Com endinsar-se al món dels somnis. Maria Coma no ha defraudat en la última sessió del Petitsons que ahir va posar el punt i final de la seva tercera edició. Senzilla i tendra, la compositora barcelonina va atrapar al públic des del primer moment, engrandint el petit escenari del pati de la Fundació Palau. Lletres surr...ealistes que parlen de gats, somnis i paraigües vermells, no ha faltat cap tema del seu treball en solitari “Linòleum”, i fins i tot, va sorprendre amb una cançó dedicada a la seva fillola.
L'arribada de Joan Colomo i la seva banda, amb un contrabaix, un teclat i percussió, va revolucionar l'ambient del petitsons. Descarats i espontanis, la seva eclètica i còmica proposta va encandilar als assitents que no van parar de riure i aplaudir. Amb una mena de monòleg musical, van idear l'entorn familiar i animat perfecte per tancar el cicle Petitsons 2010. L’elasticitat i la textura de la veu de Colomo i la complicitat amb la seva banda es va fer patent amb constants bromes i comentaris. El conjunt musical va fer gala de la seva inconformitat amb lletres que acaricien l’absurditat i critiquen el món actual. No van faltar els seus temes més coneguts “Un Comino” i “L’infern”, i a més en van sumar un d’inèdit, un “Oh, oh, oh” improvisat per la inoportuna intervenció d’un grup d’espontanis que treien el cap més enllà dels límits del pati de la Fundació Palau. Fotografia: Elena Viu Vídeo de Joan Colomo al Petitsons de Diari de la música
El cicle musical Petitsons es trasllada de nou a l’enjardinat pati de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Amb alguns minuts de retard, First Aid Kit han estat els encarregats d’obrir la primera sessió, amb una dòcil i radiant Agnès Aran acompanyada de Carles Querol a la guitarra.L’afluència de públic s’ha mantingut en un entorn familiar, aconseguint mantenir el Petitsons com una experiència musical íntima i única. Amb temes com “Truth can hurt”, aquest grup barceloní ha deixat als assistents encantats amb una veu màgica només interrompuda per aplaudiments i algunes rialles. Tot i la manca del seu habitual equip electrònic, First Aid Kit ha funcionat a la perfecció.Després de la visita al Museu Palau i Fabre, en la que es va poder gaudir d’exposicions temporals com la de “Palau Polièdric”, la particular veu de Bikimel ha pujat a l’escenari per engrescar la cloenda de la primera cita del Petitsons 2010. Amb simpatia i molta expressivitat, Vicky de Clascà ha incorporat el seu endolcit rock al pati de la Fundació. La jove de Bellaterra ha anat alternant el so energètic de la guitarra elèctrica amb la tranquil·litat del teclat, sempre acompanyada per la guitarra acústica d’Esteve Felipe. Amb lletres carregades de sentiment i inconformitat, Bikimel ha triomfat en el seu pas pel Petitsons, que va reconèixer estimar abans de tastar-lo en primera persona. “Mama, jo vull ser gitano”, “Buscant l’espantaocells” o “Jònic” han estat els temes més aplaudits, tot i que també van sonar-ne d’altres no inclosos al seu disc “Stat Jònic”. Fotografia: Elena Viu Vídeo Bikimel al Petitsons de Diari de la musica
El mallorquí Miquel Vicensastre, conegut als escenaris com Marcel Cranc, va enlluernar amb la seva música als gairebé quaranta assistents del primer concert del Petitsons 2010. Grans i petits van gaudir d’un espectacle íntim i proper entre les càlides parets del bar caldenc Tête a tête, que va resultar l’entorn ideal per obrir el cartell de la tercera edició d’aquest cicle musical.Tot i que no es coneixien d’abans, la guitarra i la bateria, amb Ferran i Gerard Aguiló, es van fusionar amb una perfecte complicitat amb la veu i el piano de Miquel Vicensastre, que va fer sonar alguns dels seus temes més coneguts com ara “Naufragi” o “D’amor”. Entre cançó i cançó, el mallorquí va arrencar somriures al públic amb les seves explicacions i va aconseguir acostar als assistents a una nova realitat, com és procés de creació musical. El resultat no va defraudar, i les felicitacions i aplaudiments van estrenar el Petitsons 2010 amb un rotund èxit. Fotografia: Elena Viu
El Petitsons és un íntim cicle musical per refrescar els càlids vespres d’estiu de laFundació Palau. Aquest cicle pretén donar a conèixer intèrprets comarcals inacionals i ajudar a difondre la seva proposta musical. De la mateixa manera,també apropem nous valors artístics a la vila de Caldes d’Estrac, i els sumem al seupatrimoni cultural i turístic.
Sense aglomeracions: petits sons que retomben en el silenci. Una manera diferent i propera de gaudir de bona música.
Dissabte 5 de juny marcel cranc
Encetarem el Petitsons amb la presentació del cartell i assaborint un concert decançó catalana amb tocs d’indie. Marcel Cranc, pseudònim de Miquel Vicensastrees defineix com un home de fragments, tot i que ha aconseguit lligar-se amb “Animal fràgil” (2006) i “Ara” (2008). Amb ell, gaudirem d’una barreja de músicaclàssica amb accent mallorquí i de l’elegància de la chason francesa, tot explorant les possibilitats de l’electrònica.
Una veu delicada sobre un coixí d’electrònica pop. First Aid Kit són els barceloninsAgnès Aran i Carles Querol, una parella de graciencs que t’atrapen a ritme lent ambuna petita i gran proposta. Música plàcida i senzilla com la dels seus dos discs al mercat, F1RST i Plaits, que sense voler obren el calaix de les sensacions.
Rock dolç. El so trencat de Vicky de Clascà és atreviment i contrast en estat pur.Les seves cançons respiren una naturalitat salvatge, amb notes de guitarra querecorden un country modern i catalanitzat. Des del desembre es pot gaudir d’“StatJònic”, un recull dels seus millors temes.Més informació a www.myspace.com/bikimel o www.bikimel.com
Dissabte 19 de juny maria coma
Original, íntima i delicada. Així és la proposta d'aquesta compositora, pianista icantant barcelonina, que arriba a l’escenari del pati de la Fundació amb cançonsmolt personals que es caracteritzen per la seva ingenuïtat i tendresa. Maria Comaacaba de treure el seu primer disc en solitari, Linòleum, un treball poc corrent quepromet la revolució del panorama del pop català.
Una proposta ben diferent per tancar un cicle ben especial. Joan Colomo és uncantautor lliurepensador i brillant que trenca amb els cànons i les líriques del popclàssic. El seu tema més conegut és el recent “Comino”, un cant amb aires nihilistesi una crítica a tot plegat que forma part del seu primer àlbum en solitari, “Contra todo pronóstico”. L’essència de la música com a mitjà d’expressió.
Després d’haver rescatat la memòria de Francesc Abril i del seu pas pel ja desaparegut Mercat Municipal de Sant Vicenç, aquest mes, des del 3 viles, hem volgut conèixer el llegat de la resta de paradistes. Des de la primera peixatera, Teresa Buch fins a la carnisseria de la Rosa Calderón, passant pel record d’un dels marxants de roba, en Joan Vilà. El Mercat de Sant Vicenç ha tancat les seves portes entre les recances òbvies d’aquesta època, però també ha deixat algun que altre record que no s’esborrarà mai de la història del poble; i molt menys, de la memòria dels que el van fer possible. La peixataria, Teresa Buch
Arribem a la parada de peix del mercat municipal. Des dels 60 fins a l’any que hem deixat, aquesta parada ha anat passant per mans diferents, però val la pena anar a parlar amb la dependenta més “antiga”, la Teresa Buch. Tal i com ens va recordar en Quico Abril, van ser el desaparegut Antoni Buch i la seva dona, la Lola, els qui van impulsar aquesta peixataria, nodrida del peix que els subministrava en Carles Torrent de Llavaneres. “L’Antoni anava cada dia a Arenys a buscar el peix tant bon punt arribaven les barques d’anar a pescar”.
La Teresa va començar a ajudar al seu pare quan la seva mare va començar a trobar-se malament. “Hi vam estar uns 15 anys, i després s’ho van quedar durant un temps en Vicenç [Graupera] i en Joan”, comenta, “ja més tard, la peixatera era la dona d’en Vicenç, la Pegui, que sinó recordo malament era danesa”. La Pegui va estar a la parada fins aquest últim Nadal acompanyada de la carnissera, al Rosa Calderón, amb qui encara es veu de tant en tant, tot i que el mercat ja hagi tancat les seves portes. La carnisseria, Rosa Arenas
La coneixen com “La Calderón” pel cognom del seu marit, però en realitat, es tracta de la Rosa Arenas. No oculta la seva decepció després d’haver vist com el mercat ha cessat el seu servei aquest Nadal. Confessa que ella ha aguantat fins el final, juntament amb la Pegui, per retirar-se professionalment 32 anys després dels seus inicis. “La meva germana tenia una carnisseria, i un dia em vaig preguntar perquè no intentar-ho jo aquí, a Sant Vicenç”, ens explica, “així va ser com vaig decidir obrir-la al mercat, perquè fins aleshores no n’hi havia”. La Rosa va començar a treballar directament a dins de les antigues instal·lacions de l’escola de nens de la vila, a diferència dels que ja van començar amb anterioritat a la plaça. “Una de les coses que recordo és que a l’hivern et pelaves de fred, i a l’estiu, et torraves de calor”.
La Rosa ens explica que al principi la feina anava bé, tot i que entre la clientela sempre ha predominat la gent gran i els estiuejants; fa uns anys, fins i tot s’obria el mercat algunes tardes. Però tal i com va apuntar Francesc Abril el mes passat, les grans superfícies van començar a fer trontollar els resultats de les parades. “És cert això que va dir en Quico: quan algú ens deixava a Sant Vicenç, nosaltres perdíem un client”. Aquestes circumstàncies, sumades a la manca de concentració comercial a la vila, han fet que probablement, el mercat s’anés desfent: “Aquest poble ha crescut molt en poc temps, i de manera molt dispersa, i això fa molt més difícil que qualsevol comerç prosperi”, sentencia.
Però val a dir que la Rosa no només es guarda les males passades: “Recordo molt bones estones amb l’Angeleta, la Nati, en Quico, en Vicenç i la Pegui,... tots els què vam estar allà érem com una gran família, i també amb els marxants, els dels dimarts i els dels dijous, la Paquita, els Vilà...”. La Rosa ens comenta que a més, les parades eren força obertes, i aquesta mena de local els permetia interrelacionar-se perfectament entre ells, així com amb la clientela. “Fèiem aperitius abans de plegar, ens compràvem el menjar els uns als altres i parlàvem llargues estones”, diu somrient, “la meva filla i la de la Pegui havien vingut de petites a ajudar-nos a les dues, a fer de dependentes”. Una visió una mica més optimista d’un fet que ha generat tristesa a molta gent per la pèrdua d’un servei que per alguns, era necessari, i que ara, forma part de la memòria dels qui el van viure: dels dels últims, als primers.
El marxant de roba, Joan Vilà
Treu una fotografia de finals dels anys 30. Ho sap perquè ell és el jove de poc més de 20 anys que hi ha a la dreta, i el seu pare, mort el 1940, el de l’esquerra. Hi ha dues dones que no recorda qui són, i un nen amb una trompeta. “Quan arribava el peix, que no era cada dia, hi havia un vailet que tocava el corn pel poble de Sant Vicenç per anunciar-ho”, comenta, “un dia el meu pare li va demanar a un nen de l’escola perquè anunciés amb una trompeta que a la plaça veníem roba bona i barata”. Té 94 anys i els records li ballen, però recorda perfectament com muntaven la parada, ique anaven d’Arenys de Munt a Sant Vicenç amb el cavall i el carro. “Trigàvem 3 hores i mai portàvem la parada per estalviar-li pes al cavall, ho féiem amb una manta al damunt del terra, com a la fotografia”, explica, “però el què més recordo són les ventades, perquè la plaça on estàvem era de sorra i la roba quedava emblanquinada”. L’any 1956 es van comprar un cotxe de segona ma i la cosa va canviar força, especialment al moment de remuntar la parada, de travessar la corva de Can Marial en la que havien d’acompanyar el cavall a peu, i les pujades d’Arenys de Munt.
El mercat que va conèixer el seu pare, i el que ha viscut el seu fill, són molt diferents. Al començament, no era un mercat fix. Venien cada dimarts a muntar la parada de roba i confecció davant de les antigues escoles, i quan no podien, ho feien els dijous. “Ens quedàvem a dinar a Can Boatell, que aleshores era fonda, i en Bilbeny (barber) era qui prenia el pèl”.
“Aleshores eren temps difícils, mancava de tot, però funcionàvem bé perquè no hi havia res més; la gent venia a comprar i pagava un tant a la setmana i d’altres ho feien al comptat”, explica, “després van arribar els cotxes i els supermercats i la cosa va canviar, però abans, era molt poble i no hi havia competència”. També va arribar el mercat que coneixíem fins ara, a dins de les antigues escoles, on els Vilà, també hi tenien parada. “Ara fa 29 anys que estic jubilat”, diu en Joan, “el qui estava fins ara era el meu fill Ramon, que ja venia a ajudar-me quan era més petit”. Li preguntem si troba a faltar la seva vida de marxant i ens reconeix que era molt entretinguda, però que ara li toca descansar. En Ramon continua recorrent els mercats setmanals, i a més, té la botiga d’Arenys de Munt. M’ensenya l’alta oficial per les dues coses, signada l’any 1903.
Com endinsar-se al món dels somnis. Maria Coma no ha defraudat en la última sessió del Petitsons que ahir va posar el punt i final de la seva tercera edició. Senzilla i tendra, la compositora barcelonina va atrapar al públic des del primer moment, engrandint el petit escenari del pati de la Fundació Palau. Lletres surr...ealistes que parlen de gats, somnis i paraigües vermells, no ha faltat cap tema del seu treball en solitari “Linòleum”, i fins i tot, va sorprendre amb una cançó dedicada a la seva fillola.
L'arribada de Joan Colomo i la seva banda, amb un contrabaix, un teclat i percussió, va revolucionar l'ambient del petitsons. Descarats i espontanis, la seva eclètica i còmica proposta va encandilar als assitents que no van parar de riure i aplaudir. Amb una mena de monòleg musical, van idear l'entorn familiar i animat perfecte per tancar el cicle Petitsons 2010.
