Visitants

5 d’abril del 2010

The Tanners, l’Oliver i el Castell

Quan fem una repassada de la vida d’en Josep Robert m’assenyala clarament quina és la seva època més feliç: The Tanners. I és que el propietari del Castell de l’Oliver també té un passat rock com a bateria d’un conjunt musical mataroní dels anys 60 que versionava, entre d’altres, els temes de The Shadows. “Una vegada, vam escoltar unes noies de Llavaneres que deien que havien escoltat L’Amapola dels Tanners cantat pels Shadows”, recorda orgullós. Queda clar que aquesta etapa és un referent també a la seva vida familiar, ja que és quan va conèixer la seva dona, la Mª Àngels Bartrés: “A partir d’aquí va començar tot, i ara ja en tenim 22 per darrere nostre, entre fills i néts”.

Ets mataroní però amb arrels llavanerenques. Com és que tornes als orígens? La meva història és molt curiosa! El meu avi era de Llavaneres, vinc de Can Grauperó però vaig néixer a Mataró. Em dedicava a treballar amb paviments, fins que la crisi del 76 ens va tombar. Va ser aleshores quan jo i la família vam immigrar cap a Llavaneres, a refer-nos.

Neix aleshores el restaurant L’Oliver? No encara. Jo em vaig haver de dedicar a vendre quadres, clauers i tot el què podia. També em vaig introduir una mica en el món de la publicitat i vaig acabar venent caixes de fusta pels productors de cava. Vaig llogar una petita nau per fer la meva fusteria, fins que el propietari em va dir que volia vendre-la. Vaig estar un temps muntant i desmuntant, que si li compraven que si no, i al final, li vaig comprar jo. Així va ser com vaig començar L’Oliver a Llavaneres, l’abril del 1984.

Com és que decideixes muntar un restaurant? Perquè a mi m’encantava la cuina. Quan jo em vaig quedar a l’atur era la meva dona la que treballava, i jo el que feia les feines de casa. I la cuina m’encantava, igual que al meu pare, i sempre feia coses. De fet, a l’Oliver vam obrir amb la meva dona al menjador i jo a la cuina. Amb molta il·lusió però amb problemes, és clar!

Què va passar? Quan vam obrir, jo cada dia tenia una patata pelada, una mica d’enciam preparat, etc. Un dijous Sant va entrar el primer client, i tot va anar bé. L’endemà divendres Sant, en va venir 80; però jo continuava tenint la mateixa patata pelada i l’enciam preparat... allò va ser un temporal! Aquella nit la gent va plorar molt, i de fet, ens vam desbordar tant que vam decidir que havíem de tancar per idear un altre sistema. I així ho vam fer durant una setmana. La sorpresa va ser que al tornar obrir, va tornar a venir la gent en massa. Aleshores ja vam anar aprenent i, mica en mica, vam començar a oferir més plats.

I en quin punt és quan us comenceu a dedicar als banquets? Un bon dia, a L’Oliver, ens van demanar si podíem fer un dinar per 28 persones i vam acceptar. Va ser tan fàcil! La carta és molt més complicada, però en un banquet, és un plat multiplicat pels què siguin. Poc a poc, ens ho vam començar a prendre més seriosament, i calia trobar un espai adient al què oferíem.

És quan us traslladeu a Can Milans, que és l’antiga casa pairal dels Milans del Bosch a Sant Vicenç, el què avui es coneix com el Castell de l’Oliver. Com arribes fins aquest indret? De casualitat! Uns clients estaven a L’Oliver dinant, i van comentar que es venia Arcum Suum, que estava en aquest castell. Com jo buscava on fer banquets, m’hi vaig presentar, i efectivament, estava en venta. En 15 dies ja estava comprat, vam posar un envelat i a veure què passa; i tot sense tenir gairebé recursos. La meva gran sort va ser que em van venir a comprar L’Oliver en aquell moment i el vaig vendre, contra la voluntat de la meva dona, que era l’ànima del restaurant. Imagina’t! Ho vam engegar junts i 5 anys més tard, ho deixes per tornar a començar. Vam plorar molt!

Però a més de tenir la part dedicada als banquets, El Castell de l’Oliver també ha anat incorporant altres facetes, com la de restaurant i hotel. Com és que obres el restaurant Oliver Priveé? El negoci dels banquets estava molt bé, però per lògica, aniria perdent per la situació demogràfica. I si li sumes la competència que anava creixent, estava clar: calia fer més coses, avançar-se. A més, aquest món és molt fred, a mi m’agradava la familiaritat de L’Oliver, el tracte.

I la idea de l’hotel d’on sorgeix? Era la il·lusió de la meva vida. Això que et deia, el món dels banquets és molt impersonal, i l’hotel encara era molt més directe que el restaurant. Parles amb els clients, i fins i tot pots arribar a fer amistat.

La idea és oferir qualitat: 8 habitacions perfectament equipades i integrades en aquest espai, que t’han valgut les 3 casetes vermelles de la Guia Michelín aquest any. Com senta aquest reconeixement? Imagina’t! Estem molt agraïts, perquè només n’hi ha 42 a tota Espanya catalogats amb les 3 casetes vermelles. Quan ho vaig veure em va omplir, encara que el restaurant queda com a complement de l’hotel. Això t’obre les portes a clients molt més selectes i de tota Europa, que el què busquen és la qualitat.

Però no acaba aquí, no és així? No, ara estic pendent d’ampliar el número d’habitacions per poder optar a entrar al Relais & Châteaux, que ja és a nivell mundial. Però volem continuar portant-ho tot de manera familiar i propera, és el què ens caracteritza.

De fet, la teva família és qui també està fent créixer el Castell de l’Oliver, treballant des de dins. Però abans d’entrar al món de la restauració i dels serveis, vas passar pel musical, com a bateria de The Tanners. Com vas arribar a convertir-te en el bateria d’un conjunt que versionava cançons de The Shadows? Un bon dia, van venir dos, en Salvador Font i en Joaquim Damont, i em van dir que buscaven un bateria. Jo no en tenia ni idea, però vaig dir que sí! També va entrar en Joan Casals, de Llavaneres, com a baixista. Hi havia una germanor tant important entre nosaltres! T’haig de dir, que el moment més feliç de la meva vida va estar aquest. No només perquè tenia 20 anys, sinó perquè un bon dia va venir una cosina d’en Casals, la Mª Àngels, filla d’en Gaspar i la Rosa de la llet. Avui és la meva dona. I a partir d’aquí va començar tot: ja en tenim 22 per darrere nostre, entre fills i néts.

3 viles - Sant Andreu de Llavaneres, abril 2010

El + llegit