Dibuixos pensats pels grans i fets pels més petits

No puc evitar no sorprendre’m quan llegeixo que Bob Esponja és considera’t un mal exemple pels més petits. No pel contingut, sinó per la forma. Segons un estudi de Virgínia (Estats Units), aquesta sèrie d’animació infantil pot produir dèficit d’atenció als menors de 4 anys i d’altres problemes d’aprenentatge. El motiu al·legat és el ritme trepidant del personatge, el qual provoca un allau d’estímuls que desborden la capacitat de concentració dels nens i nenes. És a dir, els hi provoca un neguit, no s’especifica si transitori o permanent, que afecta al seu rendiment cognitiu. La defensa és que en concret, és un serial pensat per infants de més de 6 anys, tot i que no és precisament, el col·lectiu més fanàtic del protagonista. “La televisió provoca un impacte emocional molt fort a totes les edats pel que hem d’estar preparats, per tant és molt discutible a nivell científic” apuntava Valentí Gómez Oliver, president d’honor de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil, durant una entrevista radiofònica. Gómez diu que el problema està en què les sèries infantils “són productes pensats per grans i fets per a petits”, per això diu seria bo que s’expliqui que, tot i que la ficció que representa la realitat d’una manera metafòrica, “tot és producte de la imaginació i perilla el sentit mimètic d’aquest mitjà”. La por és que cada vegada es trenquen més tabús degut a aquest plantejament, fet que ens fa més immunes al llarg dels anys. Cada vegada, ens acostumem més al rol presentat a la televisió des de petits i ja no ens escandalitzen.

Poc puc parlar d’aquest peculiar personatge, del qual només sé que és una esponja que viu al fons del mar dins d’una pinya, com explica la cançó de capçalera. Però més enllà de tota semblança amb la realitat, tots sabem que els dibuixos de la infància ens marquen d’una manera descomunal. Mostra d’això és la extraordinària expectació que ha causat a tota una generació el retorn de Bola de Drac a la televisió catalana. Una expectació que s’ha barrejat amb la nostàlgia de tots els qui vam passar hores davant la pantalla per veure els nostres ídols lluitar sense sentit. També han suposat un fort impacte social els tràgics desenllaços que van acabar amb d’altres sèries com Doraemon o Oliver i Benji, fins el punt, que els creadors es van veure obligats a tancar la història amb un Happy End.

Em pregunto si perillen els valors. I hauríem de retrobar-nos amb la protagonista especial i diferent que vesteix una sabata de cada color, o que es pentina amb dues trenes vermelles que desafien la gravetat, per damunt de les que ara, imposen el seu físic i la popularitat per damunt de la personalitat.

Entrevista a Valentí Gómez realitzada al programa Tot a l'hora de Ràdio Arenys (Josep M Cano i Elena Viu 16.09.2011).

Joan Rossell: “Ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria”

Estiuejant maresmenc des de tota la vida. Primer a Caldes i des de l’any 1970 a Sant Andreu de Llavaneres. “Em vaig instal·lar aquí mentre estudiava una enginyeria a Mataró”, explica Joan Rossell, “dos anys fantàstics”. El poble ha canviat molt des d’aleshores. Ens parla de massificació i d’un considerable augment de l’oferta lúdica i d’equipaments. “Encara hi trobo la tranquil·litat i la llibertat”. Les 3 viles s’han convertit, per ell, en el sinònim de desconnexió: “Venir aquí és trencar amb l’estrès del dia a dia”. I és que ser el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials no és una tasca fàcil. “Hi ha molts incendis”, explica, “no ens podem quedar de braços creuats”.

Entre reunió i reunió, Joan Rossell ens ha dedicat uns minuts al 3 viles. Aposta per les reformes, els emprenedors i la formació de qualitat. No serà fàcil, però sortir de la crisi, és possible: “Ens hem d’estrènyer el cinturó” apunta, “però no ho hem de veure com una gran catàstrofe, es pot assumir”.

Molts incendis, molts desplaçaments, moltes reunions. No pares. Estem en una situació de crisi després d’uns anys en els quals ha anat tot espectacularment bé. Al país li calen reformes. Vam patir un creixement enorme i, ara, el què passa és que hem de competir amb el món, que és on venem els nostres productes i serveis. Havíem arribat massa lluny i ara hem de fer unes passes enrere perquè sinó, no surten els números.

Ets dels què pensa que vivíem una gran mentida? Al contrari, vivíem una gran realitat. A Europa des dels 50 fins el 2007 el creixement econòmic ha estat del 3,5. Però anava tot tan bé, que ens hem llançat massa ràpid i hem acabat endeutant-nos més del compte. No ens queda més remei que iniciar un procés de “desapalancament”. Això suposa que el consum de famílies i empreses estigui baixant. Aquests són els números, viurem una sèrie d’anys que no seran fàcils, o almenys, no seran tan bons com en el passat.

A base de molts sacrificis? Per part de tothom. La clau és mirar de no deixar molta gent pel camí. Ens hem acostumat a viure d’una manera que ja no podem mantenir. S’han de recuperar una sèrie d’elements i de valors radicalment diferents als que teníem fins ara.

Per exemple? Els joves no han d’esperar a que els hi donin la feina. Se’ls ha de convèncer perquè dibuixin el seu propi destí, crear la seva empresa. Hi han drets però també hi ha molts deures. Qui més arrisqui i més treballi, més drets tindrà.

Liberalisme? Liberalisme significa esforç, regles de joc, llibertat econòmica i a partir d’aquí, solidaritat. El què passa és que la solidaritat té uns límits i el què no pot ser és que uns sempre treballin molt i d’altres no tinguin ni la voluntat de treballar, ni de voler-se formar. Són una mica els dos extrems. Jo sóc dels que no creu en el subsidi “perquè sí”.

Creus que la manca de formació és el problema? Formació de qualitat. El sistema no ha estat capaç d’assumir tanta necessitat en tan poc temps. Jo aposto per la formació alemanya, dual. Ens hem d’integrar dins l’empresa des de joves, s’ha de saber què és i com es treballa. El què no és normal és qui hi hagin xavals que no hagin tingut mai feina.

També hi ha joves que tenen molts estudis però segueixen a l’atur. S’ha de veure quina és la feina del futur, crear estudis que tinguin sortida.

S’haurien de limitar les places d’universitat? Adaptar-les a les necessitats del mercat. El què no podem fer és crear llicenciatures per les que després no hi ha llocs de treball. Hem de ser realistes i pràctics, el món canvia cada dia, contínuament, i ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria. I una altra qüestió: hem d’esborrar la paraula frau.

Les esquerdes del sistema. No hem de consentir que hi hagi absentisme, gent que cobra l’atur i treballa en negre, o els qui no paguen impostos. Il·legalitats que sovint parlem entre nosaltres d’una manera consentida. Però multiplica-les! Ens estan treien els diners a tots els altres! Això suposa PIB, i sense frau, estic segur que els números serien positius i creixeríem.

Des de la CEOE, insistiu en aquesta mena de qüestions. S’han de fer reformes i és el què s’està plantejant i exposant. Hem de fixar-nos en els altres països, també fan canvis! Sense sacrifici no ens en sortirem. Des de la CEOE defensem a les empreses, demanem que ens deixin gestionar la situació de la millor manera possible. Una de les coses que veiem és que hi ha masses lleis. S’ha de simplificar!

Simplificar? Caldria reduir les lleis a la meitat! De vegades, d’un poble a l’altre canvien radicalment les coses. Per portar un cavall de Huelva a Barcelona hauríem de demanar permisos a 5 comunitats autònomes, el què suposa més temps del que triga el cavall en arribar. És de bojos! Estem a Europa! El localisme és una equivocació. No pot ser que obrir un negoci a Llavaneres sigui diferent a obrir-lo a Sant Vicenç. Cal una grandíssima reestructuració.

I tu assumeixes un paper importantíssim en el pitjor moment! Per què? Conec aquesta casa i sempre he estat vinculat al món empresarial. A més, tinc una avantatge, i és que tinc una excel·lent relació amb tots els grups, m’agrada arribar al consens. Jo vull els polítics que governin, els que es comprometen i prenen la bona direcció.

Amb nom de dona

Tot comença com un repte. La Iolanda Pajares, veïna de Sant Vicenç, buscava feina quan li plantegen crear una associació de dones al poble. “Era una feina totalment altruista”, explica, “però em va picar i vaig decidir tirar-la endavant”. L’objectiu principal era el d’unir les dones de Sant Vicenç: “Volia que totes aquelles dones que prenien el cafè soles després de deixar els nens a l’escola, fessin alguna cosa juntes”. Per això va decidir, juntament amb 6 companyes més, enviar butlletes a totes les cases amb una petita enquesta adreçada a les dones que volguessin formar part d’una entitat. “El poble va començar a créixer fa 8 o 9 anys, hi havia poques ofertes d’oci, no era com ara”, apunta la Iolanda, “volíem saber si hi havia gent interessada i que ens ajudessin a crear l’associació, tenint en compte les seves necessitats”. Se’ls va dir que seria difícil aconseguir un centenar de respostes. En van rebre 800. “Encara guardo totes aquelles cartes, perquè em va fer molta il·lusió”, assegura, “significava que s’havia de tirar endavant”. Es van escriure uns estatuts, es van omplir els papers, es va dissenyar un logotip i va néixer l’associació Dona Activa, que ràpidament va aconseguir 300 sòcies.

Aquesta xifra es manté 7 anys més tard entorn les 200. La Iolanda encara és la presidenta, tot i que la seva mare, Maria Alòdia, ha assumit gran part de funcions: “Per motius personals no podia continuar, a més havia estat regidora i em vaig desvincular una mica. Des d’aleshores, pràcticament m’ha pres el relleu”. Es mostren satisfetes del resultat de la feina feta: “El més important és que en tot aquest temps hem forjat molt bones amistats, és el més gratificant”. Tampoc s’obliden de les dones que han ajudat a fer possible complir-lo: l’Antònia, la Gemma, l’Oyana, la Mari, l’Olga o una sòcia honorífica, l’Angelina.

Ja sabem com va començar tot, Iolanda. Però què oferiu a totes aquestes sòcies? El primer que vam fer és buscar professorat per poder oferir activitats a totes les sòcies. Activitats pensades per les dones a un preu assequible. Ioga, taichí, ball country, dansa del ventre, defensa personal femenina... anem proposant i en funció de l’acceptació, les mantenim o en busquem de noves. Des dels inicis a l’actualitat, hi ha un abisme!

És només per dones? En algunes s’hi han apuntat homes! Ara hi ha molta més oferta, l’Ajuntament i d’altres associacions també organitzen cursos. Alguns coincideixen i, fins i tot, compartim professors. Però quan vam començar érem només nosaltres. Fem activitats pel poble. També preparem xerrades, exposicions i festes.

I el 8 de març, el Dia de la Dona. Per exemple! Tot això és la part activa. Després també hi ha la passiva.

La passiva? Totes les sòcies paguen una quota trimestral. A més rebem una petita subvenció de l’Ajuntament i de la Generalitat, que normalment dediquem a festes que pugui més gent del poble. Amb aquests diners financem l’entitat. Hem organitzat festes de Halloween per nens i nenes, una trobada de Country a nivell català, paelles populars, trobades de grups de Taichí amb altres associacions de les rodalies, etc. La part passiva és el romanent, que destinem cada any a una ONG diferent. Per ajudar a nens amb síndrome de Down, o de l’Àfrica,... quan vam fer la Caminada Popular, vam donar els beneficis a una ONG de Mataró per ajudar a dones maltractades. Van venir 1.800 persones, com a mínim. Fins i tot vam sortir per tv3! Era la primera activitat d’aquestes característiques que es feia a Sant Vicenç i va ser increïble. Vam crear un precedent.

També ajudeu a dones del poble donar-se a conèixer, oi? Una altra de les fites que tenim és donar a conèixer la vàlua de moltes dones del poble. Perquè sovint han d’anar a d’altres llocs a promocionar-se. Per exemple, vam fer un Musical dels anys 80, en el qual ens van ajudar molt els comerços del poble. També tenim una borsa de treball en la que s’ofereixen per fer de cangurs, per cuidar gent gran o qualsevol altra activitat. Fins fa poc fins i tot teníem una psicòloga a la que es podia acudir si es tenia algun problema. Era una sòcia que es va oferir, la Pilar.

Tothom aporta el seu granet de sorra. Hem aconseguit el què volíem. Hi ha dones que ara són íntimes amigues i abans només es deien hola i adéu. L’exemple perfecte és el grup de taichí, en el que encara hi trobem a les 12 primeres alumnes. Hem aconseguit un ambient molt maco. De fet, fa poc vam aparèixer com l’associació més popular a través d’una enquesta que va fer l’Ajuntament. I això, és una satisfacció.