Roser Clofent: “M’agrada molt treballar perquè m’agrada el què fem”

L’any 1952, Josep Clofent i Palau i Salvadora Rosique van fundar l’empresa tèxtil Artesana de Clofent entre Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt. Una fàbrica que a mitjans dels 70 es va traslladar on avui, molts de nosaltres la veiem al passar i que està dirigida per la seva filla, Roser Clofent. “Recordo que quan era petita i vam venir aquí, tot eren camps sembrats” explica, “ara quan miro per la finestra estic al centre de Sant Vicenç”. Tampoc tenen a veure els telers que Josep Clofent i Palau feia servir per proveir altres empreses de la comarca, ja que les noves tecnologies han arribat també al món tèxtil. Artesana de Clofent s’ha especialitzat poc a poc en la producció de peces molt concretes i en la investigació, dins del sector de la Sanitat. Durant la visita a les oficines hem pogut conèixer prototips de microcapsulació amb aromes i medicines i d’altres idees que es cultiven dins d’aquesta empresa. “Avui dia és possible, fins i tot, que la roba que portem indiqui en un dispositiu la nostra ubicació, ja podem parlar de fils intel·ligents” apunta la Roser, “el tèxtil és un mercat molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat”. Tot i això, aquesta santvicentina assegura que li agrada molt treballar, perquè li agrada el què fa amb el seu equip: “Amb les nostres idees, també millorem la qualitat de vida”.

Roser Clofent, Imma Prieto, Cristina Farnés, Maite Albarsanz, i Xavier Ledesma. FOTOGRAFIA: Manel Martínez.

Ja des de petita creixes entre telers, com aquell qui diu. Així és com comences a interessar-te per aquest món? Als 13 anys ja vaig començar a treballar al negoci. Estudiava a les tardes a Mataró i la resta del temps, estava aquí. L’empresa la porto a dins. I m’agrada molt. Tinc un gran equip que fa molt bé la seva feina, grans professionals. Tot i que cada vegada costa més. Hem passat per moltes crisis, però han estat més curtes, cap com aquesta. Aquesta s’està fent molt dura, la pitjor que he viscut. De 44 treballadors, actualment només en som 23. Poc a poc s’està acabant a l’empresa tèxtil catalana, que tant havia lluit.

Per què aquesta crisi és diferent? La nostra empresa no és diferent a les altres que estan tancant cada dia. A més, tenim una competència molt més dura, com és l’asiàtica. Per això el camí ha estat definir el nostre producte, diferenciar-lo. I evidentment, tenir els millors proveïdors: qualitat i rapidesa. Així hem fidelitzat els nostres clients.

En què us heu diferenciat? Ens dediquem moltíssim al món de la Sanitat, fem peces molt concretes i amb fins medicinals, tant preventius com ortopèdic. Per exemple, la microcapsulació neix amb la idea de fer cintes aromàtiques o medicinals, per usos terapèutics. Amb això millorem la qualitat de vida de la gent.

Podríem dir un: especialitzar-se o morir? Cada vegada dediquem menys a la producció i més a la investigació. Treballem en nous projectes per ampliar serveis i coneixements. Per exemple, un dels projectes en els que participem té a veure amb el control de les freqüències cardíaques d’esportistes per evitar desgràcies com la sobtada mort d’Antonio Puerta o Daniel Jarque. Prevenció a través de teixits. Avui dia és possible, fins i tot, ubicar una persona en el mapa amb la roba que porta. Parlem de noves tecnologies; de fils intel·ligents.

Fils intel·ligents? Evolucionem o ens quedem enrere: materials intel·ligents, maquinàries d’última generació. El nostre és un món molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat, sembla que tothom ho pugui fer. A d’altres països la cosa està més avançada: Itàlia, Alemanya,... hem anat allà a formar-nos, a conèixer. Aproximadament un 25% de les nostres exportacions van a Europa i només fa dos anys i mig que ens hem obert al mercat internacional. Era el nostre repte i, de moment, està sent un èxit.

No hem sabut adaptar-nos al mercat global. A Espanya, els nostres clients es reparteixen entre Madrid, País Basc i València. Aquí no s’ha evolucionat tant, som dels únics. Això és perquè si ens demanen coses noves, les fem sense por. La nostra filosofia és innovar i ider coses noves en les que treballar; evolucionar i no repetir. Mai repetir.

Per canviar el món, hem de canviar nosaltres

Érem un escèptics, però lentament hem acabat caient en el seu joc. Parlo de les noves tecnologies, aquells aparells que, sense voler, ens han fet la vida més còmode, tot i que no ho necessitàvem. Molts no volíem que existís la possibilitat de ser contactat en qualsevol moment i, de vegades, encara enyorem la sensació de perdre’ns en la nostra intimitat. Però la immediatesa informativa també sacia la nostra ambició de saber. I al mateix temps, alimenta la nostra impaciència. Per això, tardanes resulten les preguntes que ara susciten aquests mons virtuals, sobre la desinformació que provoca un allau notícies, l’addicció a les xarxes socials o la mandra que suposa retornar als sistemes analògics. La nostra manera de fer s’ha transformat de manera descomunal sense adonar-nos. Només en som conscients quan tota aquesta màgia, s’esvaeix. D’allà a que milions d’usuaris de Blackberry creguessin que només la fi del món justificava la desconnexió a la xarxa. Quina utilitat li veiem a un mòbil amb el qual només podem realitzar i rebre trucades, fer ús de la missatgeria o tenir despertador?

L’avaria es va convertir en el tema de la setmana, un trend topic mundial. Primer Europa, Àfrica i Àsia. Després Canadà i els Estats Units. El món de l’usuari blackberrià es va anar dissolent i, amb ell, l’índex mundial de queixes va anar in crescendo. Com també creixen les queixes orals per altres incidències relacionades amb el món de la telefonia mòbil: Operadores que cobren serveis no sol·licitats. Factures mal efectuades. Reclamacions interminables que et fan passar d’un departament a l’altre i repeticions exhaustives del problema que intentem solucionar. I la impotència accelera la ràbia de l’usuari que veu com el Servei d’Atenció al Client és una enganyifa de la que no podem alliberar-nos, sigui quin sigui el color de la nostra companyia.

Tres dies més tard, les operadores telefòniques prometen indemnitzacions ridícules: de 30 cèntims a 1,50€ per dia d’afectació. Des de Blackberry, ofereixen 72€ en aplicacions. I des de l’Organització dels Consumidors i els Usuaris alerten que la responsabilitat de la incidència és d’ambdues entitats, pel que cada usuari hauria de rebre les dues quantitats compensatòries. Però la garantia és tan minsa, que molts reneguen de lluitar per elles. I com en aquest cas, la majoria de vegades passem de llarg el procés de reclamació. El servei queda restablert i les molèsties ocasionades es converteixen en una anècdota.

Arribo a una ràpida conclusió: Ens queixem molt, però no reclamem. No passem a l’acció i som nosaltres els qui deixem que incidències com aquestes, es facin habituals. Les normalitzem. Cobraments extres en companyies aèries. Connexions a Internet que no compleixen la velocitat promesa. Ofertes amb lletra petita que fan augmentar el preu final. Productes de mala qualitat que no compleixen expectatives. I és que per canviar el món, també cal que canviem nosaltres.

Miquel Àngel Martínez: “Si col•laborem per impulsar la comarca, hi guanyem tots”

Nascut al municipi lleidetà de Linyola, en Miquel Àngel Martínez i Camarasa se sent santvicentí d’ençà que va arribar a Sant Vicenç fa 46 anys. Mestre de professió en excedència, regidor d’Educació i Joventut de la nostra vila per CiU entre els anys 1999 i 2003, actual alcalde per segona legislatura (CiU 2007-Actualitat) i nou president del Consell Comarcal del Maresme (CCM), en Miquel Àngel es planteja aquesta nova etapa com un gran repte: “Hi ha dificultats econòmiques a tot el territori i evidentment no resultarà gens fàcil treballar en aquest context, però gestionant amb cura els recursos disponibles estic convençut que ens en sortirem.” apunta Miquel Àngel, “la finalitat del CCM és donar servei, cooperar i acompanyar els 30 municipis, això en època de bonança econòmica resulta més fàcil, ara, però es farà molt més necessari establir prioritats i gestionar de manera eficient per tal d’obtenir els millors resultats i donar la resposta que s’espera de nosaltres”. Des d’aquesta posició, el president del Consell reivindica un replantejament de la Llei de Finançament Local i la mancomunació d’esforços i de serveis.

De la docència a la política. Què et fa donar el pas? Ramon Ambrós, un gran alcalde i el meu pare polític, em va proposar ajudar-lo amb el projecte de l’escola bressol de Sant Vicenç l’any 1996. Després em va demanar entrar a l’equip de llistes del 1999. Em va convèncer per dues raons: per empatia i convicció humana amb el seu tarannà i pel projecte de poble que volia desenvolupar. Així vaig començar en el món de la política, treballant pel poble i pel partit. No és un camí gaire allunyat de la meva professió: els mestres som persones obertes, implicades i compromeses, treballadores i, sobretot, responsables.

Comences amb una col·laboració i des del 2007 ets l’alcalde de Sant Vicenç. Això és el què fa que demanis excedència com a professor i et dediquis plenament al municipi. Jo comparo aquesta feina amb un caixer automàtic, cal una total dedicació: és una feina que demana disponibilitat permanent: 24 hores els 365 dies a l’any. Un alcalde ha d’estar al servei dels ciutadans, i la manera de demostrar-ho, és fent política a peu de carrer i en contacte directe amb els problemes i neguits dels vilatans i les vilatanes.

Després, des de l’Executiva Comarcal et proposen com a president del CCM. Per què creus que van pensar en tu? La meva arribada a la presidència és fruit de diverses circumstàncies i de tres premisses bàsiques: treball, implicació i dedicació. El fet de ser una persona que coneix molt bé el territori i que, com alcalde juntament amb el meu equip de govern, hem gestionat amb eficiència els recursos, han estat dos dels factors fonamentals. Aquesta última legislatura, a nivell d’obres, per exemple, malgrat la crisi, hem assolit tots els objectius sense comprometre les arques municipals. Calien nous equipaments a Sant Vicenç i hem treballat per oferir-los. A més, el fet que el nostre municipi sigui dels pocs amb un romanent positiu, quan molts pobles i ciutats estan passant per situacions econòmicament molt complicades, és molt significatiu.

Després d’un mes i escaig, quina valoració faries de la teva presidència? L’agost ha estat un mes d’impàs, però el què m’he trobat és una molt bona acollida per part del personal. Estem parlant de grans professionals que imprimeixen caràcter al Consell i que amb la seva feina i dedicació l’han fet gran i l’han consolidat. D’altra banda, també he comprovat que no és el mateix gestionar un municipi que una comarca. Els pressupostos, la resolució de temes, la manera de funcionar, l’estructura!

I la crisi! Cert! Hi havia un romanent positiu al Consell, però també hi ha factures impagades per part d’altres institucions supramunicipals. Les dificultats econòmiques són presents a tot el territori, però com he dit abans amb una gestió eficient, prioritzant les necessitats i optimitzant els recursos disponibles, ens en sortirem.

A més, trobem les retallades. Ens plantegem aquesta situació com un gran repte. Sempre s’ha de ser curós al gestionar els recursos, però en època de crisis resulta imprescindible afinar més, i s’accentua la recerca d’ajut en organismes supramunicipals. El CCM és l’ens més proper als municipis i s’han d’intentar cobrir tots aquells serveis que són de la nostra competència.

I el tancament dels CAP en servei d’urgències? Són decisions impopulistes que no agraden a ningú, però necessàries, meditades i fructíferes. Tot i la reestructuració d’alguns CAP, com el de Llavaneres, la Sanitat ha estat i continuarà estant garantida. Sempre, abans de reestructurar serveis, es fan estudis previs per tal de garantir que les necessitats bàsiques dels ciutadans quedin cobertes i que les afectacions a l’usuari siguin mínimes. Cal optimitzar i gestionar amb cura els recursos, tant humans com materials.

Quin camí haurien de seguir els ajuntaments del Maresme? Els ajuntaments han de mirar de consensuar solucions, perquè ens trobem en un context de crisi generalitzat que ha afavorit un nivell d’endeutament que no podem, ni hem d’afrontar en solitari. Cal una nova Llei de Finançament Local. Des de les entitats municipals ho reclamem des de fa anys: S’ha de replantejar el sistema de finançament dels municipis.

D’altra banda, també s’intenta potenciar l’economia a través del turisme. Paper que també es treballa des del CCM, amb el Consorci Costa Barcelona-Maresme. Cal mancomunar esforços i serveis! Les 3 viles fa anys que vam signar un conveni marc de col·laboració en diferents àrees, com el turisme, la gestió dels residus o l’ocupació. Conveni que ha suscitat l’interès d’altres pobles, perquè obre un camí que facilita i propicia l’abaratiment de costos, gràcies a la suma d’esforços. Què més? Noves tecnologies, estalvi energètic, recollida de residus! Treballar per la millora continuada dels serveis als municipis és l’essència fonamental del Consell. Els nostres conciutadans ens reclamen més i millors serveis. Difícilment podrem afrontar aquesta demanda de serveis sinó els podem donar conjuntament. Si col·laborem per impulsar la comarca, si la potenciem, tots en sortirem beneficiats.