10-J

Concentració catalanista a Barcelona contra la retallada de l'Estatut. De crits i de persones, n'hi havia de tots colors... i obtenir una panoràmica general no va estar fàcil.

La cultura no es veu, es sent

Estem acostumats a veure el moviment dels colors blanc i vermell entre timbalers i gralles. A observar les particulars danses de figures de més de 3 metres, acompanyades dels capgrossos: l’Avi Pera, el Dimoni, l’Avi pagès, la Minyona o el Pinxo. Aquesta imatge és una de de les tradicions més arrelades als pobles catalans. En el nostre cas, ens representen en Bòbul, amb un vestit típic dels menestrals de principis del segle XIX, na Margaridassa, amb el seu coixí de puntaire, i el jove gegantó Toni Sors, en memòria del desaparegut alpinista santvicentí que va fer cim a l’Everest. Els gegants formen part de la nostra cultura, i la seva percepció va més enllà dels nostres ulls. Mostra d’això s’ha viscut a la Colla Gegantera de Sant Vicenç, després que aquest passat mes de juny s’hagin desplaçat fins a Montserrat en una Jornada Gegantera amb discapacitats visuals. De sobte, la festa canvia de perspectiva. No observen les danses, sinó que les viuen. No miren els gegants, sinó que palpen les seves faccions per esbrinar la mida dels seus nassos, de les seves mans i dels seus vestits. S’endinsen en un món que la resta potser mai ens hem plantejat: la cultura que no es veu, es sent.

L’enllaç entre la Colla Gegantera de Sant Vicenç i l’ONCE és un dels nostres veïns, Pedro Curado, invident de naixement i positiu per naturalesa. Aquest “catameny” –extremeny de família i català de sentiment- porta 11 anys al nostre poble, i un i mig col·laborant amb la Colla Gegantera. “Jo crec que un nouvingut s’ha d’integrar en primer lloc a les entitats, i d’aquesta manera aconseguirà integrar-se del tot en el poble. Així ho vaig fer jo, passant primer per l’Orfeó El Delme i després entrant als geganters”, comenta, “els límits no te’ls han de posar els altres, has de ser tu mateix qui fixi fins on pots i vols arribar, i mai pots deixar d’intentar superar-te”. Amb aquest plantejament, un bon dia es va posar sota un dels gegants i el va fer ballar, sense que la seva discapacitat importés a ningú. “En aquest poble he trobat una cosa meravellosa, i és aquesta tranquil·litat que teniu; passejar a mitja tarda pels carrers o contemplar el soroll de l’aigua a la llunyania” explica Pedro, “i tot això ho puc veure, perquè és la meva dona qui m’acompanya i em deixa els seus ulls; sempre la tinc al meu costat i és qui m’ho transmet tot”. Sant Vicenç li ha donat també, la possibilitat de ballar sota un gegant a ritme de gralla i timbal, i engrescar a més invidents a integrar-se plenament en la cultura que els envolta.

“En un principi, que en Pedro volgués col·laborar a l’entitat ens va espantar a tots, però quan va fer ballar en Toni Sors ens va trencar els esquemes” confessa el cap de colla, Joan Vilà, “va demostrar que era un més, i encara que vagi acompanyat de la seva dona, fa la mateixa vida que podríem fer qualsevol de nosaltres”. La por inicial dels geganters era el soroll de les gralles i els timbals, que sumats als crits i la rauxa habitual d’aquestes festes podien confondre’s amb les indicacions que la seva dona li feia. “En realitat, qui porta un gegant tampoc veu gaire bé a través de l’enreixat del vestit, és cosa d’equilibri, perquè pesa més de 40 quilos”, explica Joan Vilà, “al veure que tenia la capacitat de guiar-se igualment, vam comprendre que el pitjor que podia passar era que caigués, com passa amb qualsevol de nosaltres”. Precisament això els va engrescar a plantejar un nou projecte a l’ONCE: integrar als discapacitats visuals en la cultura popular festiva, creant la primera Colla Gegantera formada únicament per invidents. “L’ONCE ha captat el missatge”, afirma Vilà, “el primer contacte ha estat Montserrat i ara ens esperen més reunions per continuar treballant en el projecte”.

La trobada a Montserrat ha estat gratificant per uns i altres. “El què més ens va costar era saber com explicar el què són els gegants, perquè estem habituats a que la gent ho vegi”, diu Vilà, “per aquest motiu vam tombar els gegants a terra, i tots es van acostar a tocar els brodats, les cares, les mans” recorda, “ens preguntaven com eren i es formaven la seva idea a partir del tacte; va ser molt emotiu, perquè després es van col·locar sota del gegant, i una noia de Sant Joan de les Abadesses es va atrevir a fer-lo ballar”. “El sentit de perdre la vista no et fa perdre la mobilitat, els braços, l’equilibri... quan agafo al gegantó Toni Sors i estic a sota seu, busco punts de referència per orientar-me, ja sigui la meva dona, en Pep o els grallers”, explica Pedro, “l’únic plantejament que tinc és el pes, no hi ha cap altra dificultat”. Curado també recorda que la participació dels invidents en moltes activitats són possibles, i s’ha demostrat per exemple amb campionats de futbol, adaptant la pilota amb un picarol. Segons explica, des de les Olimpíades Paralímpiques de Barcelona, la societat catalana està molt més conscienciada d’aquesta realitat, i ha aprés que la capacitat d’un invident és infinita. “La única barrera d’un discapacitat visual és el què no pot veure” afirma, “la societat catalana viu molt més aquesta cultura popular, potser és pel dolor del passat, però els catalans viuen la terra, i això vol dir que les seves tradicions simbolitzen un fet. No necessito veure com és un castell humà per entendre’l, només necessito saber què significa”.

Precisament el significat de la cultura gegantera queda representada pels protagonistes de totes les trobades, amb els gegants. Cada figura representa part de la història del poble, de les seves costums i tradicions. En el cas d’aquesta Colla Gegantera, també cal pensar quins seran els seus representants. “Sempre ha de ser un personatge viu i que la societat conegui” explica Pedro, “li hem fet una proposta a l’ONCE d’un personatge català reconegut internacionalment, i que és un punt de referència per molts invidents”. En Joan ho ratifica: “Quan fem els seus gegants, i dic farem perquè això inclou a tothom qui vulgui ajudar-nos, ells se’n sentiran molt orgullosos per tot el què simbolitza. I com totes les colles, sentiran que de tots els gegants, els seus són els millors”. Com marca la tradició, però, caldrà esperar al moment indicat per destapar-lo i desvetllar de quina figura es tracta.

“La societat no ens ha d’obrir les portes, som nosaltres els que hem d’entrar a la societat, això és la integració”, afirma Pedro, “i és una cosa que s’està aconseguint poc a poc”. Però en Joan encara afegeix un detall més, i és que l’experiència a Montserrat també els ha ensenyat que les entitats culturals s’han d’adaptar a la situació per aconseguir que aquesta integració sigui una pràctica normalitzada. “I no només amb invidents i geganters, sinó a tots els àmbits i amb tots els col·lectius” expressa Vilà, ”la primera selecció catalana que tenim és la de la cultura popular”. Aquest projecte només és un primer pas.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Distorsió de la cultura popular

Encara que no vulguem, coneixem la seva vida en línia cronològica: es va fer popular després de trencar el seu matrimoni amb un torer; ha tingut discussions de tota mena amb la seva ex-família política; de tantes operacions de cirurgia estètica li ha quedat el nas tort; a la seva filla, per la que faria el què fos, no li agrada el pollastre; ha tingut noves parelles, arrel de les quals ha venut mil exclusives diferents. No podem evitar conèixer la seva figura perquè és una ombra permanent a la petita pantalla: la veiem a tota hora a tots els programes televisius.

Belén Esteban, de professió polifacètica i poc definida al món del cor, és un centre d’atenció forçat a totes les cadenes. Les últimes enquestes, fins i tot, mostren la voluntat del poble de veure-la en un cara a cara amb el mateix President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Per tot això, per màrqueting la denominen “Princesa del poble”, encara que de sang noble en té ben poca. Això sí, la butxaca, cada vegada més plena.

Llegint un article m’assabento que, a més de signar les paelles d’una marca de la qual és imatge, s’ha convertit en protagonista de de la jornada de debat “Periodistas, ¿maestros del español?” organitzada per la Fundació San Millán i Fundéu-BBVA. Entre discussions entorn la llengua espanyola i l’ús i exemple que en donen els mitjans de comunicació, apareix la figura ja reiterada, que no retòrica, d’aquest personatge popular imposat. Acabarem substituint les cites cèlebres d’intel·lectuals passats per les seves actuals i famoses frases als llibres de text? Serà una icona de la nostra cultura?

Ja ho deia Hobbes: “L’home és un llop per l’home“. Encara que alguns creguin que de la seva presència depèn la quota de pantalla, a mi només fa que produir-me badalls. Potser per això, els nostres veïns francesos l’han agafada com objecte d’estudi sociològic. De com la humilitat inicial del seu caràcter i la llàstima que generava, s’ha deformat fins convertir-se en la reina de les mentides morboses i les llàgrimes oportunes; però tot i això, continua acaparant totes les converses, i ningú la deixa estar. Potser també acabarem veien turistes de visita guiada pel barri madrileny de San Blas: “Mireu! Aquí vivia el monstre del cor abans de distorsionar la seva imatge”. Els japonesos faran fotografies i la princesa del poble continuarà guanyant adeptes pel seu particular regne.

Racó Viu - Juliol 2010
3 viles