Taekwondo amb 'el profe'

Francesc Venzalá, més conegut pels seus alumnes com el ‘profe’ és mataroní i amant de les arts marcials des de petit. De fet, porta pràcticament tota la vida dedicat a practicar i ensenyar aquestes disciplines, que considera que són “molt més que un esport”. El ‘profe’ ens parla d’una filosofia basada en el respecte i la disciplina que l’han format com a persona. I és que el que va començar com una afició amateur, el va portar a convertir-se en Campió de Catalunya de Taekwondo, i avui, en Director d’Arbitratge de les Federacions Catalana i Andorrana, a més de professor i entrenador. La seva dedicació per aquest esport de combat també el van portar l’any 2010 a rebre el Premi Nacional del mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Taekwondo. El seu currículum també inclou altres disciplines com el Hapkido, amb un 6è DAN, que ha portat a l’equip de Catalunya a guanyar els campionats els 3 últims anys.

Venzalá va arribar l’any 1984 a Llavaneres per obrir el seu propi gimnàs, en el que des d’aleshores, han circulat molts llavanerencs interessats en aquesta herència coreana. Alguns d’ells, infantils i cadets, l’acompanyaran el proper 11 de juny per competir a l’OPEN d’Andorra. Per tots ells, continua sent el ‘profe’. “A les meves classes impera el respecte”, explica, “els alumnes s’han de guanyar la meva confiança abans de poder dir-me Francesc”. Amb ell, hem conegut una perspectiva molt diferent de les arts marcials.

T’inicïes en el món de les arts marcials al 1969, quan encara no era una afició massa popular. Tot just començaven les pel·lícules del Bruce Lee, però a mi sempre m’havien agradat les arts marcials, cosa que els meus pares no entenien. Havia llegit molt al respecte. El què passa és que no es percebien com ara, es consideraven una arma. De fet, havies d’anar a la Guàrdia Civil per fer un certificat penal en el que es demostrés que no tenies comptes pendents amb la justícia, abans de poder federar-te i començar en un gimnàs. Així ho vaig fer, i vaig començar a fer Karate a Mataró.

Perquè el Taekwondo no era legal. Aleshores no es concebia com un art marcial a Espanya. Es parlava del Karate ‘volador’, per les puntades de peu i els salts. El Karate utilitza un 60% els punys, i el Taekwondo és el contrari, s’utilitzen més els peus. Fins l’any 1985, el Taekwondo es va considerar una disciplina associada al Judo. Fins el 1987, no es va crear la nostra pròpia Federació.

Avui dia, aquesta imatge s’ha normalitzat, ja no es considera tant una arma, tot i que implica una responsabilitat de la persona. Exacte, però això és una vessant que forma part de la filosofia de les arts marcials. Es basen en el respecte. No deixen de ser una disciplina militar, molt severa. Per això molts pares porten els seus fills al meu gimnàs. No permeto insults, ni agressivitat fora del combat, ni tan sols anar al lavabo sense demanar permís. A les meves classes, impera el respecte.

Els portes ‘rectes’? Jo crec que els nens no són ni bons ni dolents, i moguts ho són la majoria. Però amb aquest esport s’aconsegueix que treguin la seva agressivitat de manera controlada. Agafen confiança, aprenen a respectar les normes i això els dóna una altra tranquil·litat fora d’aquí. De fet, tinc ex-alumnes que em porten els seus fills a l’escola.

És tota una filosofia. Exacte! No només és esport, és una cultura. Per exemple, el vocabulari que s’utilitza és l’original, és coreà. I també és un repte. Créixer dins d’aquest món és un procés lent, vas pujant de cinturó poc a poc: blanc, blanc-groc, groc, groc-carbassa,... fins a arribar al negre, que és el màxim. És un aprenentatge molt llarg, i no tothom continua.

En el teu cas comences com amateur, i el teu lligam amb el Taekwondo va creixent fins que el 1984 decideixes obrir la teva pròpia escola. Perquè a Llavaneres? En aquest món mai es sap, molts es queden pel camí. Vaig començar a competir, vaig arribar a ser Campió de Catalunya, i combinava el gimnàs amb el meu ofici com electricista mecànic. Finalment, però, vaig acabar centrant-me únicament en el Taekwondo com a professional. Donava classe en un gimnàs a Granollers, fins que va arribar un punt en el que em vaig plantejar obrir el meu propi centre. A Llavaneres no hi havia cap altre gimnàs que oferís la possibilitat de fer arts marcials. Des d’aleshores, estic al mateix local, i tinc molt bon concepte de la gent del poble. De fet, passo més hores aquí que a Mataró, que és on visc.

Va encaixar bé la proposta des de bon principi? Vaig començar amb 80 alumnes, que no són pocs. Actualment em mantinc al voltant del centenar. A més ofereixo Defensa Personal Femenina i Hapkido, que seria defensa i atac. També he fet Aeròbic i altres esports al gimnàs, en funció de la demanda que he anat tenint. El què està clar és que hi ha una inquietud ciutadana, certa inseguretat. I aquesta és una manera de sentir-se preparat.

Val a dir que també s’ha obert una mica al sexe femení, perquè originalment era un esport més aviat pensat pels nens. Aquesta mentalitat ha anat canviant, ara hi ha moltes nenes que fan Taekwondo. Evidentment, depèn de la persona, i de les qualitats de la persona, no del sexe. Hi han altres esports que són més agressius, perquè a les arts marcials, tot està molt limitat. El què et deia del respecte.

Hem de saber que també fas d’àrbitre. Com sorgeix aquesta vessant? Quan una persona arriba al cinturó negre, ha de fer un curs d’arbitratge, obligatòriament. Cal conèixer el reglament sobre el què es treballa. Jo sóc cinturó negre 7è DAN en Taekwondo. Aquests nivells també s’atorguen en funció del que tu aportes a la Federació. A partir d’aquí, pots anar-te formant: un curs per ser àrbitre nacional, un curs d’arbitratge internacional,... és com una cadena. Sóc Director d’Arbitratge de la Federació de Catalunya i de la Federació Andorrana.

L’àrbitre d’aquesta mena de campionats, però, no tenen res a veure amb els d’un partit de futbol, per exemple. L’àrbitre fa una mica de psicòleg, perquè has d’anar més enllà del reglament. Pensa que hi ha molta pressió, i davant del dubte, has de parar el combat, escoltar la resta d’àrbitres, i donar la resposta que creguis apropiada. Has de saber escoltar i ser flexible, perquè les normes no són rígides. Per exemple, un pot caure, això és falta, però potser ha relliscat i no l’has de sancionar. Has de saber interpretar el reglament.

Anys després, però, continues sent ‘El profe’. No deixo que els meus alumnes diguin el meu nom, mantinc una separació de respecte professor-alumne, tant al gimnàs com al carrer. Perquè si pel carrer no es comporten i els veig, també els hi reprenc. Fins i tot, hi ha hagut un ex-alumne que em continuava dient ‘profe’, i li vaig haver de dir que ja em podia dir Francesc, perquè després de molts anys, ja s’havia guanyat la meva confiança.