Origen i final del mercat de Sant Vicenç (part II)

Després d’haver rescatat la memòria de Francesc Abril i del seu pas pel ja desaparegut Mercat Municipal de Sant Vicenç, aquest mes, des del 3 viles, hem volgut conèixer el llegat de la resta de paradistes. Des de la primera peixatera, Teresa Buch fins a la carnisseria de la Rosa Calderón, passant pel record d’un dels marxants de roba, en Joan Vilà. El Mercat de Sant Vicenç ha tancat les seves portes entre les recances òbvies d’aquesta època, però també ha deixat algun que altre record que no s’esborrarà mai de la història del poble; i molt menys, de la memòria dels que el van fer possible.

La peixataria, Teresa Buch

Arribem a la parada de peix del mercat municipal. Des dels 60 fins a l’any que hem deixat, aquesta parada ha anat passant per mans diferents, però val la pena anar a parlar amb la dependenta més “antiga”, la Teresa Buch. Tal i com ens va recordar en Quico Abril, van ser el desaparegut Antoni Buch i la seva dona, la Lola, els qui van impulsar aquesta peixataria, nodrida del peix que els subministrava en Carles Torrent de Llavaneres. “L’Antoni anava cada dia a Arenys a buscar el peix tant bon punt arribaven les barques d’anar a pescar”.

La Teresa va començar a ajudar al seu pare quan la seva mare va començar a trobar-se malament. “Hi vam estar uns 15 anys, i després s’ho van quedar durant un temps en Vicenç [Graupera] i en Joan”, comenta, “ja més tard, la peixatera era la dona d’en Vicenç, la Pegui, que sinó recordo malament era danesa”. La Pegui va estar a la parada fins aquest últim Nadal acompanyada de la carnissera, al Rosa Calderón, amb qui encara es veu de tant en tant, tot i que el mercat ja hagi tancat les seves portes.

La carnisseria, Rosa Arenas

La coneixen com “La Calderón” pel cognom del seu marit, però en realitat, es tracta de la Rosa Arenas. No oculta la seva decepció després d’haver vist com el mercat ha cessat el seu servei aquest Nadal. Confessa que ella ha aguantat fins el final, juntament amb la Pegui, per retirar-se professionalment 32 anys després dels seus inicis. “La meva germana tenia una carnisseria, i un dia em vaig preguntar perquè no intentar-ho jo aquí, a Sant Vicenç”, ens explica, “així va ser com vaig decidir obrir-la al mercat, perquè fins aleshores no n’hi havia”. La Rosa va començar a treballar directament a dins de les antigues instal·lacions de l’escola de nens de la vila, a diferència dels que ja van començar amb anterioritat a la plaça. “Una de les coses que recordo és que a l’hivern et pelaves de fred, i a l’estiu, et torraves de calor”.

La Rosa ens explica que al principi la feina anava bé, tot i que entre la clientela sempre ha predominat la gent gran i els estiuejants; fa uns anys, fins i tot s’obria el mercat algunes tardes. Però tal i com va apuntar Francesc Abril el mes passat, les grans superfícies van començar a fer trontollar els resultats de les parades. “És cert això que va dir en Quico: quan algú ens deixava a Sant Vicenç, nosaltres perdíem un client”. Aquestes circumstàncies, sumades a la manca de concentració comercial a la vila, han fet que probablement, el mercat s’anés desfent: “Aquest poble ha crescut molt en poc temps, i de manera molt dispersa, i això fa molt més difícil que qualsevol comerç prosperi”, sentencia.

Però val a dir que la Rosa no només es guarda les males passades: “Recordo molt bones estones amb l’Angeleta, la Nati, en Quico, en Vicenç i la Pegui,... tots els què vam estar allà érem com una gran família, i també amb els marxants, els dels dimarts i els dels dijous, la Paquita, els Vilà...”. La Rosa ens comenta que a més, les parades eren força obertes, i aquesta mena de local els permetia interrelacionar-se perfectament entre ells, així com amb la clientela. “Fèiem aperitius abans de plegar, ens compràvem el menjar els uns als altres i parlàvem llargues estones”, diu somrient, “la meva filla i la de la Pegui havien vingut de petites a ajudar-nos a les dues, a fer de dependentes”. Una visió una mica més optimista d’un fet que ha generat tristesa a molta gent per la pèrdua d’un servei que per alguns, era necessari, i que ara, forma part de la memòria dels qui el van viure: dels dels últims, als primers.

El marxant de roba, Joan Vilà

Treu una fotografia de finals dels anys 30. Ho sap perquè ell és el jove de poc més de 20 anys que hi ha a la dreta, i el seu pare, mort el 1940, el de l’esquerra. Hi ha dues dones que no recorda qui són, i un nen amb una trompeta. “Quan arribava el peix, que no era cada dia, hi havia un vailet que tocava el corn pel poble de Sant Vicenç per anunciar-ho”, comenta, “un dia el meu pare li va demanar a un nen de l’escola perquè anunciés amb una trompeta que a la plaça veníem roba bona i barata”. Té 94 anys i els records li ballen, però recorda perfectament com muntaven la parada, i que anaven d’Arenys de Munt a Sant Vicenç amb el cavall i el carro. “Trigàvem 3 hores i mai portàvem la parada per estalviar-li pes al cavall, ho féiem amb una manta al damunt del terra, com a la fotografia”, explica, “però el què més recordo són les ventades, perquè la plaça on estàvem era de sorra i la roba quedava emblanquinada”. L’any 1956 es van comprar un cotxe de segona ma i la cosa va canviar força, especialment al moment de remuntar la parada, de travessar la corva de Can Marial en la que havien d’acompanyar el cavall a peu, i les pujades d’Arenys de Munt.

El mercat que va conèixer el seu pare, i el que ha viscut el seu fill, són molt diferents. Al començament, no era un mercat fix. Venien cada dimarts a muntar la parada de roba i confecció davant de les antigues escoles, i quan no podien, ho feien els dijous. “Ens quedàvem a dinar a Can Boatell, que aleshores era fonda, i en Bilbeny (barber) era qui prenia el pèl”.

“Aleshores eren temps difícils, mancava de tot, però funcionàvem bé perquè no hi havia res més; la gent venia a comprar i pagava un tant a la setmana i d’altres ho feien al comptat”, explica, “després van arribar els cotxes i els supermercats i la cosa va canviar, però abans, era molt poble i no hi havia competència”. També va arribar el mercat que coneixíem fins ara, a dins de les antigues escoles, on els Vilà, també hi tenien parada. “Ara fa 29 anys que estic jubilat”, diu en Joan, “el qui estava fins ara era el meu fill Ramon, que ja venia a ajudar-me quan era més petit”. Li preguntem si troba a faltar la seva vida de marxant i ens reconeix que era molt entretinguda, però que ara li toca descansar. En Ramon continua recorrent els mercats setmanals, i a més, té la botiga d’Arenys de Munt. M’ensenya l’alta oficial per les dues coses, signada l’any 1903.

Origen i final del mercat de Sant Vicenç (Part I)
3 viles, maig-juny del 2010