Joaquim Pallarès: L'home multidisciplinar

Un estiuejant més que s’ho repensa. Joaquim Pallarès, barceloní, va establir-se definitivament a Sant Vicenç de Montalt ara fa 10 anys. Per ell, la ciutat, és avui sinònim d’estrès: “No tornaria a Barcelona. És una ciutat amb molt d’encant, però quan estàs a Sant Vicenç, és un altre món!”. A la nostra vila hi ha trobat calma i inspiració, que fan de la seva vida un camí gens estàtic: “Ara que estic jubilat i em dedico plenament a l’art, la inspiració em pot arribar en qualsevol moment, i sempre que puc, estic dibuixant”. Acompanyat de bona música, a Pallarès li agrada instal·lar-se al seu petit taller, al jardí de casa, deixant anar la imaginació. També se’l pot trobar al Centre Artístic Sant Lluc de Barcelona o al peu de qualsevol església de la Vall d’Aran.

La creativitat li ve de família, tot i que ell es podria definir com un artista totalment multidisciplinar, sense por a experimentar noves tècniques: “Potser vaig errar no especialitzant-me en una tècnica i estil concret, però les persones evolucionen, i les meves obres, també ho han fet. Es tracta d’anar bevent de diferents fonts de vida i expressar-ho amb noves formes i maneres. No puc estar fent el mateix que fa 50 anys”. Després d’estudiar Belles Arts, ha passat pel món de l’escultura, la pintura i la ceràmica. També treballa la fusta. I recentment, es va endinsar en el món virtual per il·lustrar el conte de Sant Jordi del seu fill, Agustí Pallarès, amb el seu particular capità Deschamps.

Fins el 13 de juliol exposa part de la seva obra de ceràmica i pintura al Club Nàutic El Balís. També se’l pot trobar a la xarxa: www.joaquimpallares-art.es.

Es podria dir que vas néixer amb un pinzell a la mà. El meu pare era pintor i el meu tiet també. Ja de jove vaig començar amb l’escultura i la pintura. Després vaig estudiar Belles Arts. I anar provant. Ara estic molt enganxat a la ceràmica, des de fa 4 anys. Faig figures realistes i també d’altres abstractes. Experimento. En ella he descobert un món tridimensional: volum i color al mateix temps! I també és més barat que segons quins materials que es fan servir amb l’escultura. La veritat és que a casa sempre vaig tenir molt de suport per tirar endavant amb l’art, tot i que és ara, ja jubilat, que m’hi dedico plenament. És molt difícil viure d’això. Només a Barcelona, hi ha més de 5.000 pintors!

Però no et va aturar mai! Treballava en una empresa de disseny industrial, però seguia pintant. De vegades, totalment abstracte. Davant d’una tela en blanc sense pensar el què vull fer. D’altres meditat. Retrats, natures mortes, paisatges,... He arribat a somiar quadres que mai he pintat! Però els somnis, sovint s’esvaeixen. La inspiració pot arribar en qualsevol moment i t’empeny a provar coses noves. I també fas les coses perquè vols fer-les. Jo vaig decidir un temps que volia fer busts de personalitats catalanes. I vaig contactar amb molts d’ells. Algunes em van rebre; d’altres no. Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Oró, Josep Tarradelles,... d’aquesta època en vaig treure grans amistats i experiències inoblidables. 

Has experimentat tècniques, estils, disciplines,... per què no seguir un únic camí? A Belles Arts no t’ensenyen cap camí. Això ho has de descobrir tu. Et diuen: Crea! Manifesta’t! Però ets tu qui ha de trobar la manera de fer-ho. I això no s’aprèn a les aules. Jo he seguit buscant noves formes d’expressar-me. Per això l’art és tant subjectiu. Quan et diuen que les pintures s’han de comprendre: Menteixen! És una qüestió de connectar o no amb el que tens al davant. Com la música. O t’agrada o no t’agrada. No necessites saber el perquè. Una obra d’art no deixa de ser el reflex del que sent l’autor en un moment molt concret. De vegades poden passar mesos fins que consideres que la peça, està acabada, perquè no expressa exactament el que busques.

Aleshores, les interpretacions,...? Hi ha una dissociació entre el que és art i el que són diners que ens ha portat a una mena de divorci amb el públic. És a dir: Si és car, és bo. Mentida! Una peça pot enamorar-te o no. Depèn de cada persona, no del preu. Però s’ha desenvolupat una mena d’exclusivitat entorn a l’art que ens porta a una mala combinació: Hi ha bones obres que passen desapercebudes i, d’altres, amb la firma, triomfen. Hi va haver una periodista que va portar una tela en blanc a una llar d’infants,... i va fer passar el quadre resultant com si fos d’un gran artista! La gent hi veia de tot...

També hi ha el cas de Joshua Bell, reputat violinista que després d’un gran concert a Nova York, va fer l’experiment de tocar al metro de Washington amb gorra i texans... i només una persona el va reconèixer. Es tracta de connectar amb la peça, de congeniar! No cal que ho entenguis. El que costi la butaca, el quadre o l’obra en qüestió, és indiferent. Aquest és el valor de l’art.

La Flama del Canigó a Arenys de Mar

Els millors JJOO de la història

El 25 de juliol farà 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, una data que molts recorden amb emoció, especialment l’Àngels Marí, qui recorda amb molt d’afecte aquest gran esdeveniment, del qual en va formar part: “Encara recordo l’eufòria i l’emoció de sentir Joan Antoni Samaranch pronunciant el nom de Barcelona. Era la seva màxima il·lusió. A la ciutat la gent cridava i els cotxes s’aturaven i feien sonar les botzines”. L’Àngels havia estudiat markèting a ESADE i va deixar la seva feina secretària al Reial Club de Tennis El Turó per dedicar-se de ple al Comitè Organitzador de Barcelona’92. “És una etapa de la meva vida que mai oblidaré” assegura, “tots els qui vam participar formem una família olímpica, fet que mostra el gran companyerisme amb el qual vam treballar”.

L’Àngels arriba a Llavaneres com molts altres barcelonins, després de moltes temporades d’estiueig: “Vaig fer la prova una temporada, amb la meva filla gran, la Mireia. Ho vaig tenir clar. El meu segon fill, l’Àlex, ja va néixer aquí”. D’això ja fa pràcticament 40 anys i es sent com una llavanerenca més: “Hi ha un microclima que és meravellós, la tranquil·litat, conèixer la gent!”. I anys després, en descobrir que a la nostra vila, també s’organitzen Olimpíades cada quatre anys, no ho va dubtar: “M’acabo de jubilar i estic encantada d’ajudar amb tot el que pugui”. I encara es mostra més il·lusionada amb poder córrer amb la torxa olímpica llavanerenca el proper 29 de juny, acompanyant a en Joan Villanova, la “3ª generació del Picarol”, a qui considera el seu “nét gran”: “Jo ho vaig fer al 92 i espero repetir l’experiència també amb els meus néts , l’Aldric, l’Abril i l’Alexis, en properes edicions”.

Com aconsegueixes entrar a col·laborar amb el Comitè de les Olimpíades de Barcelona? Per contactes, em proposen col·laborar-hi. Vaig començar els dissabtes al matí i, després, alguns dies puntuals. El projecte em va enganxar de tal manera que ja no el vaig poder deixar. Vaig plegar de la feina i m’hi vaig dedicar de ple. Me la vaig jugar!

Era un moment històric... Tot era intriga. Sovint em preguntava: “Com es deu veure l’organització d’uns Jocs Olímpics des de dins?”. Era viure el procés des d’una altra perspectiva! Tot va començar amb un bloc petit de persones que va creixent poc a poc, com un bolet! I va ser molt bonic. Deixar-ho tot va ser un gest impulsiu i vocacional. I és una etapa de la meva vida molt especial. Mai l’oblidaré! Vaig aprendre molt.

Quina era la teva tasca? Com que era Secretària de Direcció, vaig començar transcrivint a l’ordinador punts del projecte i dedicant-me voluntàriament a feines administratives. Va ser quan Joan Antoni Samaranch va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs del 92 quan el projecte es va començar a definir com una realitat. I aleshores, vaig adquirir altres responsabilitats, responsabilitats, com per exemple la meva col.laboració amb el Departament de Protocol, ja que sóc Diplomada en Protocol Civil i Reial.

Com es viu aquell moment? Amb molta emoció! Una sensació inexplicable. Els cotxes que entraven i sortien de la Diagonal s’aturaven, tocaven el clàxon, la gent cridava,... eufòria! És una d’aquelles coses que no te la creus fins que arriba el moment. A més, doble satisfacció, perquè es van fer Jocs Olímpics i Paralímpics al mateix temps, cosa que no s’ha tornat a fer! Van ser quatre anys de feina en els que ens ho jugàvem tot a una carta,...

S’havia de filar prim amb tot... Per exemple, pel dia de la inauguració, el Departament de Seguretat juntament amb Protocol van dissenyar el trajecte de recorregut fins l’Estadi de tots els membres de les Casas Reials. Havien decidit anar amb un autocar enlloc de cotxes oficials, per evitar embussos. El recorregut fins l’estadi es va haver de revisar, fins i tot, el clavegueram! Es va treballar no només el que es veu, sinó el que ningú veu! És molta feina! Hi havia molta gent i molt qualificada. Recordo que 4 mesos abans de començar, el Dpt. de RRHH ens va organitzar una festa temàtica, com havien fet cada any. En aquest cas era la Festa del Terror, perquè ja no quedava temps i tots teníem pànic! Ens van dir: “Tot allò que no estigui acabat, ja és inútil”. El moment pel que havíem estat treballant ja arribava i calia centrar-nos en fer bé el què ja teníem.

I va arribar! Com es van viure els JJOO des de dins? Com a Secretària de Direcció General em va tocar viure’ls des de la seu, amb molts nervis, pendent de cada prova, del que es pogués necessitar en qualsevol moment. Una feinada!

Alguna curiositat? Tres hores abans de la cerimònia inaugural, una de les cases reials convidades va excusar la seva assistència. No podien quedar dos llocs buits a la llotja d’autoritats! Endevina qui els va haver d’omplir,... jo i una companya! Em van dir que pugés dalt d’una vespa, un company em duria fins l’Estadi. Només recordo que em va dir: “Agafa’t fort”. Vaig tancar els ulls i no els vaig obrir fins arribar-hi. Una vegada allà, vaig trucar al meu marit, que com tothom estava  seguint l’esdeveniment des de la televisió: “Quique, estoy en el Palco de Autoridades, a ver si me ves!”. El meu marit al·lucinava! Cal dir que tinc pànic a les motos! Però els JJOO mereixien aquest repte i molt més Ara són anècdotes, però els jocs van ser emocionants! Es va dir que havien estat els millors de la història. Per mi, ho van ser.

Ara, repetim l’experiència a Llavaneres, a petita escala. Quan ho vaig descobrir, em vaig oferir sense dubtar-ho. És la primera vegada que col·laboro amb l’organització! Hi ha molts voluntaris però, per suposat, estem oberts a que tothom qui vulgui vingui a ajudar-nos. Sempre es pot col·laborar, ja sigui amb material, amb idees o amb patrocini. Estem segurs que també seran maquíssims!

Revivint la il·lusió de fa 20 anys! Amb un ingredient afegit, i és que aquesta vegada, acompanyaré al meu “nét” gran amb la torxa olímpica! I m’encantaria fer-ho de nou amb els meus néts més endavant.

Diada de l'esport a Arenys de Mar