Creua el llindar de la porta mentre sona un picarol entremaliat que posa en alerta a les dues treballadores del local. “Bon dia” es diuen els uns als altres, “venia a arreglar-me els cabells”, continua el client. “Li tallarem!”, diu la que sembla més veterana, que té els ulls tan grans que li donen un aspecte poc proporcionat. “Li tallarem” repeteix l’altra sense alçar el cap, mentre pinta de vermell l’ungla d’una dona d’aspecte poc amable. En pocs segons, es troba assegut en una cadira de pell arrugada i desgastada pel pas del temps i amb el coll atrapat en una pica de porcellana blanca que li provoca esgarrifances al clatell.
Acabat el rentat capil·lar, una tovallola seca li embolica el cap. Falta l’instrument estrella, que ràpidament divisa. Reconeix el seu perfil: meitat corbada, rodona, forjada de forma el·líptica; li segueix un tram recte format per dues làmines afilades i punxegudes. L’eix que les uneix és una peça cilíndrica de petites dimensions, però determinant per fer efectiu el mecanisme. Pell color gris metàl·lic i llis, capaç d’encegar l’enemic amb el simple reflex d’una llum artificial. Figura esquàl·lida de tacte fred, aparentment inerta, però amb un potencial voraç. Capaç de dividir, separar, trencar, fragmentar, escapçar,... retallar. Les tisores esperen pacientment damunt el prestatge que algú les agafi i les faci funcionar.
El client se les mira, desconfiat, atemorit. “Quan sento el ressò de les tisores, em tremolen els drets”, li diu. La perruquera veterana somriu i les agafa del prestatge sense dubtar. Amb dos dits, subjecta el manyoc de cabells, humits i tibats, i els situa just al centre de les dues fulles. Amb un gest, el tall és net, recte, impecable. Tot just acaba de començar, però el canvi ja és notable.
