S’havia canviat la samarreta més de vint vegades. La negra, amb el logotip d’aquell grup de música que estava tan de moda; la taronja, que el va deixar de convèncer per por a que els nervis poguessin pintar-hi noves tonalitats; la blanca, llisa, senzilla i poc atrevida; fins i tot aquella camisa que la mare li va regalar perquè es mudés en ocasions especials.
Dubtava amb els pantalons: els texans tres talles per sobre que deixen a la vista part dels seus calçotets?. Això comportava decidir quins calçotets eren els òptims per deixar-se veure. I els color cru?. Encara es pensarien que la roba li compra la mamà –que només la paga. Curts? Potser fa massa fresca. Pirates?. Passats de moda.
Va sortir de l’habitació donant cops a les portes, malhumorat i amoïnat per la seva falta d’empenta, fet que l’impedia trobar la combinació idònia: modern però desenfadat. I tota aquella estona només l’havia portat a remarcar la necessitat de renovar l’armari quan més aviat millor. Les sis de la tarda s’atansaven a tota velocitat. De fet, li semblava que el rellotge li feia la guitza, i que les agulles feien córrer els minuts com si fossin segons. La mare l’anava mirant de reüll des del sofà del menjador. Tenia el llibre que el pare va regalar-li per Sant Jordi a les mans, però ell sabia que no l’estava llegint, perquè no duia posades les ulleres de prop. De tant en tant, deixava anar un sospir, com volen dir, que podia comptar amb ella per aquesta mena de situacions. Però el noi continuava donant tombs de l’habitació al lavabo, i pujant-se a la tassa del vàter per veure’s de cos sencer al mirall, cosa que encara el posava més nerviós, i provocava que la roba que duia posada acabés en una bola d’arrugues a mig camí de l’armari.
Va sortir de casa que les mans li tremolaven de mala manera. La mare havia dit adéu amb un somriure estúpid que encara l’havia posat més nerviós, perquè suposava que a la tornada estaria esperant que li expliqués tot. Però això ho feia la Regina, la seva germana. Ell no explicava aquesta mena de coses a casa, de fet, no n’explicava cap, de cosa.
Una vegada al carrer caminava a pas ràpid, movent les espatlles de cantó a cantó. Es va aturar davant un aparador, per comprovar la posició dels seus cabells. El reflex, enterbolit per dues àvies que des de darrera, se’n reien, encara el va exaltar més, així que va continuar la marxa sense aturar-se de nou.
Només arribar al Passeig Marítim, va notar com li suaven les mans, i se les va posar a la butxaca. Va mirar cap a l’horitzó en busca de la seva figura, i de seguida la va reconèixer. Estava d’esquenes, asseguda a la sorra, mirant el mar. Després del temporal havien posat tanta sorra nova que semblava que estigués a quilòmetres d’ell, i la veia petita, minúscula.
Quan estava a pocs metres d’ella, es va treure les mans de la butxaca, que encara suaven, però es va adonar que se li havia enganxat la porqueria que hi havia a dins. Se les va espolsar, i va decidir que li donaria dos petons sense tocar-la.
- Pensava que no vindries –va dir ella sense girar-se. Els seus cabells llargs i rossos onejaven damunt d’una samarreta blanca de tirants que contrastaven amb la seva pell torrada pel sol.
- I això? – va dir el noi, preguntant-se a mode de nota mental si era convenient donar-li dos petons o seure al costat sense dir res, ja que ella havia iniciat conversa sense ni tan sols mirar-lo a la cara, ni fixar-se en com anava vestit, cosa que tanta estona li havia costat decidir.
- Pensava que et faria cosa. Com que mai parlem a l’escola –ara sí es va girar deixant veure una filera de dents blanques envoltades d’uns llavis molsuts de to rosat emmarcats en una cara impossible d’evitar.
- Doncs ja veus – va respondre el noi, sense estar segur del què havia dit.
- Sí, ja veus. La nostra primera cita vora el mar. Què romàntic sona.
La paraula cita va disparar totes les alarmes del seu cervell a ritme vertiginós. Les mans, encara plenes de porqueria enganxava, rajaven un suor fred incontrolable. “Ha dit cita?” s’anava repetint per dins, esperant que les neurones treballessin ràpid en la seva cerca de trobar una bona resposta.
- Sona tan formal, això de cita... – “Molt bé Manel!, ara semblaràs un sobrat”.
- Si això fos una escena de qualsevol sèrie televisiva americana, en dirien cita. Sense cap mena de dubte, sí, això seria la definició exacta d’una cita. Noi, noia, platja, quedar. És una cita. Però per mi no ho és.
- Ah, no?
- No. Dir cita és posar-hi una etiqueta supèrflua i poc treballada. A mi m’agrada pensar que estem compartint oxigen per pròpia voluntat, que no és com quan vas en tren i un home gras, amb bigoti i calb, se t’asseu al damunt per falta d’espai.
- Compartir oxigen... – repeteix en Manel, el noi nerviós que no s’havia què posar-se, mentre analitza lletra per lletra el significat d’aquella frase.
- Jo crec que si aconsegueixes compartir oxigen amb una persona, i per voluntat pròpia, és que estàs disposat a obrir el teu espai a algú altre. Si després de tota una tarda, la presència invasora d’aquesta persona en la teva bombolla íntima, no ha suposat un pal insuportable, vol dir que pots arribar a compartir altres coses. I a partir del simple fet de compartir oxigen, s’inicia una relació.
La paraula relació reactiva de nou les alarmes del cervell d’en Manel, el noi que s’ha provat més de vint samarretes i ha decidit que necessita un canvi d’armari. De fet, ja no són alarmes, sinó sirenes, sirenes acompanyades de llums brillants que cegarien a qualsevol. Tanca els ulls, es posa les mans al damunt, prement els dits amb força al front, esperant que la sang circuli amb rapidesa i estimuli la creativitat del seu llenguatge.
- Quina mena de coses? – diu finalment.
- Quina mena de coses, què? – respon secament.
- Es poden arribar a compartir... – contesta allargant la pregunta que no ha formulat correctament, ja que no hi ha hagut una comprensió adequada.
- Un gelat de xocolata. Una Coca-cola. Un matí de dissabte. No sé, coses.
- Ja... – en Manel s’adona que les paraules s’han quedat entortolligades a dins seu i que la seva llengua només dóna pas a monosíl·labs, així que fa un esforç per seguir la conversa que no és capaç d’assimilar-. M’agraden els gelats de xocolata – “Nota mental: no deixar pas a l’improvisació”.
- I el mar, t’agrada el mar?. A mi m’encanta. Portar aquí un noi per compartir oxigen amb ell per primera vegada, és com una prova.
- Una prova... una prova de quin tipus? – es pregunta si està superant aquesta prova.
- Una prova del tipus simbiòtica. Congeniem?. Jo necessito que la persona que comparteixi oxigen amb mi, valori coses com aquestes. El mar, amb el rebombori constant de les onades petant a la sorra; el xiuxiueig salat que t’entra pel nas i se t’arrapa al cervell; no sé, la sensació d’endinsar-se en la immensitat d’una cosa tan gegant com n’és el mar. És serenitat, companyia, benestar. Un luxe.
- A mi m’agrada el mar – en Manel no es pega per por a que ja no surtin paraules, tot i que les frases que articula siguin estúpides i pròpies d’un nen de parvulari.
- Genial. Hi ha gent que tot el que t’he dit li posa nerviosa. Jo no entenc que algú li posi nerviós el mar.
- Jo tampoc.
En Manel mai s’havia parat a pensar que el mar el pogués posar nerviós. Però de sobte, el xiuxiueig salat se li clavava al cervell com una picada de mosquit punyetera, i la remenada de les ones petant a la sorra, li provocava pixera. Però ella continua filosofant amb la seva teoria de la compartició oxigenada, i estira el cap en busca del cos del Manel, per deixar-lo caure sobra el seu tors, que denota certa respiració entretallada.
El noi, espolsa de nou la mà i estira el braç, per agafar-la com un home. Per primera vegada en tota la tarda, no ha dubtat.
3 viles - Racó Viu
Octubre 2010
