Del Tour de Flandes, a la Montaltbike

Tot i la distància que el separa del seu poble natal, Pep Vega no s’oblida de Sant Vicenç. Ho va demostrar quan el 2009 va disputar el Campionat del Món de Mountainbike lluint amb orgull la bandera xurravina. “Malgrat que ja no hi visc, per mi casa meva sempre serà a la Baixada de la Riera nº 15, un lloc de records inoblidables”. Records d’infància que van transcórrer en una vila que defineix com a petita, tranquil·la i despreocupada. En certa manera, Arlos segueix la mateixa línia. Un petit municipi proper a la Vall d’Aran, on resideix amb la seva dona i els seus dos fills. En Pep sempre ha sentit passió per la muntanya. Potser per això s’envolta d’aquests espais, fins i tot, quan treballa. Actualment, és gerent i copropietari d’una empresa especialitzada en la creació, la implantació i el desenvolupament de productes turístics, utilitzant la bicicleta com a mitjà de transport més habitual. D’allà neix Pedales del Mundo, la primera xarxa de rutes comercials en BTT del món, i el Road Bike Tours, amb rutes per carretera.

Tot sembla indicar que l’estat natural d’aquest santvicentí sigui damunt d’una bicicleta. Ha competit primer en petites curses, després en campionats nacionals, europeus, mundials, i fins i tot el Tour de Flandes... sense oblidar la Montaltbike! “Quan deixi de gaudir, deixaré de córrer”, afirma. La seva primera bicicleta va ser un regal de la seva àvia, gràcies a una promoció que va fer Caixa Laietana. Una manera de començar a gaudir d’aquest esport que molts altres ciclistes de la comarca comparteixen. Fins avui, no se n’ha cansat.

Creus que el fet d’haver nascut en un entorn “natural”, allunyat de la vida de ciutat, et va apropar més a gaudir de la natura? Ser i viure a Sant Vicenç em va marcar molt. El fet de viure en un poble petit, tranquil i en el que podies jugar amb els amics al carrer sense problemes. Recordo passar hores i hores amb en Pol. Inventar jocs i fer que les hores passessin com segons. O amb la família Rabat, al sortir de l’escola, quan treballaven el camp. I el fet de tenir tan a prop les muntanyes, els tres turons encapçalats pel Montalt, el Corredor...

Recordes aquestes muntanyes damunt d’una bicicleta? La veritat és que primer em va seduir la bici de carretera. Quan a l’estiu veia les etapes del Tour em tornava “boig”! La BTT va ser exactament a l’any 91, quan tenia 14 anys i la meva àvia me la va regalar. Aleshores sí, damunt d’una bicicleta aquí i a la Vall d’Aran, on ja estiuejava des de petit.

En quin moment comences a competir? De manera amateur als 17 anys, i amb més dedicació als 19. El meu esport era el futbol, tenia un bon nivell. Recordo haver jugat algun partit contra Xavi Hernandez, Òscar Alvarez o Jordi Ferron. Però cada vegada m’agradava més la bici. Vaig començar amb el Club Ciclista Llavaneres, i un any després marxava a córrer amb l’equip Bicicletes Esteve, de Palamós i Platja d’Aro. Amb ells vaig disputar moltes curses, vam guanyar molts títols, però sobretot, vaig fer molt bones amistats.

Però te’n vas cansar. Vaig venir a viure a la Vall d’Aran. Estava saturat i volia fer altres coses. Però 5 anys més tard em van cridar per tornar a competir. A Bagnères de Luchon s’havia creat un nou club ciclista i em va motivar molt el fet de competir amb un equip de fora. No me’n penedeixo: em sento molt orgullós d’haver estat des del primer dia amb la gent de Luchon Louron Cyclisme.

Compagines aquesta dedicació amb la feina, a través de Pedales del Mundo i Road Bike Tours. En aquests moments tenim la primera xarxa de rutes comercials en BTT del món. La ruta més popular és la Pedals de Foc, travessa pionera a Espanya amb la que vam ser els creadors d’un nou model de turisme, però també tenim altres recorreguts al país, i fins i tot, un als Andes! La mateixa filosofia la seguim a Road Bike Tours, però a la carretera. Rutes que passen pels ports mítics del Tour de França, com el Tourmalet, Aspin, Peyresourde...

Però, que tot i que estàs lluny del teu poble, no et perds la Montaltbike, organitzada pel Club Xurribikers. No m’agrada perdre el contacte amb la gent del meu poble i la MontaltBike és una ocasió immillorable. Em retrobo amb vells coneguts i amics i és un esdeveniment impressionant: veure 900 ciclistes a Sant Vicenç em fa sentir molt orgullós de ser xurraví.

Tampoc t’oblides de Sant Vicenç a les competicions en les que participes, ja que vas acompanyat de la bandera amb la que l’alcalde et va obsequiar el 2009. Una d’aquestes va ser el Campionat del Món de Mountainbike Master. La veritat és que he pogut córrer a molts llocs, però mai havia participat en un circuit amb tant nivell tant des del punt de vista tècnic, físic i de participació. Va ser molt especial, i em va fer il·lusió compartir-ho amb el meu poble. Després li vaig entregar a l’alcalde el mallot que havia portat i una fotografia de la cursa. És una dedicatòria a tots els santvicentins.

És la competició que més t’ha marcat? N’hi ha moltes més. La primera època amb Bicicletes Esteve després de guanyar el Campionat de Catalunya, on vaig poder compartir moments màgics amb el meu pare. O sobre quan vaig participar al Campionat d’Europa de BTT representant Catalunya, lluint el mallot del meu país davant de la meva dona i els meus dos fills. Va ser molt emotiu.

La última prova en la que has competit és el Tour de Flandes. 260km de recorregut en 10 hores. Com et fa sentir haver complert un repte d’aquestes característiques? Era un somni estar al Tour de Flandes, i l’experiència és molt gran. Només a la sortida, a la plaça de Bruges, se’t posa la pell de gallina. És un tour mític, conegut per les seves “cotes”, els seus pavès, el quilometratge... el suport del públic. Quan arribes cap el quilòmetre 250 i veus Kapelmur, el lloc més emblemàtic del recorregut, és una satisfacció que no es pot expressar en paraules. I quan vaig creuar la meta, vaig plorar d’emoció. És aleshores quan t’adones del què has fet.

Quin és el teu proper objectiu? El meu objectiu sempre és el mateix: gaudir. Quan deixi de fer-ho, deixaré de córrer.

Pèsols amb denominació d'origen

Va néixer en plena crisi, amb el Crac del 29, tot i que no pot recordar-ne cap conseqüència. “Sé que Llavaneres era, aleshores, un poble totalment agrícola, pel que mai ens va faltar de menjar”. La seva vida l’ha portat per altres capítols determinants de la nostra història: guerra civil, franquisme i transició democràtica. Amb orgull, explica que va ser impulsor i el primer president de l’Associació de Pares de l’única escola pública que hi havia a Llavaneres, en plena dictadura, i regidor a l’oposició durant la dècada dels 80. Però Salvador Tresserras Casals, llavanerenc amb denominació d’origen, està orgullós per damunt de tot, d’haver ajudat a mantenir la producció dels pèsols garrofals: “Es cultivaven diferents tipus de pèsols, cosa que molta gent no sap, però els més bons eren els garrofals i vam lluitar perquè es diferenciessin de la resta”. El passat 8 d’abril, se li va adjudicar el Pèsol d’Or: “N’estic molt orgullós d’haver ajudat a preservar-los, però el mèrit no és meu, sinó de la meva àvia i de la meva mare, que són les que van començar a promocionar-los”.

Com és el poble que recordes durant la infància? Recordo jugar al carrer i fer molta vida a la Rectoria. Era escolà. Aleshores no hi havia gaires distraccions i els diumenges hi havia cinema i teatre. Quan va arribar la guerra, el meu pare va marxar al front i es va quedar la mare amb mi i dues germanes. Va ser una època molt dura, però de gana no en vam passar. Llavaneres era tot camps de cultiu. Hi havia ametllers, olivers, patates, moltes verdures,... el més difícil era trobar pa i llet.

A quina edat entres a treballar com a jornaler? Vaig començar als 13 anys. Teníem un petit hort de regadiu per on ara està el Tennis Mora. Allà cultivàvem verdures que després anàvem a vendre a plaça. Va començar la meva àvia, després la meva mare i vam seguir jo i la meva dona, la Maria Basela.

Una plaça que tampoc existeix. Estava al davant de l’Església, al costat del Picarol. Tinc un quadre que vaig fer pintar a en Josep Munné abans que la fessin desaparèixer [fotografia]. És de l’any 1969. Aquell terreny s’havia expropiat al sindicat agrícola durant la guerra i amb la democràcia el van reclamar. L’Ajuntament ens va donar locals a tots els que teníem parada: l’Andreu Torrents, peixater, el que venia gallines, en Bonamusa... i nosaltres.

Al passeig de les Monges, on actualment encara hi ha la botiga Tresserras, quatre generacions després. Què veníeu originàriament? Fruita, verdura i ous. I també molts pollastres; aleshores es venien vius! I pèsols! Se’n produïen i es consumien molt, tant a la comarca com a Barcelona i, fins i tot, a Madrid!

A Madrid? Hi havia un senyor que venia a buscar-ne i allà els regalava. Recordo que omplíem coves de 20kg! Et parlo dels bons, eh? N’hi havia de moltes classes.

Quins tipus de pèsols hi havia? Durant la guerra hi havia els pèsols bufats i els negrets, que sortien d’una planta petita. També hi havien els endirà, que venia d’una planta una mica més alta, l’única que feia flor blava, i el garrofal, que és el que ara té denominació d’origen. Més endavant, va arribar el pèsol del ganxo, una varietat molt bona. Després hi havia els pèsols de l’utrillo, que no eren tan bons, però la planta creix molt ràpid i dóna més quilos de pèsol.

És més rentable. La producció del garrofal va anar minvant, perquè no donava tant benefici. Però saps per què es conserva?

Per què? Gràcies a alguns pagesos com nosaltres, que els vam saber diferenciar. Quan estàvem a la plaça, hi havia una senyora que tenia un restaurant, la Petra Lafarga, que només comprava els garrofals i els promocionava. Feia un menú de llenguado a la planxa, pèsols garrofals ofegats a l’estil de Llavaneres i maduixes.

I els de la floreta? Això és una invenció. Quan van començar les pesolades, es va inventar aquest genèric, perquè totes les plantes que fan pèsol tenen una floreta. Inclou els de l’utrillo i varietats que no són tan bones. Per això vam lluitar per diferenciar els garrofals, que no tenen res a veure. De fet, tenim una clientela que ve a buscar aquest tipus de pèsols en concret. I és que la gent que el sap cuinar bé, nota la diferència.

Com s’ha de cuinar? Aquesta varietat ha de ser collida i menjada, que dic jo. Es regaven una mica abans de collir-los, perquè estiguessin tendres i, després, es fa el sofregit i no es posa aigua ni res. Ja tenen prou gust.

De fet, teniu la vostra pròpia recepta. Ja fa anys que li donem als nostres clients, a la botiga. És la recepta original dels pèsols de Llavaneres.

Tot i això, ja no se’n produeixen tant a Llavaneres. Ja fa molts anys que no tenim l’hort. Es va construir molt, va quedar seca i el pèsol necessita molta aigua. Però el fet que n’hi hagin menys, també ha afavorit que estiguin més cotitzats. Hi ha gent que ve a buscar-los de fora! Aquesta varietat es conserva gràcies al nom que s’ha fet. A la denominació d’origen.