Quan era petita, jugàvem a un joc que es deia el telèfon. Ens posàvem tots en rotllana, i es tractava de dir una paraula molt ràpid a cau d'orella al de la teva dreta. Aquest, sense entendre res, li deia al del costat el què creia haver sentit, i així successivament. La gràcia era precisament, que el resultat final, desentonava molt del primer mot.
En dinars multitudinaris, es sol seguir el mateix rol. Per començar a trencar el gel i a activar les llengües, sempre hi ha temes recurrents: el massa calor o el massa fred. N'hi han d'altres considerats tabú, que depenen de la confiança dels comensals -tot i que aquests es solen tractar amb la boca petita-. L'actualitat informativa destapa alguns tòpics que també afloraran als pocs minuts. Però en un moment o un altre, s'acabarà desenvolupant una lluita d'opinions que no tenen relació entre si, però que provoquen un conflicte que a més d'un acabarà despertant els colors.
El procediment a seguir, és sempre el mateix. En un extrem de la taula, dues persones mantenen una conversa. Una tercera que fins aleshores no s'ha pronunciat, trenca el binomi amb una idea totalment contrària. Podria ser que en aquest moment, s'hi afegís una quarta, també expectant des de l'inici. És en aquest petit comitè, on es començarà a escalfar l'ambient. I com una grip capriciosa, s'aniran afegint la resta, un per un, dos per dos, i tots.
En una d'aquestes, un sempre intenta imposar la seva visió per sobre la dels altres. Buscarà trepitjar-los amb un còmplice a qui dirigir-se cada vegada que es quedi en calces. També hi ha qui, despistat, acaba intervenint canviant el significat de les paraules. On has dit 'Ric', haurà entès 'Rei', fet que li portarà a termes polítics, que desembocarà en un tripartit entre dretes, esquerres i agnòstics.
Com en el joc del telèfon, arriba un moment en el què no saps de que estàs parlant. Però això t'és igual, perquè la gràcia és la mateixa.
Racó Viu - 3 viles, gener del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada