L’any 1972, quan Sant Vicenç de Montalt comptava amb poc més de 900 habitants censats, la família Tintoré arriba gairebé per casualitat, a través d’un anunci en un diari: “Buscàvem un lloc per descansar fora de la ciutat, també per treballar i estudiar, però relativament a prop per arribar-hi fàcilment, i l’anunci ens va portar aquí”. Segons ens explica el pare de família, el doctor Tintoré, Sant Vicenç es va convertir en el punt perfecte per trencar el seu ritme de treball; pels seus fills, un bon record d’infància i joventut: “Vam tenir la sort de coincidir amb altres matrimonis amb fills a la urbanització, i venir aquí els caps de setmana i a l’estiu era l’escapada perfecte: mar, muntanya, natura, esport i calma”.
El 8 de novembre del 1986, com molts recordaran, un dels seus fills, Marc Tintoré, va sortir a navegar amb el seu veler 420, juntament amb un amic. La mala fortuna va provocar que, durant una maniobra, bolquessin i l’osta [el cable que aguanta el masteler a la coberta] es trenqués. Amb el pal de la major sense estabilitat només podien esperar que passés algú, però no va ser així, pel que decideixen nedar fins a la platja. El Marc cedeix l’únic salvavides a bord al seu company i desapareix entre les onades. “Aquesta és la realitat del fet: una generositat extraordinària; donar la vida per un company”, diu Santiago.Arran aquesta tragèdia, el seu record s’ha anat fent més fort cada dia. “La resposta humana de la gent és fantàstica”, assegura Santiago Tintoré, “a partir de la gent hem anat coneixent petites coses del Marc que demostren que era una persona generosa i humil”. La seva generositat va ser honorada a títol pòstum amb el Premi Antorxa al millor esportista de l’any, i poc després la Federació Catalana de Vela també li va lliurar el Premi a la millor gesta esportiva. La seva absència, com diu el seu pare, l’ha fet més present que mai.
Jo voldria parlar,
sense saber com fer-ho,
és tant el que es pot dir...
i tan poques les paraules[1].
Sant Vicenç t’evoca el mateix que quan vas arribar? Ara s’ha edificat molt, però encara veiem el mar des de la terrassa de casa. I en aquesta terrassa és on he aconseguit desconnectar de Barcelona, de la feina i de les preocupacions; és on he escrit les paraules en record del Marc de cada aniversari. M’ha servit per trencar el ritme, que és el què buscava, i sí, guardo molt bon record de Sant Vicenç; els meus fills també. Era una molt bona combinació per ells. Per exemple, el Marc tenia un esperit molt obert. I això a Sant Vicenç li anava molt bé.
En quin sentit? Estava de cara al mar, i si obria la finestra del darrere, tenia la muntanya. Era un noi molt actiu, agafava la bicicleta i marxava a buscar el pa, feia excursions al Montalt amb els amics, i ja més gran, havia arribat fins a Torrentbó, el Coll del Pollastre o al Montseny. S’entrenava molt, i crec que aquesta manera de fer el va permetre integrar-se perfectament a Sant Vicenç.
S’entrenava per a què? Li agradava molt l’esport, per exemple, l’atletisme. Va córrer algunes maratons, i per això s’entrenava bastant. Amb el temps, al seu diari personal, vam trobar notes com aquestes: “Jo corro la carrera de marató per augmentar la meva capacitat d’assimilació del sofriment. Això em donarà més confiança en mi mateix i podré ser més útil a la societat”. L’activitat esportiva havia transcendit en molt més. I és que córrer maratons sol és molt dur i molt avorrit, i tot i que tenia forma, preferia anar més a poc a poc, però al costat d’un amic. Preferia perdre ell per ajudar a un altre, i aquesta era la seva essència. Era un noi molt normal amb un gran sentit de l’amistat.
Normal? Era alegre i bon estudiant, però sobretot, normal. Amb això què vull dir? Després de morir, la majoria dels seus amics destacaven algunes de les seves virtuts, i tots coincidien en la seva generositat. Sempre trobava la part bona de tothom, era terriblement humà. I aquests gestos de generositat que el deixaven, per exemple, sense entrepà si algú tenia gana, o sense sac de dormir si un company l’havia oblidat en una acampada. Eren coses que veia com a normals. Formava part d’ell actuar d’aquesta manera.
I tot el què sentia, ho traduïa a la poesia. Arran de la seva mort, vam anar trobant una sèrie d’escrits seus, en els que demostrava una profunditat de pensament increïble a la seva edat. Hi havien escrits en prosa, però especialment de poesia. Nosaltres sabíem que escrivia, però la gran sensibilitat humana que demostrava fent-ho, la vam descobrir poc a poc després.
També sentia una gran passió pel mar... jo crec que aquí, el fet de tenir vistes al mar, li va generar aquesta passió. Li encantava navegar, tenia un petit veler, un 420, i sempre que podia sortia. En sabia molt i ho gaudia.
Em parles d’una passió pel mar i d’un companyerisme que no va perdre ni el dia de l’accident [8 de novembre del 1986]. Va demostrar que la seva resistència moral no era una cosa innata, sinó que havia aconseguit enfortir-la amb un gran esforç personal. El seu company ens va explicar després que mentre esperaven a que passes algú a recollir-los, durant dues llargues hores agafats a la orsa del vaixell, el Marc no va parar d’explicar-li històries, acudits, anècdotes, i fins i tot, el feia cantar. Això demostra la seva fortalesa.
Ningú preveure el desenllaç d’aquesta història. De cap manera... jo sempre agrairé al poble de Sant Vicenç, a les autoritats i a tothom que, desinteressadament ens va ajudar a buscar-lo. Aquella mateixa nit, jo i uns amics ja vam sortir al mar. L’endemà i durant la setmana següent es va dur a terme un rescat multitudinari, una mostra de la solidaritat humana: 200 km de mar coberts per voluntaris, des de Lloret de Mar fins a Sant Carles de la Ràpita.
Però no va aparèixer... Passada una setmana, vam decidir que no volia continuar. Vam buscar la platja més oberta des del Passeig dels Anglesos, quan encara hi havien els espigons, perquè ell tenia un esperit molt obert. Ens vam reunir allà, vam llegir unes paraules, vam llençar uns clavells al mar,... i el vam abandonar. El van trobar 5 setmanes més tard.
Però les mostres d’afecte no es van aturar. És una cosa extraordinària. A partir d’aleshores, vam començar a rebre cartes de molta gent. Les tinc guardades totes com un autèntic tresor, perquè considero que la resposta de la societat davant d’aquest fet, és fabulosa. El Marc era humil i generós, i la meva dona sempre li va agrair les petites coses. A través d’aquestes cartes vam anar recopilant més “petites coses” d’en Marc, que mai oblidarem.
Algunes d’aquestes cartes, juntament amb els escrits del teu fill, s’han unit en forma de llibre per Edicions Claret. Però també han imprès el seu record amb altres disciplines artístiques, com ara la música o la pintura. Quan havien passat gairebé 2 anys, em va trucar una senyora andorrana, Natàlia Solà. Em va dir que era poetessa guardonada i compositora musical, i que havia arribat a les seves mans una poesia del meu fill [Jo voldria parlar]. Em va dir que li havia agradat tant, que li havia posat música. La veu la va posar el tenor Josep Ruiz. I més tard, va organitzar un homenatge al Marc, on es van cantar vàries cançons, entre elles, aquesta.
Extraordinari. Un altre dia, em va venir un pacient a la consulta amb un amic. Mentre jo el visitava, l’altre es va quedar mirant una fotografia del Marc que tenia a la taula. Em va demanar els seus escrits i la fotografia i em va prometre un quadre. Saps qui era? Hugo Briceño, un pintor magnífic. Temps després va venir amb un retrat... increïble. Va saber captar la seva essència, la seva sensibilitat.
Un altre dia, un client, em va regalar una aquarel·la en la que es veu una platja nua, un cel ennuvolat, el mar mogut i una clariana que obre el camí al cel a un veler. Del mar al cel... quina metàfora més maca! La humanitat de la gent és fantàstica!
També es va fer un homenatge el 1987 a la Pica d’Estats. Uns amics seus de la universitat em van dir que volien fer l’esforç de pujar-hi en mode d’homenatge. Finalment, nosaltres ens vam sumar. Vam enterrar una carmanyola al cim, que contenia objectes que simbolitzaven la personalitat del Marc. Érem un total de 60 persones; crec que mai hi ha hagut una ascensió més nombrosa a la Pica d’Estats... i tot això em sembla preciós.
Aquest any és el 25è aniversari. Què tens pensat? Una nova edició del llibret, incloent les entrevistes, les cartes i els escrits que tenim en record d’en Marc, sumats als seus poemes. Si es pot, serà la cinquena edició; les altres estan esgotades. Perquè el més maco de tot això és que, tot i la seva absència, en Marc està més present que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada