Fa temps que vaig descobrir que amb un somriure tot és més fàcil: que t’atenguin amablement en una botiga, que t’acabin donant la raó, que t’excusin d’una acció desafortunada. Ensenyar les dents, i no precisament per mossegar, és una bona manera de trencar el gel i aconseguir el què un vol –o com a mínim, el·limina la barrera d’entrada del “no” rotund.
Fa dies que pensava en el Racó, i no em venien idees al cap per poder fer les meves periòdiques reflexions. L’estiu, el sol i la bona vida deuen haver ralentit el meu cervell, perquè de sobte, les neurones s’han quedat bloquejades i m’he quedat en blanc. Una de les coses que tenim els qui ens dediquem a escriure per mitjans de comunicació –i la majoria de professions no necessàriament del gremi-, és un termini d’entrega. Quan arriba aquell dia, has de tenir la feina feta, revisada i enviada; però no sempre estàs a temps de guarnir la peça.
Llegint diaris, sempre fixo l’atenció en les columnes d’opinió. Les llegeixo amb calma i admiració, esperant, algun dia, arribar a la sola de la sabata d’algun d’aquests autors. No fa gaire, en una d’aquestes m’he repassat les línies d’una reputada periodista –el nom de la qual no ve al cas-, en les que confessava que per primera vegada en la seva trajectòria professional, no havia sabut què escriure per la seva columna fixa. S’havia quedat en blanc, però la seva manca d’inspiració és precisament la que ha exercit de font principal per nodrir el seu relat.
Em pregunto com ho haurà aconseguit entregar a temps una excusa pel lector, sense que els seus superiors hagin considerat errònia la decisió de mostrar la seva debilitat. I me la imagino amb un ampli somriure als llavis. Així tot sembla més fàcil, tot sembla millor.Racó Viu - Agost 2010
3 viles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada