Recargolat

Té la cuirassa tigrada de colors terra, una casa fràgil de tons més aviat foscos que sempre porta a la seva esquena. Hi ha una esquerda en una de les cantonades, però no sembla molestar-li. El cargol avança molt lentament per la paret del pati, mai en línia recta, i jo me’l quedo mirant hipnotitzada, com quan era petita. La seva cua deixa un rastre de purpurina al seu pas que em permet esbrinar el seu punt d’origen. És la sorra, però no detecto cap brutícia en la seva base, tot i que fa pinta de ser d’una viscositat apegalosa. El tacte gelatinós i granulat de la seva carnositat d’un verd moc, em resulta molt difícil de definir. L’estudio, procurant no fer-li ombra, o acabarà per deixar de delectar-nos amb la seva presència. Les seves banyes es mouen a banda i banda, primes però plenes de vida, s’allarguen i s’escurcen desigualment cercant la direcció correcta. Avança amb parsimònia i poca decisió, donant més voltes de les necessàries per arribar a la seva meta. Tot i que sempre l’he dibuixat amb els ulls ben rodons i marcats, em costa de veure’ls, però sí es defineixen clarament uns bigotis del mateix tacte viscós, igualment extensibles.

Inevitablement, també com quan era petita, acosto molt a poc a poc el meu dit per observar-ne la reacció. El cargol arronsa el nas, i de sobre, sembla que no tingui ni banyes, ni bigotis, ni cara. Quan li faig ombra, sembla que intenti córrer, però arrossegar-se d’aquesta manera només li serveix per malgastar la seva energia. Finalment, cansat de les meves impertinències, entra a casa, i segurament esperarà a que torni la calma per tornar a treure el cap, o les banyes. M’identifico amb aquest animal. Camina molt lentament en un món que avança velocitats desenfrenades. La rapidesa de la societat moderna l’obliga a estar sempre atent als elements exteriors: trepitjades fortuïtes que et fan perdre el ritme.

El batejo com Eyjafjällajokul, com el volcà islandès que ha recargolat les vides de milers d’usuaris. Eyjafjällajokul ha tret banya després de 200 anys, i ha generat gran expectació arreu del món. El seu rastre és compacte i de cendra, i balla per damunt dels continents com el dit d’un nen acostant-se per observar-ne la nostra reacció. Es retarda el ritme habitual de tota la societat. El caos aeri ens converteix a tots en cargols: Avancem molt lentament en un món que gira a tota velocitat. Donem voltes inútils per arribar a la nostra meta: Brussel·les-París en cotxe, París-Girona en autocar, Girona-Barcelona en taxi. El temps d’espera es multiplica, i la maleta carregada a l’esquena es converteix en casa nostra per temps indeterminat. Al final, tothom ha acabat viatjant a ritme recargolat, mentre Eyjafjällajokul continua escopint baba al seu pas.