Com a perxista de l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya (AAC), Bonjoch ha anat acumulant victòries: ors plates i bronzes a campionats d’Espanya, de Catalunya i, fins i tot, participacions en europeus en un mundial. Actualment es troba competint a les files de la secció d’Atletisme del Club Futbol Barcelona, preparant amb força la propera temporada, després que el 2011 s’hagi vist marcat per una lesió al genoll: “Aleshores em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi” apunta, “li dedico el temps que puc”. La resta, li deixa a la carrera d’Enginyeria Química que estudia i que, segons diu, és una altra de les seves passions.
Per què la perxa? De petita havia fet una competició i sense tenir-se ni idea, vaig fer un rècord: 1,90m! No entenia com, però em va encantar. La sensació és com la de volar. Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt! El meu entrenador, Norbert de Haro, em va veure aquell dia i em va dir que valia per això. Així que vaig entrar a l’equip.
Aquí va començar la teva trajectòria. Però quan trigues a començar a competir? Perquè tinc entès que és un dels esports més difícils que hi ha. Requereix molta tècnica, però als 13 anys ja vaig competir per primera vegada a nivell nacional amb l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya. Vaig quedar tercera; el següent primera. Aleshores és quan comences a animar-te i a créixer: Catalunya, Espanya, Europa i el Món!
Quin recordes amb més il·lusió? El meu primer europeu. A més, amb les perxes tenim un handicap! I és que no sempre hi caben als avions, depèn de si les bodegues estan dividides en compartiments o no. De vegades, no arriben a temps. Recordo haver estat preguntant contínuament a l’aeroport de Barcelona i al de Sèrbia. I no van arribar.
I què vas fer? Una italiana em va deixar les seves. Aquell Campionat vaig superar dos reptes: Adaptar-me psicològicament a unes perxes que no eren les meves i superar la meva marca. Vaig quedar 13ª, però per molt poc. Passen les 12 primeres. Recordo estar en fila davant de les banderes, amb tota la gent,... estàs allà, i ets tu! Va ser molt emocionant. També ho va ser el mundial a Canadà.
En poc temps has anat amunt i avall. De viatjar te’n fas un fart, sobretot a l’estiu. Tot i que també hi ha hagut moltes coses que no he pogut fer, com ara prendre el sol o sortir amb les amigues. Sempre tens entrenaments, competicions,... necessites concentració.
Et compensa? I tant! És una experiència fantàstica. Tot i els sacrificis, he conegut molta gent amb les quals tinc molt en comú, he fet amigues a tot arreu,... estàs competint, però és un esport molt personal: En realitat el rival ets tu mateix, intentes superar la teva marca.
Però tot i això, no t’hi vols acabar dedicant del tot. També estudies Enginyeria Química. La química és una altra de les meves passions: vaig tenir un bon professor, en Josep Calvet. Però va arribar un punt en el qual havia de decidir a què li restava hores, si als estudis o a la perxa. Vaig triar el camí dels estudis perquè em vaig adonar que la vida d’esportista d’elit no era per sempre. Tenim poques ajudes, donen per molt poc. I amb la lesió, encara ho vaig veure més clar: No s’ha d’apostar tot a un. O hi vas, o no hi vas.
Què vols dir? Quan arribes alt, tothom està al teu costat. Però quan caus, no tothom s’hi queda. La passada temporada vaig recuperar-me però, tot i que em continuava fent mal, vaig forçar el límit i no vaig arribar a la marca esperada. Vaig veure que se m’escapava l’europeu, així que vaig decidir acabar un mes abans. Em va caure el món a sobre: L’any estava perdut! Em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi. Així que li dedico el temps que puc.
El teu primer salt va ser d’1’90m i el teu rècord és 3,95m. La fita és superar-lo? M’agradaria continuar superant-me, guanyant títols nacionals, europeus... les Olimpíades! És molt difícil, però els somnis sempre hi són.
