L'eròtica del poder

No hi ha res que ens agradi més que assaborir les prohibicions. Creixem amb el mite intern que les normes existeixen per no sempre complir-les. I és que no seguir el camí establert ens provoca un vessament d’adrenalina. Potser per això no em sorprenc quan un petit diu que m’explicarà un secret, si jo li confesso un altre, perquè d’aquesta manera, li dono un arma per defensar-se si no compleixo amb la meva paraula. Conèixer fets que ningú més sap ens agrada, perquè tenim el poder de traficar amb tots els secrets que han caigut en les nostres mans. Per patentar aquest gust, sempre deixem anar la cua “no ho diguis a ningú”, una incitació en tota regla a trencar promeses.

Si haguéssim de buscar una acció sinònima i absurda al plaer que sentim quan expliquem un secret a una altra persona, seria la de prémer el blau que tenim per demostrar-nos que ens fa mal. Quan més fort el premem, més dolor sentim, però no per això deixem de fer-ho. O arrencar-se una crosta sabent que ens quedarà la marca. O gratar-nos una picada de mosquit de manera obsessiva, tenint la certesa que en uns segons, l’alleugeriment es converteix en una picor encara més intensa. Així es sent un traficant de secrets. Es tracta de l’eròtica del poder. El mític xantatge del “Sé una cosa que tu no saps, i esbrinar-la té preu”. El fet de saber que el nostre “client” insistirà i oferirà les mil i una per aconseguir-lo.

Ara no cal pressionar ningú perquè t’expliqui un secret. La manca de privacitat de les xarxes socials i l’anonimat internauta faciliten informació gratuïta de tota mena. De fet, hi ha empreses que continuen traficant amb els nostres secrets. Aquesta és la nova eròtica del poder, i nosaltres, les nostres pròpies víctimes.

Racó Viu - Desembre 2010
3 viles