Adall: Millorar la convivència entre persones i animals

Ningú s’havia adonat, o no volia adonar-se, de la quantitat de gats de carrer que hi havien a Sant Andreu de Llavaneres fins fa un any. Colònies incontrolades a diferents punts que, un grup de llavanerencs, ha anat comptabilitzant i esterilitzant per evitar que es contagiïn malalties i proliferin de manera exagerada, com passa per exemple a Can Pi, a Rocaferrera o al passeig Joaquim Matas. L’Associació de Defensa dels Animals de Llavaneres (ADALL) neix el juliol del 2010 arran la preocupació compartida per una sèrie de veïns del poble. “El problema existia, el què passa és que sovint no ens adonem fins que no ens afecta directament”, explica en Ramon Moragas, president de l’entitat. “És necessari que hi hagi gats al carrer, no es poden eliminar”, ens explica l’Assumpció Balielles, secretària d’ADALL, “cal fomentar la convivència entre persones i animals, cosa que fins ara, no es feia”.

En el seu primer any d’activitat han controlat aquestes colònies amb esterilitzacions principalment de femelles, sacrificant els animals malalts i prenent cura de la resta. “Cada gat que agafem i portem al veterinari porta un senyal a l’orella que l’identifica”, apunten, “d’aquesta manera sabem de seguida si hi ha nous membres a les colònies”. De 140 gats abandonats a la nostra vila, ara n’hi han 72 que compten amb unes condicions molt diferents. També s’han donat 32 cadells en adopció, entre d’altres col·laboracions. Per continuar, reclamen l’ajuda de la gent: “Actualment som 12 socis, l’objectiu és arribar als 25 durant el 2012”.

Instal·lació de menjadores a Can Pi. Fotografies d'Assumpció Balielles.

Conte fugaç

L’home dels contes s’asseu de bon matí al quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre, sota el gruix d’ombra dels plàtans. És qüestió de costums. Amb els seus dits envellits protegits a mitges per les mànigues d’una jaqueta negra, pren nota del què passa al llarg del dia des de la seva perspectiva. Amb un llapis de punta ben afilada, resseguirà les lletres majúscules per tenyir-les de negreta i subratllarà el nom dels personatges que acaba de crear a partir dels originals; aquells que es creuen en el paisatge. Cap d’ells li ha dirigit mai la paraula: ni l’home del barret de les vuit i cinc; ni la veïna elegant de les nou en punt; ni la parella de les quatre i vint; ni la dependenta del quiosc que es planta cada dia als seus nassos; ni tan sols els fortuïts. La gent sol mirar-se’l amb desconfiança, com si fos un captaire pidolant en silenci o un alcohòlic un pertorbat. Però encara que el pas del temps li despentini l’aparença, amb aires d’escriptor frustrat, la seva imaginació resta intacte. 

Passa les hores dibuixant personatges mentalment i despertant-los a través del llenguatge. Li agrada construir-li’s una vida, encara que no sigui la de veritat. Com aquell qui veu una pel·lícula en llengua estrangera i n’inventa els diàlegs. Els uneix en escenaris que mai ha trepitjat, els mareja i embolica, els separa, els hi dóna emocions, poder, objectius,... i després els hi arrenca tot de cop fent miques el tros de paper, perquè puguin seguir caminant de punta a punta de la plaça. Són contes fugaços que neixen i moren al pas de les persones per aquell punt de la ciutat. Contes que inventa i recita sense alçar la veu per després oblidar-los. 

Ja és de nit i l’home dels contes abandona el quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre. Ja no hi camina ningú: És hora de tornar a casa. Avui, però, s’ha guardat un dels contes. El del nen que se l’ha mirat de dalt a baix i li ha dit el seu nom. Abans de marxar el llegeix en veu alta. No l’estripa. El col·loca damunt del seu banc i abandona la plaça. És l’únic personatge que no ha hagut d’inventar. És l’única persona que li ha regalat la veritat.

Club de Futbol Santvicentí: La suma de valors

El Club de Futbol Santvicentí es va començar a dibuixar als anys 40, a base de trobades i partits amistosos. No va ser fins el 1945 que es fundaria com a tal, en un petit camp de sorra avui engolit pel golf del municipi. Res a veure amb les instal·lacions actuals, construïdes el 1978 i ara ja, amb vestidors, grades i, fins i tot, gespa artificial. Tampoc es pot comparar la quantitat de veïns i veïnes de la vila i de l’entorn que han passat en un moment o altre pel club. Actualment, són més de 300 les persones que vesteixen amb orgull la samarreta vermella en un dels 22 equips formats aquesta temporada. També s’hi han anat incorporant els més petits, amb futbol base des dels 4 anys, i les noies, amb dos equips femenins.

“La nostra filosofia és funcionar com un club social amb el futbol com a denominador comú”, apunta Josep Patau, president de l’entitat, “per això també treballem en la retroalimentació, és a dir, que els mateixos nens i nenes que comencen amb nosaltres acabin formant-se i prenent el relleu com a entrenadors i a la Junta”. L’actual responsable del futbol base, Esteve Díaz, afegeix: “No volem guanyar a qualsevol preu: Volem que els nanos s’ho passin bé amb aquest esport, amb disciplina i respecte”. Tampoc obliden les nombroses persones que han fet créixer aquest club de futbol i han volgut agrair especialment la tasca realitzada per Antoni Buch, president honorífic del Santvicentí: “Nosaltres estem de pas, deixarem la nostra feina feta i d’altres la continuaran; l’Antoni va estar 36 anys com a president i ha seguit oferint sempre la seva experiència”.

Tot va començar amb equips sèniors i poc a poc, es va anar rebaixant l’edat perquè tothom pogués gaudir del futbol. També independentment del sexe. Encara és un món molt masculí el del futbol? Poc a poc deixa de ser-ho. Tenim dos equips femenins, un infantil i un sènior que està a primera divisió. La idea és que les de l’Infantil acabin passant, poc a poc, a formant part del primer equip, i les grans, a entrenar les petites, cosa que ja s’està fent. Aquesta és la nostra filosofia.
Retroalimentació. Actualment hi han 44 entrenadors que han estat escollits un a un, que han estat en aquest club i que han rebut la formació, tant interna com externa, adequada. Busquem fer cantera tant de jugadors com d’entrenadors! La idea és treballar com un club social cap a un bé comú: el Santvicentí.
Fer-los sentir a tots “a casa”. Aquesta feina no es veu i es fa mica en mica, però és molt important, i és la que estem potenciant en els 3 anys que portem al capdavant: La fidelització. I aquesta roda també ha d’arribar fins a la Junta, de manera que també es renovi amb gent que ha crescut al club.
Un valor afegit! Hi han altres valors més enllà del futbol, com la disciplina i el respecte. Respecte tant al camp com a les grades! Quan vam presentar els equips d’aquesta temporada ho vam fer al revés: jugadors a dalt i públic al camp. Vam demanar als nens que aplaudissin i, després, que cridessin. De vegades no pensem en el què fem o diem i cal canviar la perspectiva per adonar-se’n.

Això també es deu notar amb les rivalitats que hi han amb equips veïns. Sempre hi ha partits més “calents” que d’altres. Històricament, el rival ha estat el Llavaneres, tot i que en els últims anys també ho és l’Arenys de Mar. Però són rivalitats sanes. Hi han altres camps o partits que intimiden, però al final, acabes fent amistat amb gent que no imagines!

I pel que fa als salts d’un equip a l’altre? Nosaltres sempre deixem la porta oberta, tant als que entren com els que surten. N’hi han que han arribat a equips com el Barça o l’Espanyol: Josimar Aldair, Víctor Álvarez, Sandra Noria, Sergi Duarte,... per nosaltres és un orgull pensar que han estat formats al Santvicentí.

D’altra banda, el club també s’involucra amb altres causes, tant a Sant Vicenç com més enllà, per exemple, a Anantapur (Índia)! És una iniciativa que ha impulsat en diverses ocasions Pere Ferrer, a través de la Fundació Vicent Ferrer. Delegacions del club hi van anar i van portar material esportiu. És un intercanvi de cultures i una acció solidària molt important. Des del club sempre procurem col·laborar amb la resta d’entitats del poble, tenim les portes obertes. Quan preparem el torneig de Nadal, que enguany es farà al maig, busquem donar vida al poble. Ens ajuntem gairebé 2.000 persones que passen el dia a la nostra vila! També ho fem amb els del KOMMIT. El nostre lema és sumar valors.