Lucía Rosso: “No m’agrada disfressar les cançons”

Durant una actuació en directe al local Va de Vi.

Lucía Rosso arriba a Caldes després de saltar l’Atlàntic, passant per Palència. De nacionalitat argentina, els seus pares van acabar enamorats del Maresme i van decidir establir-se prop del mar, primer a Premià i després al nostre petit poble: “Teníem uns amics per aquí i ens va captivar l’estil de vida. És molt diferent que Buenos Aires però té molt d’encant, perquè ho tens tot a la vora però, al mateix temps, tot és tranquil·litat”. Potser aquesta calma és la que l’ha inspirat musicalment, convertint-la en poc temps en una jove atrevida que lluita per donar a conèixer la seva particular manera de veure la vida. De fet, confessa que als 16 anys va presentar-se a Operación Triunfo: “Em van apuntar les amigues i en realitat, no volia entrar, va ser només una prova. Vaig passar la primera fase: 16 seleccionats de 1.500 aspirants! Només amb això ja vaig ser molt feliç”.

Guitarra en mà, des de molt petita li agrada cantar, encara que assegura que tota la trajectòria ha estat autodidacte: “Vaig composar la meva primera cançó als 9 anys sabent només 3 notes a la guitarra”. Fa poc ha decidit llençar-se definitivament als escenaris, mentre combina la seva carrera com a artista amb els estudis de Comunicació Audiovisual. Pel moment ja té 40 cançons pròpies i una llarga llista de versions que permeten recuperar temes amb el seu toc personal: sincera, propera, dolça i al mateix temps, irònica. El proper 10 d’agost la podrem veure en directe a casa, a la Quadra del Mar. I també aquest mes, passarà pel Rib&Blues de Mataró.

Què fa que et decideixis a pujar dalt dels escenaris? Des de petita que m’ha apassionat la música, a l’escola ja pujava a l’escenari a cantar sempre que podia! Però decideixo dedicar-m’hi després de penjar un vídeo cantant al youtube [La cançó I got you de Leona Lewis],... vaig començar a sumar visites i vaig dir-me: Això agrada! Vaig penjar-ne més i, a partir, d’aquí vaig començar a actuar per Caldes. Arran de tot això, em van proposar ser ambaixadora de Quiksilver,...

Ambaixadora? Buscaven una noia per Espanya, em vaig presentar, van veure els meus vídeos, i em van seleccionar. Bàsicament sóc imatge de la marca, vesteixo la seva roba, i al mateix temps em promocionen. Vaig tocar per la inauguració de la botiga que van obrir a Portaferrissa, a Barcelona, amb Me & The Bees. Més endavant, també vaig fer de telonera per Charlotte O’Connor a Madrid.

 Poc a poc, agafes rodatge! És el que més m’agrada, que poc a poc vas progressant. Al principi em pujava a l’escenari amb molta por, ara estic tranquil·la, tinc els nervis que has de tenir abans de començar, però és diferent. Cada concert t’aporta és experiència i això és el que em compensa, poder cantar, perquè és la meva manera d’expressar-me.

Què vols dir amb les teves cançons? És la meva vida. Cada tema és molt personal, m’inspiren moments que he viscut, relacions amoroses, experiències,... de vegades no parlen de mi, sinó d’amigues, de com veig les seves vides, i sempre intentant aportar un toc d’humor a situacions que solen semblar dramàtiques. M’agrada donar un ritme contraposat al que estic explicant, fer d’una situació complicada un tema animat i divertit. Resulta irònic!

Lucía Rosso en directe durant la inauguració d'una botiga Quiksilver.

Això també fa que t’exposis totalment davant del públic. De vegades em fa una mica de de vergonya cantar-les en públic, perquè les escric tal qual, no m’agrada disfressar les cançons. I sí, els teus sentiments i pensaments queden a l’abast de tothom. Però també crec que això les fa especials, perquè la gent connecta amb el que estàs dient, es pot sentir identificat.

Com escrius una cançó? Em ve de cop, és impossible forçar que em vingui la inspiració. He escrit cançons en tiquets de tren, al mòbil, on sigui! La meva habitació és un caos de papers escrits amb coses que he apuntat en un moment donat que deixo i recupero. De vegades un tema és la suma de molts pensaments, perquè la lletra no sempre enganxa amb la música que estàs composant, però més endavant, igual congenia amb una altra història. La música és la manera que tinc de transmetre allò que sento.

Però de moment no tenim CD. Prefereixo esperar. De moment tinc unes 40 cançons, però fins que no ho pugui fer en condicions, no les enregistraré. Les vaig penjant a través del meu perfil de Facebook i al meu canal de Youtube, on tothom qui vulgui anirà trobant el què vaig fent. Donar-se a conèixer és un procés lent però, poc a poc, et vas promocionant i estic més que feliç, fa un any no m’hagués pogut imaginar que arribaria aquí.

Per ara t’hem pogut veure en un format petit, més aviat íntim, proper. Què prefereixes? No et negaré que m’encantaria saltar en un escenari enorme, és somni de tothom a qui li agrada la música! Encara que també m’agrada aquesta relació amb el públic que et permet un petit concert. La veritat és que sóc realista i mentre pugui cantar, més igual on sigui, estic oberta a tot. He actuat en locals amb menys de quatre persones i d’altres plens a vessar, enmig d’un comiat de solteres, en privat, enmig del carrer,... la qüestió és cantar i obrir-se un camí en aquest món, que no és fàcil!

Els Gegants d'Arenys celebren 'La Budafest' per recaptar diners

Resum d'imatges de Sant Zenon 2012

Els Miserables - Concert d'estiu Coral l'Esperança

Joaquim Pallarès: L'home multidisciplinar

Un estiuejant més que s’ho repensa. Joaquim Pallarès, barceloní, va establir-se definitivament a Sant Vicenç de Montalt ara fa 10 anys. Per ell, la ciutat, és avui sinònim d’estrès: “No tornaria a Barcelona. És una ciutat amb molt d’encant, però quan estàs a Sant Vicenç, és un altre món!”. A la nostra vila hi ha trobat calma i inspiració, que fan de la seva vida un camí gens estàtic: “Ara que estic jubilat i em dedico plenament a l’art, la inspiració em pot arribar en qualsevol moment, i sempre que puc, estic dibuixant”. Acompanyat de bona música, a Pallarès li agrada instal·lar-se al seu petit taller, al jardí de casa, deixant anar la imaginació. També se’l pot trobar al Centre Artístic Sant Lluc de Barcelona o al peu de qualsevol església de la Vall d’Aran.

La creativitat li ve de família, tot i que ell es podria definir com un artista totalment multidisciplinar, sense por a experimentar noves tècniques: “Potser vaig errar no especialitzant-me en una tècnica i estil concret, però les persones evolucionen, i les meves obres, també ho han fet. Es tracta d’anar bevent de diferents fonts de vida i expressar-ho amb noves formes i maneres. No puc estar fent el mateix que fa 50 anys”. Després d’estudiar Belles Arts, ha passat pel món de l’escultura, la pintura i la ceràmica. També treballa la fusta. I recentment, es va endinsar en el món virtual per il·lustrar el conte de Sant Jordi del seu fill, Agustí Pallarès, amb el seu particular capità Deschamps.

Fins el 13 de juliol exposa part de la seva obra de ceràmica i pintura al Club Nàutic El Balís. També se’l pot trobar a la xarxa: www.joaquimpallares-art.es.

Es podria dir que vas néixer amb un pinzell a la mà. El meu pare era pintor i el meu tiet també. Ja de jove vaig començar amb l’escultura i la pintura. Després vaig estudiar Belles Arts. I anar provant. Ara estic molt enganxat a la ceràmica, des de fa 4 anys. Faig figures realistes i també d’altres abstractes. Experimento. En ella he descobert un món tridimensional: volum i color al mateix temps! I també és més barat que segons quins materials que es fan servir amb l’escultura. La veritat és que a casa sempre vaig tenir molt de suport per tirar endavant amb l’art, tot i que és ara, ja jubilat, que m’hi dedico plenament. És molt difícil viure d’això. Només a Barcelona, hi ha més de 5.000 pintors!

Però no et va aturar mai! Treballava en una empresa de disseny industrial, però seguia pintant. De vegades, totalment abstracte. Davant d’una tela en blanc sense pensar el què vull fer. D’altres meditat. Retrats, natures mortes, paisatges,... He arribat a somiar quadres que mai he pintat! Però els somnis, sovint s’esvaeixen. La inspiració pot arribar en qualsevol moment i t’empeny a provar coses noves. I també fas les coses perquè vols fer-les. Jo vaig decidir un temps que volia fer busts de personalitats catalanes. I vaig contactar amb molts d’ells. Algunes em van rebre; d’altres no. Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Oró, Josep Tarradelles,... d’aquesta època en vaig treure grans amistats i experiències inoblidables. 

Has experimentat tècniques, estils, disciplines,... per què no seguir un únic camí? A Belles Arts no t’ensenyen cap camí. Això ho has de descobrir tu. Et diuen: Crea! Manifesta’t! Però ets tu qui ha de trobar la manera de fer-ho. I això no s’aprèn a les aules. Jo he seguit buscant noves formes d’expressar-me. Per això l’art és tant subjectiu. Quan et diuen que les pintures s’han de comprendre: Menteixen! És una qüestió de connectar o no amb el que tens al davant. Com la música. O t’agrada o no t’agrada. No necessites saber el perquè. Una obra d’art no deixa de ser el reflex del que sent l’autor en un moment molt concret. De vegades poden passar mesos fins que consideres que la peça, està acabada, perquè no expressa exactament el que busques.

Aleshores, les interpretacions,...? Hi ha una dissociació entre el que és art i el que són diners que ens ha portat a una mena de divorci amb el públic. És a dir: Si és car, és bo. Mentida! Una peça pot enamorar-te o no. Depèn de cada persona, no del preu. Però s’ha desenvolupat una mena d’exclusivitat entorn a l’art que ens porta a una mala combinació: Hi ha bones obres que passen desapercebudes i, d’altres, amb la firma, triomfen. Hi va haver una periodista que va portar una tela en blanc a una llar d’infants,... i va fer passar el quadre resultant com si fos d’un gran artista! La gent hi veia de tot...

També hi ha el cas de Joshua Bell, reputat violinista que després d’un gran concert a Nova York, va fer l’experiment de tocar al metro de Washington amb gorra i texans... i només una persona el va reconèixer. Es tracta de connectar amb la peça, de congeniar! No cal que ho entenguis. El que costi la butaca, el quadre o l’obra en qüestió, és indiferent. Aquest és el valor de l’art.

La Flama del Canigó a Arenys de Mar

Els millors JJOO de la història

El 25 de juliol farà 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, una data que molts recorden amb emoció, especialment l’Àngels Marí, qui recorda amb molt d’afecte aquest gran esdeveniment, del qual en va formar part: “Encara recordo l’eufòria i l’emoció de sentir Joan Antoni Samaranch pronunciant el nom de Barcelona. Era la seva màxima il·lusió. A la ciutat la gent cridava i els cotxes s’aturaven i feien sonar les botzines”. L’Àngels havia estudiat markèting a ESADE i va deixar la seva feina secretària al Reial Club de Tennis El Turó per dedicar-se de ple al Comitè Organitzador de Barcelona’92. “És una etapa de la meva vida que mai oblidaré” assegura, “tots els qui vam participar formem una família olímpica, fet que mostra el gran companyerisme amb el qual vam treballar”.

L’Àngels arriba a Llavaneres com molts altres barcelonins, després de moltes temporades d’estiueig: “Vaig fer la prova una temporada, amb la meva filla gran, la Mireia. Ho vaig tenir clar. El meu segon fill, l’Àlex, ja va néixer aquí”. D’això ja fa pràcticament 40 anys i es sent com una llavanerenca més: “Hi ha un microclima que és meravellós, la tranquil·litat, conèixer la gent!”. I anys després, en descobrir que a la nostra vila, també s’organitzen Olimpíades cada quatre anys, no ho va dubtar: “M’acabo de jubilar i estic encantada d’ajudar amb tot el que pugui”. I encara es mostra més il·lusionada amb poder córrer amb la torxa olímpica llavanerenca el proper 29 de juny, acompanyant a en Joan Villanova, la “3ª generació del Picarol”, a qui considera el seu “nét gran”: “Jo ho vaig fer al 92 i espero repetir l’experiència també amb els meus néts , l’Aldric, l’Abril i l’Alexis, en properes edicions”.

Com aconsegueixes entrar a col·laborar amb el Comitè de les Olimpíades de Barcelona? Per contactes, em proposen col·laborar-hi. Vaig començar els dissabtes al matí i, després, alguns dies puntuals. El projecte em va enganxar de tal manera que ja no el vaig poder deixar. Vaig plegar de la feina i m’hi vaig dedicar de ple. Me la vaig jugar!

Era un moment històric... Tot era intriga. Sovint em preguntava: “Com es deu veure l’organització d’uns Jocs Olímpics des de dins?”. Era viure el procés des d’una altra perspectiva! Tot va començar amb un bloc petit de persones que va creixent poc a poc, com un bolet! I va ser molt bonic. Deixar-ho tot va ser un gest impulsiu i vocacional. I és una etapa de la meva vida molt especial. Mai l’oblidaré! Vaig aprendre molt.

Quina era la teva tasca? Com que era Secretària de Direcció, vaig començar transcrivint a l’ordinador punts del projecte i dedicant-me voluntàriament a feines administratives. Va ser quan Joan Antoni Samaranch va anunciar que Barcelona seria la seu dels Jocs del 92 quan el projecte es va començar a definir com una realitat. I aleshores, vaig adquirir altres responsabilitats, responsabilitats, com per exemple la meva col.laboració amb el Departament de Protocol, ja que sóc Diplomada en Protocol Civil i Reial.

Com es viu aquell moment? Amb molta emoció! Una sensació inexplicable. Els cotxes que entraven i sortien de la Diagonal s’aturaven, tocaven el clàxon, la gent cridava,... eufòria! És una d’aquelles coses que no te la creus fins que arriba el moment. A més, doble satisfacció, perquè es van fer Jocs Olímpics i Paralímpics al mateix temps, cosa que no s’ha tornat a fer! Van ser quatre anys de feina en els que ens ho jugàvem tot a una carta,...

S’havia de filar prim amb tot... Per exemple, pel dia de la inauguració, el Departament de Seguretat juntament amb Protocol van dissenyar el trajecte de recorregut fins l’Estadi de tots els membres de les Casas Reials. Havien decidit anar amb un autocar enlloc de cotxes oficials, per evitar embussos. El recorregut fins l’estadi es va haver de revisar, fins i tot, el clavegueram! Es va treballar no només el que es veu, sinó el que ningú veu! És molta feina! Hi havia molta gent i molt qualificada. Recordo que 4 mesos abans de començar, el Dpt. de RRHH ens va organitzar una festa temàtica, com havien fet cada any. En aquest cas era la Festa del Terror, perquè ja no quedava temps i tots teníem pànic! Ens van dir: “Tot allò que no estigui acabat, ja és inútil”. El moment pel que havíem estat treballant ja arribava i calia centrar-nos en fer bé el què ja teníem.

I va arribar! Com es van viure els JJOO des de dins? Com a Secretària de Direcció General em va tocar viure’ls des de la seu, amb molts nervis, pendent de cada prova, del que es pogués necessitar en qualsevol moment. Una feinada!

Alguna curiositat? Tres hores abans de la cerimònia inaugural, una de les cases reials convidades va excusar la seva assistència. No podien quedar dos llocs buits a la llotja d’autoritats! Endevina qui els va haver d’omplir,... jo i una companya! Em van dir que pugés dalt d’una vespa, un company em duria fins l’Estadi. Només recordo que em va dir: “Agafa’t fort”. Vaig tancar els ulls i no els vaig obrir fins arribar-hi. Una vegada allà, vaig trucar al meu marit, que com tothom estava  seguint l’esdeveniment des de la televisió: “Quique, estoy en el Palco de Autoridades, a ver si me ves!”. El meu marit al·lucinava! Cal dir que tinc pànic a les motos! Però els JJOO mereixien aquest repte i molt més Ara són anècdotes, però els jocs van ser emocionants! Es va dir que havien estat els millors de la història. Per mi, ho van ser.

Ara, repetim l’experiència a Llavaneres, a petita escala. Quan ho vaig descobrir, em vaig oferir sense dubtar-ho. És la primera vegada que col·laboro amb l’organització! Hi ha molts voluntaris però, per suposat, estem oberts a que tothom qui vulgui vingui a ajudar-nos. Sempre es pot col·laborar, ja sigui amb material, amb idees o amb patrocini. Estem segurs que també seran maquíssims!

Revivint la il·lusió de fa 20 anys! Amb un ingredient afegit, i és que aquesta vegada, acompanyaré al meu “nét” gran amb la torxa olímpica! I m’encantaria fer-ho de nou amb els meus néts més endavant.

Diada de l'esport a Arenys de Mar

Esmolant notes

Esmolet Quartet. FOTO: Eva Miracle 

No són professionals de la música, només ho és la Gemma, que és professora a l’Escola de Música d’Arenys de Mar. Tot comença perquè ella i l’Eulàlia, que era alumna seva, s’ajunten per tocar la flauta de tant en tant. S’ho passen bé i s’atreveixen amb algun que altre concert. Així aconsegueixen la tercera al grup, l’Anna. I un any després, la formació esdevé quartet amb la incorporació de l’Esther. Esmolet Quartet neix ara fa 4 anys i, poc a poc, pretén fer-se un lloc en el món de la música, amb una proposta gens habitual, centrada en la flauta i, concretament, en el so de la música barroca. Es tracta de la santvicentina Anna Cornudella, la llavanerenca Esther Volmer i dues arenyenques, Gemma Ruiz i Eulàlia Casas. És, segurament, l’únic quartet de flauta dolça que tenim a la comarca.

“Era una cosa que sempre havia volgut fer i, quan vaig apuntar a les meves filles a l’Escola de Música de Llavaneres, encara em van agafar més ganes”, explica l’Esther, d’origen holandès, “però no trobava a ningú per tocar per aquí que tingués més o menys formació amb la flauta”. L’Esther destaca que en el seu país, i en general a tot el nord d’Europa (Bèlgica, Alemanya, Dinamarca,...), la flauta de bec és un instrument amb molta tradició, equiparable a l’estudi de piano o de violí, per exemple. “La flauta és un instrument que aquí es va desprestigiar, sobretot a les escoles”, apunta l’Anna, “tothom sap tocar la flauta, però no coneixen el que es pot arribar a fer”.

Esmolet Quartet ha mostrat la seva feina en algun que altre concert per Arenys de Mar i, fa uns mesos, a la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt. Esperem que aviat, aquest grup ens captivi de nou amb la seva música.

Per què Esmolet? Sorgeix un dia d’assaig a casa la Gemma, mentre fèiem notes molt agudes amb una flauta soprano. El seu company va sortir cridant: “Noies, aquí baix, hi ha una cua llarguíssima de gent amb ganivets!”. Ens va comparar amb els esmoladors de ganivets del carrer! Quan vam buscar un nom pel grup, no vam tenir cap dubte: Esmolet! Estava claríssim.

Quin tipus de música toqueu? Principalment música barroca i medieval, que és l’estil que va més relacionat aquest tipus d’instrument. Des de Purcell a Vivaldi, entre d’altres. Però això no treu que acabem tocant un tema modern, ja sigui la banda sonora de Harry Potter o d’Els Picapedra! Així s’enganxa una mica al públic i es dóna un punt divertit al concert.

No és massa popular la flauta... Aquí, més enllà de l’Auditori per exemple, no es coneix el potencial que pot tenir. A Catalunya s’ha desprestigiat durant molt de temps, sobretot a les escoles. Tots sabem tocar una cançó amb la flauta i això fa que no es vegi com una viola o un trombó,... queda com un instrument de segona, desconegut. De fet, hi ha molts tipus de flauta i en general, només es coneix la soprano, que és la que fan servir a les escoles.

Quantes n’hi ha? Hi ha la flauta dolça o de bec, que és la que toquem nosaltres, la soprano, la sopranino, que és més petita, la tenor, la baixa, la contrabaixa,... o la flauta travessera, que ja seria un altre instrument! Quan més gran, més greu és el so. Hi ha tota una carrera d’estudis superiors, mai deixes d’aprendre.

Deu ni do! És un instrument poc valorat que és molt bonic. Caldria aprendre que més enllà del Sol Solet, es pot fer molts altres tipus de música. Nosaltres, per exemple, adoptem la barroca. I s’hauria d’incorporar aquesta sortida a les escoles, escoltar audicions de flauta que traspassin les fronteres de la música popular.

Us agradaria fer alguna audició a les escoles? I tant! De fet, ho vam fer a una escola d’Arenys, La Presentació, i va agradar molt. Creiem que podria ser molt positiu tot això, explicar-li’s que hi ha molts tipus de flauta, que és un instrument molt seriós, no es tracta només de bufar! Pot sonar de moltes maneres diferents i cal entendre el què estàs comunicant. Un pot saber llegir i escriure, però pot no entendre un text. Amb la música passa el mateix, no és només una nota rere l’altra, hi ha una interpretació, un missatge,... tot un món!

Això també dificulta la vostra feina, és clar! De vegades estem més estona discutint quina lectura fem d’una partitura que assajant amb la flauta. La música fa frases, oracions, i evidentment, cada persona, cada cultura, ho expressa d’una manera o altra. Un dels nostres somnis ara és anar a Zuric, on tenim un conegut que té un cafè on se’ns ha convidat a tocar. Segur que es viu diferent l’experiència!

També esperem veure el resultat aviat, de nou, per les 3 viles. I tant! Sempre és un gust tocar a casa! Fa molt poc vam estar a l’Església d’Arenys de Mar participant d’un acte d’aniversari del retaule i hi tornarem a ser de cara a l’octubre. També hem passat per la Biblioteca de Sant Vicenç de Montalt, i esperem repetir aviat per la zona!

"Nits indianes" a Arenys de Mar