25a Diada de la Puntaire a Arenys de Mar

Que algú apagui la llum!

Li diuen obsolescència programada i consisteix en planificar la data de defunció dels aparells electrònics dels quals, els ciutadans, ens hem tornat totalment dependents. Mentre lluitem per allargar la vida de les persones, deixem que rentadores, neveres, mòbils o la més simple bombeta tinguin la seva caducitat establerta per tal de mantenir actiu el mercat. D’aquesta manera persisteix el sistema del compra-gasta-compra que tant reflecteix el consumisme innat de la nostra societat. I amb tot això, apareix el somriure elèctric d’una bombeta que porta 111 anys encesa de manera ininterrrompuda en un Parc de Bombers de Califòrnia. Un circuit interminable d’energia que llueix amb ironia dins d’una càpsula de vidre sabent que més d’un ha pensat en apagar-la. Lluny d’aconseguir-ho, un empresari espanyol ha fabricat la primera bombeta immortal, o almenys, pensada per durar tota una vida. Amb una garantia mínima de 25 anys, surt al mercat a través de la xarxa, precisament, perquè les distribuïdores veuen en aquest producte la seva pròpia data de caducitat. Així ho ha denunciat el seu creador, Benito Muros, qui també ha posat en marxa una plataforma per acabar amb aquest sistema (Sin Obsolencia Programada), a través de moviments socials. Amenaçat de mort, Muros parla d’avantatges mediambientals, de creació de mercats de segona mà, reparacions i mercats que no es basin únicament en el creixement.

Tot i això, puc imaginar la bombeta centenària penjada al centre de la sala, deixant que els seus filaments incandescents continuïn reflectint la llum sobre les parets de ciment, sense descans. És vella però segueix complint la tasca per la qual va ser fabricada. Mai ha deixat a ningú a les fosques, tot i que ha sentit la temptació de fer-ho més d’una vegada. Mai ha fet pampallugues, provocant l’angoixa de qui es pogués trobar a la vora. Però d’allò que abans ens semblava un fet únic, extraordinari i admirable, amb la nova competidora es converteix sense voler en un fenomen corrent, mediocre, vulgar i antiquat. Per això, algú col·loca una banqueta sota d’ella, per ordre directa. Col·loca els peus al damunt i encimbella el cos fins visualitzar-la cara a cara. L’admira un últim instant. Ni una arruga, ni un rastre d’òxid, ni una sola senyal de debilitat. Es prepara per descargolar el casquet i mira al seu company, a una carícia de l’interruptor. El botxí allarga els seus últims minuts de vida en silenci, tanca els ulls i executa la sentència de mort. Dies després, lluirà de nou la llum en aquesta habitació, però aquesta vegada, ho farà una bombeta jove, moderna, avantguardista. Ningú es pot resistir a l’última tendència.  

"Arenys viu i conviu", una associació multicultural

La Fira del Col·leccionisme d'Arenys de Mar amplia el seu horari

L'Orfeó de Sant Vicenç

Fa 68 anys que l’Orfeó Parroquial El Delme omple de música coral els actes més simbòlics de la nostra vila. Actualment, hi ha una trentena de cantaires: 5 tenors, 5 baixos, 8 contralts, 11 sopranos i la directora. La majoria d’ells són santvicentins, tot i que hi ha representació de Caldes d’Estrac i de Llavaneres. “És molt bonic, perquè participem als actes dels tres municipis”, explica la directora, Eva Ramon, “és una coral de les 3 viles”. I és que amb els anys, els joves han abandonat El Delme. Però que la mitjana d’edat de la coral sigui alta, no significa que el resultat no sigui jove: el repertori és molt variat i aglutina temes clàssics i moderns. Per aconseguir-ho, cal esforç i constància: Els assajos ocupen quatre hores a la setmana, i encara que de vegades, algun competidor fa modificar els horaris, no fallen. “Els hi exigeixo molt, però haig de dir que són molt bona gent, tenen molt de compromís”, confirma l’Eva, “i això es nota quan pugen dalt l’escenari”.

Tot i que han viscut èpoques de molt esplendor, arribant als 42 cantaires, la coral de l’Orfeó es manté gràcies a les quotes dels cantaires, dels socis protectors, de les subvencions de l’Ajutament i, sobretot, de la participació en moltes activitats. “Hem passat per diferents èpoques, algunes de més bonança econòmica, d’altres com ara, més dures”, apunta el president de l’Orfeó, Joan Carreras, “però pel 70è aniversari de l’entitat només demanem seguir com fins ara i que, tothom a qui li agradi cantar, s’apunti a viure aquesta experiència, que enganxa”.

Abans el Delme era el centre parroquial, on tothom s’unia per passar l’estona. Com ha evolucionat? Es feien tardes de cinema, hi havia teatre, un cor de caramelles i, fins i tot, es jugava a bàsquet i futbol. No hi havia tantes entitats a Sant Vicenç i era l’opció que el jovent tenia per divertir-se. Un requisit era fer-se escolà i col·laborar amb la parròquia. Aquest és l’origen de l’Orfeó. De fet, molts dels cantaires van començar en aquesta època. T’expliquen que, aleshores, s’esperava l’assaig amb il·lusió: més enllà de les festes majors, era l’únic que tenien.

És per això que avui dia els joves s’han deslligat? Avui en dia hi ha molt per escollir. A més, això suposa un compromís. Hi ha assajos, actes en els quals cal complir,... és una responsabilitat. Potser per això, els joves s’han anat desvinculant del Delme. Però no et pensis que els 30 cantaires que hi ha ara ho tenen fàcil per venir sempre. Molts d’ells col·laboren amb altres entitats i és complicat no coincidir en alguns actes, especialment quan venen festes. A part, tenim un competidor molt dur: El Barça! Quan hi ha un partit important hem de modificar els horaris!

Tot i això, sí que hi ha una Escola Municipal de Música amb nens i nenes de Sant Vicenç. No és possible crear un planter? Nosaltres hem intentat que des de l’Escola de Música es formi un grup de nanos que, amb el temps, es pugui incorporar a l’Orfeó. Però no és fàcil, perquè hi ha cors infantils, però fins a nosaltres hi ha un salt, que són els joves. I a aquesta edat, qui realment vol aprendre, estudia música. És com un club de futbol, s’han d’anar pujant categories i entre el segon equip i el primer, la diferència és mínima. Però els nois no arriben al segon equip, ho deixen al juvenil. 

I aprendre d’adult és complicat? No, però cal un període d’adaptació aproximat d’un any. No es tracta només de tenir bona oïda i saber afinar, cal aprendre a cantar la veu que et toca, i no és gens senzill.

Per què? Normalment coneixem la melodia de les cançons que és la part que canten les sopranos. Som un país de tradicions, estem acostumats a cantar tal i com ens han ensenyat de petits. Però, i si et toca fer un contralt, o de tenor, o de baix? Si no et concentres, és molt fàcil acabar cantant la melodia. Aquesta és la gràcia d’una coral: Trobar l’harmonia de les 4 veus. I per això és important assajar molt, això no s’aprèn en dos mesos! Fet que descarta a molts estiuejants que podrien entrar. És necessari compromís i disciplina. Pensa que només que falli una veu, es distorsiona tot.  

Això també complica el repertori. Com a coral mixta, s’han de buscar peces que puguin cantar-se a quatre veus. Tot i això, tenim un repertori molt variat que va des del segle XVI en endavant: Música de l’era romàntica; més clàssica, amb compositors com Beethoven o Mozart; temes populars catalans, francesos o alemanys,... i també hem fet gospel i peces més contemporànies, com Lluís Llach o Frank Sinatra. Evidentment que hi ha temàtica religiosa, als oficis o al concert de Nadal, però busquem peces per a tots els gustos.

Però el resultat és òptim, perquè no hi ha acte en el que no tingueu presència! Com a entitat lligada a la parròquia sempre estem disponibles per dates assenyalades com Setmana Santa o Nadal, amb el concert de Sant Esteve i, com no, per Festa Major. Per  la diada de Sant Vicenç, el 22 de Gener, seguim amb una tradició de més de 60 anys a la nostra vila, que és la interpretació durant l’ofici de la Missa Pontificalis de Perosi. Fins i tot ens criden d’altres municipis, com Caldes, Llavaneres i Argentona. Altres actes on no hi faltem és a la Festa dels Jubilats, a la Mostra d’entitats o per la Diada de l’11 de setembre. Es tracta de buscar actes en els que la gent pugui gaudir. Per exemple, vam participar a l’homenatge que es va fer a Lluís Companys a Montjuïc, i el darrer any vam organitzar el Festival de Corals del Maresme a través de la Federació Catalana d’Entitats Corals i portem tres anys seguits participant a la Missa de TV2.

I en que esteu treballant ara? Ara ja estem preparant el concert que farem per la mostra d’Entitats al maig i el Concert d’estiu, que com sempre serà el primer cap de setmana de juliol. Necessitem uns mesos per preparar-nos bé els temes, ja que hi ha molts cantaires que no llegeixen les partitures, ja que la majoria no sap llegir música: Ho fan de memòria, i això té un gran mèrit!

Primeres teules per l'ermita de Sant Sebastià

“D’aquesta blanca ermita, que vetlla per la salut del cos i ànima dels veïns de Llavaneres, i a la qual, ells pugen a visitar en cada contratemps, hi ha goigs impressos ja a mig segle XVII”, va escriure Fortià Solà l’any 1936. L’edifici religiós en qüestió és l’ermita de Sant Sebastià, una de les construccions més antigues del municipi, tot i que per a molts, avui encara desconeguda.

És un punt històric del nostre municipi, de fet, se’n té notícies ja al segle XVI. L’ermita de Sant Sebastià va funcionar com a seu militar durant la guerra del Francès i les posteriors guerres carlines, fet que la va deixar força deteriorada. Quan Llavaneres va esdevenir refugi per a famílies estiuejants durant un brot de còlera que va afectar Barcelona al segle XIX, els llavanerencs, on cal destacar la família Matas i la Masriera, la van tornar a restaurar com a agraïment al sant i per poder seguir gaudint d’aquest indret. Anualment s’hi celebrava l’aplec al mes de gener, en el que no hi han faltat mai les coques i el vi dolç. Una tradició que fa 5 anys que s’ha recuperat gràcies a l’entitat “Salvem l’ermita”, que neix amb la intenció de recuperar l’esplendor d’aquest espai. Quina va ser la sorpresa, quan mesos després, en obrir el diari, molts veïns van llegir un reportatge en el que es mostrava una torre a la venta dalt d’un turó del nucli urbà de Sant Andreu de Llavaneres, ermita inclosa. Gràcies en bona part al seu esforç, avui, l’ermita és oficialment propietat parroquial i es troba en ple procés de restauració.

“Salvem l’ermita” ha aconseguit recaptar prop de 7.000€ des del 2009, a través de donacions populars, que ara serviran per cobrir part de la taulada ensorrada, damunt la sagristia. Un dels seus membres, Andreu Ventura, ha restaurat l’escultura de Sant Sebastià que llueix damunt la portalada. També s’ha recuperat la música que acompanya els goigs de la seva figura. Entre tots, han netejat l’interior i l’exterior del temple, deixant una esplanada digna al seu entorn. En concret es tracta de Tona i Joan Devesa, Andreu Ventura, Guillem Coll i Mossèn Joan Manel Prieto, encara que hi ha una llarga llista de col·laboradors altruistes que fan realitat la seva empenta.

Com és possible que posessin a la venta l’ermita? La parcel·la privada bordejava l’ermita de Sant Sebastià i Quim Bertran va donar la veu d’alarma en veure l’article al diari. S’havia perdut la tradició de celebrar l’aplec el 20 de gener, per Sant Sebastià, i just l’havíem recuperat aquell any, inclosa la tradició de menjar coca i vi dolç, que ens regala el pastisser Jaume Matas, i l’aplec de sardanes. Molts de nosaltres recordem amb molta estima aquest espai: és el nostre patrimoni! 

I ara de qui és? Fa dos anys que s’ha formalitzat que és propietat del Bisbat i, per tant, de la Parròquia de Llavaneres. Hem dut a terme diverses campanyes per donar visibilitat a l’ermita. Primer per subscripció popular, perquè el poble s’involucri en la defensa i preservació d’aquest indret. Tenim una llarga llista de col·laboradors. Gent que s’ha ofert a ajudar en el que pugui. Al 2009 vam iniciar la campanya “Una teula per l’ermita”, on tothom qui vol pot fer una donació econòmica per la seva restauració, amb un mínim de 5€. Ara tenim gairebé 7.000€.

L’objectiu és arribar als 20.000€. És el que vam calcular que costaria arreglar-la. De moment farem servir els diners en cobrir el sostre de la sagristia, que és una de les actuacions més urgents. A mida que anem recaptat més, es continuarà amb les obres per reformar-la. 

Però heu anat fent altres millores. Es va obrir el camí i acabem de netejar l’entorn, per deixar descoberta l’esplanada. Hem netejat els interiors, s’han fet les estovalles del retaule i s’ha fet arribar l’aigua al recinte. També vam restaurar l’escultura de Sant Sebastià, per la que es va fer una festa. Són petites coses per anar adequant l’espai.

Per tot això, volem agrair a la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, la Secció de Cultura del Casal, les ADF de la Serralada el Montalt i a l’entitat Aventures Llavaneres la seva plena disposició en aquesta fita, així com el suport que ens han donat des de l’Ajuntament des del començament. 

I seguireu amb aquesta tasca. Seguirem presents a les fires amb parada i guardiola, fent loteria i rifes, que ens ajudin a recaptar més diners. I repetirem el pessebre que s’ha fet per primera vegada aquest Nadal, que va tenir molt d’èxit. També vam aprofitar una festa amb els nens i nenes de l’escola perquè la visitessin. La majoria de pares no coneixia ni la seva existència! 

Cal recuperar, a més de l’edifici, la visibilitat al poble. La gent no la coneix. És un monument amb molta història i això també s’ha de preservar. Per exemple, el primer rellotge de Llavaneres estava a l’ermita de Sant Sebastià! Ara es troba desaparegut, però cal donar a conèixer aquests detalls, perquè formen part del nostre passat.