Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

"Nits indianes" a Arenys de Mar

‘Vaig sentir que havia fet una cosa important per a Sant Vicenç’

Poc podia imaginar el capità Deschamps, brau mariner que navegava per l’Atlàntic en plena guerra de Cuba, que acabaria inspirant l’havanera més coneguda de la nostra terra, “El meu avi”. Però encara menys, que la seva mort acabaria sent la base d’un imaginari en el que hi caben des de extraterrestres fins a monstres, passant per la capital del món, un Sant Vicenç més que futurista. Dins la ment del petit Ivo, protagonista del conte més xurraví de la Diada de Sant Jordi, tot és possible.

Aquesta és la proposta que Agustí Pallarès ha dissenyat perquè els santvicentins més joves coneguin part de la seva història a través de la fantasia. “Sovint els contes estan escrits per adults i per als adults”, apunta l’autor, “m’agrada més el concepte de literatura “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi”. Precisament per això ha decidit seccionar-lo en petites càpsules que poden ser llegides de manera diària. I és que, tot i ser la primera vegada que aquest administratiu escriu un conte, en realitat, és expert en inventar-se’ls. De fet, els seus fills, la Clara i en Santi, són el seu públic més fidel: “El meu avi m’explicava contes de petit i jo mantinc aquesta tradició amb els meus fills. Entre els 3, construïm històries de tot tipus”. En aquesta ocasió, el seu pare, Joaquim Pallarès, ha estat encarregat de posar cara i ulls a la seva història.

Com se’t planteja la possibilitat d’escriure aquest conte? Cada any intento presentar-me als Jocs Florals de Sant Vicenç i el 2011 vaig guanyar el primer premi. Arran d’això, l’Ajuntament em va proposar escriure’l, cosa que em va omplir d’il·lusió.

D’on ve aquesta afició als contes? Quan era petit el meu avi m’explicava molts contes, històries que s’inventava sobre la marxa. M’aportaven moments de tanta felicitat, que vaig decidir seguir la tradició amb els meus fills. Cada vespre, abans d’anar a dormir, els explico un conte que construïm tots tres. Això amb els anys et dóna certa agilitat alhora d’imaginar i narrar. Però en aquesta ocasió, em va costar una mica més trobar la idea.

Per què? Perquè em van demanar que es basés en el lligam del Capità Deschamps amb Sant Vicenç. Aquest mariner va ser conegut durant la Guerra de Cuba i va morir a la nostra vila el 1923. Des d’aleshores, les restes de Manuel Deschamps van estar al cementiri. Fa uns anys van traslladar les restes a Cadis, al Museu Naval de San Fernando. Un tema una mica complex per explicar als més petits en un conte.

Quina ha estat la fórmula? La imaginació. El protagonista és un nen que veu com fan el trasllat del capità, al cementiri de Sant Vicenç. A partir d’aquí, la història es divideix en diferents càpsules independents, on hi podem trobar zombis, extraterrestres i el què vulguis! Així poden llegir una història cada dia.

Zombis i extraterrestres? Jo mai havia fet un conte per escrit. Amb els meus fills, vaig incorporant el què ells em demanen, com feia el meu avi! Un dels personatges que sempre apareix és un extraterrestre. És un element fantàstic que els agrada, i el què jo volia és que els nens gaudissin amb la lectura, perquè sovint els contes estan escrits i pensats per adults. Això fa que molts menuts no s’enganxin a la història, per això prefereixo el concepte de literatura que anomeno “Fast Food”: que sigui directe, els hi cridi l’atenció i els agradi.

Cal incorporar elements més moderns que els que el teu avi descrivia. El meu avi també tenia els seus propis personatges, però sí que és veritat que cada generació té el seu imaginari.

També s’ha perdut molt la tradició oral amb les noves tecnologies,... Sí i no. Els nens tenen la televisió, l’ordinador, els videojocs,... però encara hi ha famílies que els llegeixen un conte abans d’anar a dormir, per exemple. O amb això em trobo quan parlo amb d’altres pares. Cert que moltes vegades arribem cansats a casa, però és un moment que sempre esperen, i vull que el recordin amb molta il·lusió quan siguin grans.  

I en aquest cas, un resultat “de família”, ja que el teu pare ha fet les il·lustracions del conte. Heu treballat colze a colze? No del tot. El meu pare sempre ha estat un artista i des de sempre ha dibuixat i pintat,... l’apassionen moltes disciplines i no diu mai que no a un repte diferent. Va fer una il·lustració per a cada pàgina, partint del que jo havia escrit. Al final de tot, va dibuixar el Sant Vicenç del futur, una ciutat que és el centre del món!

Quin canvi! La imaginació et pot portar a l’època i el moment que vulguis! S’hi pot veure la Torre dels Germans Gabrielistes enmig d’un nucli molt modern i diferent al que tenim.

I la sensació de tenir el teu primer conte publicat a les mans? Moltíssima il·lusió! Mai hagués imaginat que publicaria un conte i, quan el vaig tenir a les mans, vaig sentir que havia fet una cosa important per Sant Vicenç. Ara, si els qui l’han de llegir el gaudeixen, n’estaré més que satisfet!

‘No hem de canviar el món: El canvi som nosaltres’

“Carpe diem” seria una bona manera de definir el camí de Cristian Ochoa, barceloní acollit a la nostra vila des de fa uns anys. Es va endinsar al món de la música durant l’adolescència, un impuls que el va fer passar per diferents bandes en les quals va aprendre a moure’s dalt d’un escenari. Guitarra en mà, tocava i composava de manera autodidacte, fins que va decidir que calia conèixer més sobre aquest món. El seu pas per l’Escola Moderna del Liceu és entrebancat, però el va farcint poc a poc amb la teoria que li mancava: “Sento que cal viure el present i fer el què un sent en cada moment. De primeres, necessitava experimentar; després vaig començar a estudiar el què realment m’agrada. En la combinació està la gràcia: la música és un món que no t’acabes”.

D’aquesta barreja, naixerà el 2005 Ultraído, grup que l’hi ha deixat un lloc en el panorama musical d’avui, juntament amb els seus companys d’equip, Xavier Rodríguez i Siscu Garcia: “És la construcció idònia, perquè ens compenetrem a la perfecció. Jo composo lletra i música i ells defineixen el tema”. Després de presentar un primer disc, han decidit fer una pausa per reinventar-se i, aviat, podrem escoltar-ne el resultats. Però mai s’han aturat del tot, són dels qui van a buscar l’escenari: “Cal recuperar la idea de portar la teva música arreu i no esperar que vinguin a buscar-te”.

En Cristian es defineix com un espectador més del teatre que és la vida, però que intenta capgirar el seu propi destí actuant diferent als altres. Per ara, ho fa gaudint de la tranquil·litat que li ofereix Sant Andreu de Llavaneres, on diu sentir “la calma i la natura vora de casa”. 

Fotografia: Felipe Mena

Com definiries “Ultraído”? Significa ser obert, veure més enllà de la realitat que se’ns presenta. El nom evoca maneres diferents de veure la vida, més enllà de les estructures que coneixem. És el què intentem transmetre amb la nostra música. A més, en català seria Ultranat. Tindria un doble significat, més enllà de néixer. Hi hauria una doble vessant que també ens agrada molt plasmar. De fet estem preparant un àlbum en català i aquest serà el nostre nom.

Serà en català per algun motiu en especial? Perquè m’ha sortit així, és una llengua amb la qual m’expresso. Encara estem en procés de creació, perquè de moment estem treballant en el segon disc en castellà, que esperem enregistrar aviat. Vam voltar molt amb el primer i necessitàvem aturar-nos i crear alguna cosa nova. Després ens dedicarem de ple al disc en català. Ja tenim alguns temes, però anem amb calma.

Com es construeix una cançó? Escriure una cançó és molt fàcil i molt difícil. A mi sempre m’ha agradat escriure tot allò que se’m passa pel cap... i d’entre les meves notes, a cop de guitarra, surt la lletra i la cançó. En realitat és expressar la teva percepció com a espectador del món, com si la vida fos un teatre. Però no és res especial, és neurològic: fas treballar el cervell i aquest, reacciona i et dóna fruits. Està comprovat.

Generalment podem fitar un esperit crític en la teva música. Però no és una reivindicació, sinó l’intent de mostrar que les coses poden ser diferents de com ens diuen que són. No ens ho hem de creure tot, hi ha altres realitats.

Una mica podria anar lligat a la situació actual de crisi? Hi ha músics d’altres generacions que ja han viscut una crisi i, a través de la música, també han promogut el canvi. Vull dir que no és res nou, ja ens ho van dir! Hi ha una sèrie de valors que ens han inculcat i que no ens deixen veure d’altres coses. I el què ignorem també és real! No parlo de llibertat col·lectiva, ni de sistemes, sinó de la teva llibertat, la personal. No cal canviar el món: El canvi l’has de produir tu, en el teu entorn. És una actitud. I també és educació,...

Educació? El què ens han ensenyat de petits és el què defineix la nostra manera de veure el món. De fet, els nens viuen la música d’una manera molt diferent: no l’escolten, la senten. Conserven l’instint primitiu de música i ball, com si fos una sola cosa. I ho he pogut comprovar durant la gira d’aquest passat estiu per Espanya. Són els qui estan a davant de tot, sota l’escenari, i es deixen emportar. Per això crec que m’agradaria molt fer un repertori infantil. Començar des de baix. La música és una responsabilitat, va més enllà de la diversió. El missatge no ha de ser banal, ha de ser un combat contra la ignorància.

Un públic molt especial d’una gira que tampoc ha estat massa habitual... Hem anat a l’aventura, la majoria de concerts es van anar lligant sobre la marxa. És la manera de portar la teva música arreu, anar picant portes més enllà del circuit establert.

Aquest és el camí que ha de prendre la música? El futur de la música un tema molt complex. La música és feina i s’ha de valorar com a tal. La cultura té un preu, però sí que és veritat que ha d’estar a l’abast de tothom,... i encara queda molt per fer. Podríem abaratir-ne l’accés? Retallar intermediaris? No ho sé. Però sí veig que encara hi ha camins alternatius per recórrer, que estan al marge de l’estructura general. Cal llogar un espai concret o podem muntar un escenari sobre la marxa? Aquesta és la idea: rodar! Tampoc és fàcil, però és una manera.