, perquè no, segons el dia que fa.

Per qui vulgui alguna prova que certifiqui l’afirmació anterior, només s’haurà de fixar en els meus cabells: avui més foscos, demà més rossos. I perquè? Doncs perquè el sol decideix quin to ha de donar-li’s. Per si encara en voleu més, deixem de banda el color: arrissats, llisos o pentinats al gust del vent. El que està clar és que cada moment canvia, i és per això que van lligats al terme variabilitat.

Què seria de mi sense els meus ulls? Parlen per si sols, és per això que sóc incapaç d’amagar què penso. La llum els fa canviar de color, i fins i tot el meu estat d’ànim: més grisos quan estic trista, groguencs quan emmalalteixo i d’un blau més viu quan tinc ganes de somriure. I encara diria més: petits quan la son em pot, ullerosos després d’una ressaca i grossos quan la lupa de les ulleres els fa més grans. Però sempre atents, observadors fins l’hora de dormir, pendents de cada gest i cada moviment de la gent que em rodeja.

La boca gairebé sempre està tancada, ja que sóc poc parladora quan no tinc res bo a dir. Hi han dies, però, que em veig incapaç de callar. Tot deu ser qüestió de confiança. En moltes ocasions ensenyo les dents amb un tímid somriure, i en d’altres se’m podria veure l’estómac d’una sola rialla.

El nas hi juga un altre paper important en aquesta variabilitat de la que us parlo, perquè sense ell els gestos no tindrien sentit. De vegades s’arronsa i sembla una patata enganxada a la cara. D’altres es posa vermell a causa del fred, blau si és molt intens. Si aquesta vermellor ve acompanyada d’unes galtes del mateix color és que la vergonya m’envaeix, fet que sol passar molt sovint. Aleshores em sento encara més petita del que sóc, perquè no us creieu que sóc massa alta. Hi han dies però, que sento que puc anar més enllà de mi mateixa, i em crec més gran del que podria aparentar.

Potser avui tinc molta vergonya i la timidesa envaeix els meus pensaments, però demà la xuleria guanya aquesta angoixa i passo a ser una pocavergonya. Qui sap si al despertar-me tindré ganes de parlar pels descosits fins que acabi discutint amb la paret, o bé m’empassaré les paraules i guardaré les meves forces en escoltar. El que està clar és que tot depèn de qui tingui al meu davant i de la situació en la que em trobi, per això us parlo de variabilitat, perquè canvio molt segons el moment.

Per si encara no en teniu prou només cal que mireu de passar un parell de dies amb mi, doncs a vegades se’m titlla d’antipàtica i reservada i d’altres se m’acusa de tot el contrari. Puc ser molt afable i generosa i a la vegada em podrieu considerar una egocèntrica força agressiva. Insegura quan no em conec el terreny i molt segura quan veig que puc trepitjar fort. El que sí que us puc assegurar és que per aquells que em coneixen bé i als que aprecio, solc ser xerraire i divertida i saben que sempre em tindran allà. Si no ets del meu gust, segurament els meus ulls i algun que altre comentari t’ho deixarà clar. Potser és una creu o qui sap si és una virtut, però sóc molt expressiva, i és una de les poques coses que no podré canviar.

I què seria d’aquesta variabilitat sense un paper per l’ironia. Es pot dir que juguem al mateix equip. M’agrada molt fer broma i deixar anar indirectes, per tal de fer enfadar o desconcertar a qui s’asseu al meu davant. De vegades puc resultar fins i tot pesada o grollera, però si em coneixes saps per on vaig. Això sí, sempre procuro fer-me amb la raó, tot i que de vegades l’orgull fa que no vegi realment el què hi ha.

Però ara no us penseu que pateixo d’una bipol·laritat permanent. El meu estat camaleònic no és cap malaltia, simplement em deixo emportar molt (potser massa) pels meus sentiments. I com aquests mai resten immòbils, jo també canvio, i és per aquest motiu que l’adjectiu més adequat per definir-me és variable.

Empañado

En la mesa del comedor, acomodada como segundo, o quizás tercer escritorio, encontramos un montón de papeles desordenados, que a su vez, conforman una estructura perfectamente razonable, pero que solo ella conoce. Entre esa montaña de hojas manuscritas y pasadas a máquina, encontramos un dossier de tapas rojas y duras con aspecto impecable. Se trata de su próxima presentación oral, una propuesta innovadora y creativa, tal y como sus profesores pidieron semanas atrás. A pesar de que la universidad se ha convertido en un lugar plagado de muchedumbres sin ganas de nada, ella sigue creyendo en su objetivo: crecer, aprender, formarse.

Es una chica joven, de unos veintitantos. No es ni alta, ni baja. De pelo rubio oscuro, de ojos grandes y marrones, de nariz puntiaguda y labios gruesos. Seguramente, ella destacaría sus imperfecciones, como ese segundo dedo del pie, más largo que el primero, o esa peca marcada que tiene dibujada en la mejilla derecha. Pero en realidad, son los pequeños detalles que la hacen diferente al resto. Y, aunque lo tiene muy escondido, se siente orgullosa de ellos. La mañana se despierta perezosa, pero dos tonos del despertador bastan para que se arranque las sábanas y se levante de la cama. Una vez más, se plantea el porqué cuesta tanto separarse del colchón. Según sus teorías, esta vida necesita unos retoques. Uno de ellos sería intercambiar la sensación fría e incómoda justo antes de meterse en la cama una noche de invierno, por esa pereza constante de las mañanas, en las que el calor y el sueño provocan que uno no quiera empezar el día. Así no se puede. Pero el mundo no le hace caso, así que su conciencia la obliga a levantarse. Se dirige al cuarto de baño, se observa en el espejo y se aclara la cara con agua fría. Todavía quedan horas antes de la presentación, pero para ella es muy importante sentirse totalmente despierta, para dar el máximo de todo su intelecto. Para ello, pronto acompañará su mano de un café humeante, esperando que la cafeína pronto cumple su propósito. El calor entela el cristal, sin dejar entrever que se esconde al otro lado. Por un momento, quiso pasar la mano y borrar la neblina, pero finalmente, resigue su nombre en letra redondeada. Solo las letras permitirán observar el exterior, aunque el efecto dura solo unos instantes.

Col·laboracions

L'Agenda, publicació mensual gratuïta d'Arenys de Mar.
Entrevista a Rosa Puertas.Edició de desembre 2009.