No t’adones de com és de llarga la nit fins que la passes despert, conscient de cada minut. Sembla que el rellotge estiri les hores expressament, i que la matinada s’estanqui per sota del número 8. Les 8 del matí és l’hora a la que s’engega el dia, un punt de referència. Els carrers es desperten amb el moviment adormit de gent que corre amunt i avall. A treballar, a l’escola, al bar de la cantonada. Un cafè i una flauta de fuet. Dolç i Salat, esmorzar de contrastos. Però encara no ha arribat el dia, i la nit segueix fosca, buida i silenciosa; s’ha aturat l’escena i no saps com reactivar-la.
Ens vam quedar tots en rotllana sense gairebé creuar paraula. Alguns començaven a acomodar el cap al respatller de la butaca vermella d’aquella macro-sala d’espera, i aclucaven els ulls de manera inconscient, mentre jo m’omplia de cafès les venes per mantenir-me desperta. Quan no tens res bo a dir, els temes de conversació es tornen banals, insulsos i estúpids. En realitat, el nivell de comunicació dels allà presents tampoc ha destacat mai per la seva gràcia. Només quedava esperar i paciència. Santa paciència. Per primera vegada en molt de temps, tots estàvem d’acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada