S’encén la llum d'alarma i el pànic envaeix els nostres cossos. A falta de petroli anem com bojos darrera les mangueres de benzina. Omplim cotxes, motos i qualsevol mena de recipient amb capacitat d'emmagatzematge; ampolles de Font Vella i màquines de tallar la gespa a mode de dipòsits temporals, i l'R5 de l'avi Joan, que feia segles que no rodava per l'asfalt. Es generen cues interminables d'addictes al petroli, perquè no s'acabi: i l'acabem. Algú ha omplert butxaca en cosa d'hores, i molts de nosaltres, l'hem buidada.
Però no en tenim prou: saturem els transports públics, per estalviar energia, agafem les bicicletes i els patins. I de camí: parada peixatera! Comprem peix, molt de peix, perquè potser s'acaba; i el congelem i racionem, perquè no se'ns oblidi el sabor del mar.
Histèria col·lectiva als supermercats. Les grans superfícies queden buides d'aprovisionaments. Prestatges blancs amb enganxina: noms i preus dels productes que s'han fulminat en hores. Històries de surrealisme: els preus pugen de manera descarada, i lluitem per un paquet d'arròs. Pànic col·lectiu, batalles campals, com si arribés una gran catàstrofe natural, com si ens haguéssim d'estar tancats a casa, o en un búnker, durant setmanes, potser mesos. Deixem el rebost a màxima capacitat; la nevera gairebé no ens tanca.
Som víctimes d'un Síndrome de Psicosi Sense Plom, però del plom que ens falta. Comprem de manera irracional, compulsiva, errònia, per por a quedar-nos sense res. Les existències s'acaben. Si demà ens diuen que ens quedarem sense pollastres, veig a més d'un fregant-se les mans. El conte de mai acabar, vaja.
Però no en tenim prou: saturem els transports públics, per estalviar energia, agafem les bicicletes i els patins. I de camí: parada peixatera! Comprem peix, molt de peix, perquè potser s'acaba; i el congelem i racionem, perquè no se'ns oblidi el sabor del mar.
Histèria col·lectiva als supermercats. Les grans superfícies queden buides d'aprovisionaments. Prestatges blancs amb enganxina: noms i preus dels productes que s'han fulminat en hores. Històries de surrealisme: els preus pugen de manera descarada, i lluitem per un paquet d'arròs. Pànic col·lectiu, batalles campals, com si arribés una gran catàstrofe natural, com si ens haguéssim d'estar tancats a casa, o en un búnker, durant setmanes, potser mesos. Deixem el rebost a màxima capacitat; la nevera gairebé no ens tanca.
Som víctimes d'un Síndrome de Psicosi Sense Plom, però del plom que ens falta. Comprem de manera irracional, compulsiva, errònia, per por a quedar-nos sense res. Les existències s'acaben. Si demà ens diuen que ens quedarem sense pollastres, veig a més d'un fregant-se les mans. El conte de mai acabar, vaja.
Ho trobaràs a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada