Breument.

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

El significat del silenci

Les 9 en punt i comença la classe de filosofia dels alumnes de batxillerat d’una escola qualsevol. Entra un home amb els cabells desendreçats de tons blancs, grisos i negres, una samarreta blanca que sobresurt per sota d’un jersei blau marí i uns pantalons color crema de pinça. Camina amb l’esquena lleugerament inclinada, com si els llibres que carrega als braços fossin un pes mort que li costa arrossegar. El seu cos és menut i arrodonit, i el seu rostre és un cúmul d’arrugues que neixen asimètricament d’uns ulls petits i cansats, amagats rere unes ulleres quadrades de pasta marró que rellisquen suaument a la punta d’un nas aixafat i ample; just a sota, els llavis són inexistents, una ratlla prima i rosada. Ell és el mestre, però avui es presenta com un estudiant més.

Un dels alumnes de tercera fila s’aixeca amb timidesa. Porta un quadern de tapes dures color verd. És un verd cridaner, com el de les fulles recent nascudes que s’obren pas a principi de primavera. Es col·loca d’esquenes a la pissarra, de cara als seus companys; el mestre a la seva dreta. Obre amb parsimònia el quadern, mira la fulla quadriculada, buida, sense lletres. L’objectiu era omplir aquell tros de paper amb les seves sensacions, amb un text de temàtica oberta, però que expressi la seva opinió sobre qualsevol qüestió. És el quadern dels alumnes, l’espai que el mestre els ha facilitat perquè aprenguin a filosofar; ha de dir la seva, recolzant les seves teories amb arguments; no valen les fal·làcies. L’alumne continua en silenci, sense obrir boca. Passa el primer minut, el segon i el tercer; la dinàmica no varia i la resta es comença a incomodar pendents del rellotge.

“És que no has escrit res? li pregunta el mestre passats 10 minuts, mentre empeny les ulleres de pasta al seu lloc, “no has fet la feina?”. “No, i sí” respon amb nerviosisme l’alumne. S’explica. Ell ha fet l’exercici, però ha considerat que no li calen les paraules per expressar-se. Vol demostrar que el silenci té un significat; que una pàgina en blanc, diu més del que aparenta. Els seus companys inicien un debat, i poc a poc, el silenci inicial desapareix en una lluita d’arguments a favor i en contra. L’aula es divideix entre els qui recolzen la iniciativa, els que no, i els que directament, passen de dir la seva.

Quan tots acaben de barallar-se, l’alumne agafa aire i, a la fi, s’expressa: “Que no digui res, que no prengui partit, no vol dir que no tingui una opinió, sinó que cap de les que m’oferiu em convenç”, comença, “això demostra que el meu silenci és igualment significatiu, encara que aparentment, el vot sigui invisible”. El passat 22 de maig, un 36% de Catalunya es va quedar en silenci. Cal tenir-ho, doncs, tant en compte com la resta.

Taekwondo amb 'el profe'

Francesc Venzalá, més conegut pels seus alumnes com el ‘profe’ és mataroní i amant de les arts marcials des de petit. De fet, porta pràcticament tota la vida dedicat a practicar i ensenyar aquestes disciplines, que considera que són “molt més que un esport”. El ‘profe’ ens parla d’una filosofia basada en el respecte i la disciplina que l’han format com a persona. I és que el que va començar com una afició amateur, el va portar a convertir-se en Campió de Catalunya de Taekwondo, i avui, en Director d’Arbitratge de les Federacions Catalana i Andorrana, a més de professor i entrenador. La seva dedicació per aquest esport de combat també el van portar l’any 2010 a rebre el Premi Nacional del mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Taekwondo. El seu currículum també inclou altres disciplines com el Hapkido, amb un 6è DAN, que ha portat a l’equip de Catalunya a guanyar els campionats els 3 últims anys.

Venzalá va arribar l’any 1984 a Llavaneres per obrir el seu propi gimnàs, en el que des d’aleshores, han circulat molts llavanerencs interessats en aquesta herència coreana. Alguns d’ells, infantils i cadets, l’acompanyaran el proper 11 de juny per competir a l’OPEN d’Andorra. Per tots ells, continua sent el ‘profe’. “A les meves classes impera el respecte”, explica, “els alumnes s’han de guanyar la meva confiança abans de poder dir-me Francesc”. Amb ell, hem conegut una perspectiva molt diferent de les arts marcials.

T’inicïes en el món de les arts marcials al 1969, quan encara no era una afició massa popular. Tot just començaven les pel·lícules del Bruce Lee, però a mi sempre m’havien agradat les arts marcials, cosa que els meus pares no entenien. Havia llegit molt al respecte. El què passa és que no es percebien com ara, es consideraven una arma. De fet, havies d’anar a la Guàrdia Civil per fer un certificat penal en el que es demostrés que no tenies comptes pendents amb la justícia, abans de poder federar-te i començar en un gimnàs. Així ho vaig fer, i vaig començar a fer Karate a Mataró.

Perquè el Taekwondo no era legal. Aleshores no es concebia com un art marcial a Espanya. Es parlava del Karate ‘volador’, per les puntades de peu i els salts. El Karate utilitza un 60% els punys, i el Taekwondo és el contrari, s’utilitzen més els peus. Fins l’any 1985, el Taekwondo es va considerar una disciplina associada al Judo. Fins el 1987, no es va crear la nostra pròpia Federació.

Avui dia, aquesta imatge s’ha normalitzat, ja no es considera tant una arma, tot i que implica una responsabilitat de la persona. Exacte, però això és una vessant que forma part de la filosofia de les arts marcials. Es basen en el respecte. No deixen de ser una disciplina militar, molt severa. Per això molts pares porten els seus fills al meu gimnàs. No permeto insults, ni agressivitat fora del combat, ni tan sols anar al lavabo sense demanar permís. A les meves classes, impera el respecte.

Els portes ‘rectes’? Jo crec que els nens no són ni bons ni dolents, i moguts ho són la majoria. Però amb aquest esport s’aconsegueix que treguin la seva agressivitat de manera controlada. Agafen confiança, aprenen a respectar les normes i això els dóna una altra tranquil·litat fora d’aquí. De fet, tinc ex-alumnes que em porten els seus fills a l’escola.

És tota una filosofia. Exacte! No només és esport, és una cultura. Per exemple, el vocabulari que s’utilitza és l’original, és coreà. I també és un repte. Créixer dins d’aquest món és un procés lent, vas pujant de cinturó poc a poc: blanc, blanc-groc, groc, groc-carbassa,... fins a arribar al negre, que és el màxim. És un aprenentatge molt llarg, i no tothom continua.

En el teu cas comences com amateur, i el teu lligam amb el Taekwondo va creixent fins que el 1984 decideixes obrir la teva pròpia escola. Perquè a Llavaneres? En aquest món mai es sap, molts es queden pel camí. Vaig començar a competir, vaig arribar a ser Campió de Catalunya, i combinava el gimnàs amb el meu ofici com electricista mecànic. Finalment, però, vaig acabar centrant-me únicament en el Taekwondo com a professional. Donava classe en un gimnàs a Granollers, fins que va arribar un punt en el que em vaig plantejar obrir el meu propi centre. A Llavaneres no hi havia cap altre gimnàs que oferís la possibilitat de fer arts marcials. Des d’aleshores, estic al mateix local, i tinc molt bon concepte de la gent del poble. De fet, passo més hores aquí que a Mataró, que és on visc.

Va encaixar bé la proposta des de bon principi? Vaig començar amb 80 alumnes, que no són pocs. Actualment em mantinc al voltant del centenar. A més ofereixo Defensa Personal Femenina i Hapkido, que seria defensa i atac. També he fet Aeròbic i altres esports al gimnàs, en funció de la demanda que he anat tenint. El què està clar és que hi ha una inquietud ciutadana, certa inseguretat. I aquesta és una manera de sentir-se preparat.

Val a dir que també s’ha obert una mica al sexe femení, perquè originalment era un esport més aviat pensat pels nens. Aquesta mentalitat ha anat canviant, ara hi ha moltes nenes que fan Taekwondo. Evidentment, depèn de la persona, i de les qualitats de la persona, no del sexe. Hi han altres esports que són més agressius, perquè a les arts marcials, tot està molt limitat. El què et deia del respecte.

Hem de saber que també fas d’àrbitre. Com sorgeix aquesta vessant? Quan una persona arriba al cinturó negre, ha de fer un curs d’arbitratge, obligatòriament. Cal conèixer el reglament sobre el què es treballa. Jo sóc cinturó negre 7è DAN en Taekwondo. Aquests nivells també s’atorguen en funció del que tu aportes a la Federació. A partir d’aquí, pots anar-te formant: un curs per ser àrbitre nacional, un curs d’arbitratge internacional,... és com una cadena. Sóc Director d’Arbitratge de la Federació de Catalunya i de la Federació Andorrana.

L’àrbitre d’aquesta mena de campionats, però, no tenen res a veure amb els d’un partit de futbol, per exemple. L’àrbitre fa una mica de psicòleg, perquè has d’anar més enllà del reglament. Pensa que hi ha molta pressió, i davant del dubte, has de parar el combat, escoltar la resta d’àrbitres, i donar la resposta que creguis apropiada. Has de saber escoltar i ser flexible, perquè les normes no són rígides. Per exemple, un pot caure, això és falta, però potser ha relliscat i no l’has de sancionar. Has de saber interpretar el reglament.

Anys després, però, continues sent ‘El profe’. No deixo que els meus alumnes diguin el meu nom, mantinc una separació de respecte professor-alumne, tant al gimnàs com al carrer. Perquè si pel carrer no es comporten i els veig, també els hi reprenc. Fins i tot, hi ha hagut un ex-alumne que em continuava dient ‘profe’, i li vaig haver de dir que ja em podia dir Francesc, perquè després de molts anys, ja s’havia guanyat la meva confiança.