Visitants

1 d’abril del 2008

Jardineria en terra seca

Entrevista amb els Vivers Graupera de Sant Andreu de Llavaneres

Sabeu què és el que més mata a algunes plantes? L'aigua. Difícil de creure, però cert! Fins i tot rep sabor de bona notícia si tenim en compte que vivim en terra seca! I és que des de les 3 viles hem buscat en diverses ocasions compartir els costums i la manera de treballar de la pagesia de la zona, però poca cosa en sabem dels vivers. Quina diferència hi ha entre qui cultiva pèsols i els qui viuen de les plantes i les flors? Quina incidència hi té la sequera? Per això ens vam dirigir als Vivers Sala Graupera, però una vegada allà, ens hem trobat amb una nova manera de viure la jardineria.

Els germans Sala Dalmau, Lluís i Albert, ens han obert les portes dels seus vivers i de la seva visió comercial del món de la planta en terres de sequera. Se'n diu, jardineria sostenible, o dit d'una altra manera, “fer les coses amb el cap”.

Quin és el problema? El problema és que es fan molts jardins a l'estil continental. Us en posarem un exemple perquè s'entengui més: la gespa. El tipus de plantació que s'està duent a terme aquí no és sostenible. Si tinguéssim el clima d'Alemanya o Anglaterra, la gespa s'hauria de regar i cuidar poc i sempre estaria verda. Per què? Perquè la planta estaria en el seu clima, el seu habitat. Si plantem la mateixa gespa aquí, quan arribi l'estiu la planta demanarà molta aigua, s'haurà de regar cada dia, segar una vegada a la setmana, agafarà fongs, i augmentarà les despeses en fungicides: això costa molt a la butxaca i al medi ambient. La gespa necessita molta aigua, i aquí no la tenim.

I l'alternativa és... les plantes de jardineria sostenible. Hi ha d'altres zones mediterrànies com la nostra al món: al sud i sud oest d'Austràlia, a Sud Àfrica, a la zona central de Xile, a l'Estat de Califòrnia, i tota la conca del mediterrani... tenen un clima semblant al nostre, amb temperatures altes a l'estiu i poca aigua. El que fem és agafar plantes d'aquests indrets i adaptar-les per la seva comercialització. Aquí ens proporcionen jardins florits i amb poques necessitats d'aigua. Per demostrar tot això, aviat posarem en funcionament un jardí d'experimentació dins el viver.

Què és un jardí d'experimentació? És un jardí on s'adapta la planta al medi abans de vendre-la, per comprovar que funciona i demostrar així la seva resistència. Som conscients que si volem obrir noves espècies al mercat necessitem eines de demostració, i el jardí d'experimentació n'és una. Esperem que ens permeti convèncer a molts professionals del sector i també a l'Administració, s'ha de canviar el xip.

És dir, plantar als nostres jardins amb la sequera que ens amenaça, no és ciència ficció? No, la manca d'aigua és una realitat. La solució passa pels jardins sostenibles. Un jardí sostenible primer s'ha de dissenyar, planificar les zones on plantarem i preparar-ne el sòl. Després caldrà que escollim les plantes i substituïm la tradicional gespa per d'altres varietats menys exigents. Un cop fet això hem d'aplicar-hi un reg eficient i utilitzar materials de cobertura per evitar la pèrdua d'aigua per evaporació. D'aquesta manera obtenim jardins amb poques necessitats d'aigua i fàcils de mantenir. Així, en el mig i llarg termini, un jardí sostenible és més econòmic que un de convencional, ja que el jardí sostenible no necessita adobs, no necessita tant de manteniment, no necessita tanta aigua... Saps que és el que mata més les plantes?

El què? L'aigua. La gent creu que quan més calor, més aigua, i no! és al revés. L'aigua i la calor juntes produeixen fongs letals per les plantes. Avui es rega malament...

Malament? Antigament, els nostres avis, regaven a mànega, omplint les olles que es feien a la base de les plantes. Aleshores es posava l'aigua on feia falta, ara la meitat de l'aigua no va on toca, es mulla el terreny, però amb això es requereix regar més sovint. Les plantes de les que estem parlant, el què volen, és una regada forta, i després quinze dies o un mes sense reg A més, si plantem durant els mesos de tardor a primavera les plantes s'adapten més ràpid i necessiten menys aigua. Una altra cosa perjudicial és la plantació de plantes una al costat de l'altra, sembla que no ens agradi veure el terra però si plantem així, aquestes de seguida es toquen, i si a més reguem malament, algunes es poden morir.

Què hem de fer? Educar. Això no ens ho inventem nosaltres! A Califòrnia a la dècada dels 70, els seus pantans es van quedar secs, i l'estat va promoure una Comissió per estudiar el tema. Avui dia, el concepte de jardineria sostenible s'ha estès per tot Estats Units. Aquí, sembla que ens és igual.

El vostre catàleg és com una eina d'estudi, està molt complet. Sí, ens ha costat molt i el vam començar a fer fa cosa d'uns 7 anys, és un catàleg especial. En ell s'explica una informació contrastada amb una àmplia biografia especialitzada que té la voluntat de servir d'eina de treball per a tots els professionals que desitgin ampliar el coneixement de les espècies amb les quals treballen.

I totes les plantes de jardí sostenible són importades? Bé, Califòrnia, Sud Àfrica, Austràlia... aquest és l'origen de moltes d'elles, però també en tenim de la conca mediterrània. En aquesta empresa cada any entrem de 30 a 40 espècies noves, el que no vol dir que totes funcionin, perquè aptes per vendre potser només en surten vuit o deu.

Però encara tireu de la planta tradicional; el jardí sostenible, funciona a nivell comercial? Sí, cada cop els ajuntaments agafen més consciència que cal utilitzar plantes de baix manteniment; també alguns professionals i particulars. Tot i això, ens agradaria que més gent s'interessés per aquest tipus de planta, com ja ha passat als EE.UU. Només un exemple, la nostra pàgina web rep més visites dels EE.UU que d'Espanya, i aquí també hem d'aprendre a fer les coses amb el cap!
[Ho trobaràs a:

Primeres lletres de Racó Viu


M’agradava escriure, de sempre. I les meves mans s’aturaven, i els meus ulls feixucs i cansats no feien més que llegir i rellegir aquesta afirmació, una vegada, i una altra. Buscava un bon començament, una presentació impactant, fructuosa, increïble; però només sabia dir que m’agradava escriure, que m’agrada de sempre. I els meus dits deixaven de teclejar, i els meus pensaments s’estancaven.

Tot principi hauria de tenir bona presentació, però presentar no és cosa fàcil. Quan comences a estudiar una carrera com periodisme, t’expliquen que s’ha de concebre la realitat com un poliedre, un poliedre amb moltes cares. Cada persona té una mirada diferent, però això no vol dir que un tingui una visió equivocada, sinó que cada fet es pot interpretar de moltes maneres.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un cafè. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensament són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí, i els escric. Me’n sento satisfeta, perquè m’agrada escriure.

Em van dir que la realitat no era paraulable. Jo dic que sí, que encara que no es pugui traduir en lletres la complexitat d’una vivència, sí que es pot obtenir una d’aquestes cares del poliedre: la teva. I si ajuntéssim cada una d’elles, aconseguiríem una panoràmica completa, la veritat absoluta, i tot gràcies a vivacitat de les paraules, perquè les paraules són vives.

En aquest tros de paper, no pretenc altra cosa que plasmar la meva cara del poliedre; és aquí on comença, racó viu.
[Ho trobaràs a:

Comença Racó Viu

Vaig néixer a Barcelona fa 21 anys. Sóc balança, però si parlem d'equilibri no arribarem gaire lluny. Em vaig traslladar a Mataró, i d'aquí a Sant Andreu de Llavaneres: Tresvilatenca des de fa 12 anys. M'agrada escriure, per això m'he fet periodista.
Ah, i sóc Viu, com alguns diuen, de nom i de fet.

El + llegit