Racó Viu, Les Tres Viles, Setembre 2008
Es lleva de bon matí i s’eixuga la son amb aigua freda. No és que hagi encés la llum, és que la seva pell desprén calor i claror, una barreja un tant preocupant. S’amoïna, s’observa al mirall escandalitzat, aterrit; s’analitza detall a detall. S’aixeca delicadament el serrell, i queda encegat per la fluosforecència del seu front. Al voltant dels ulls, sembla que porti entaforades unes ulleres blanques, però quan s’acaricia les celles amb els dits descobreix que no les porta posades. Quan es treu la samarreta del pijama, detecta la seva presència a ratlles de diferents colors: els de la camisa de màniga curta d’anar a treballar, els de la samarreta de carrer, els de l’uniforme de l’equip de volei platja.
La cosa no acaba aquí. Just a sobre el melic, encara queda dibuixada la mà amb la que es va adormir la setmana passada; quan es treu el rellotge, sembla que en dugui un altre de recanvi. Del dit gros del peu en surt una línia que esdevé un triangle: les xancletes. Per sobre dels turmells, un degradat: les bambes i els mitjons. Tres tonalitats més a les cuixes, i és que cada banyador té una llargada diferent. Això sí, ja pot dir que s’ha rostit a la platja.
Li escou tan que desitjaria refregar-se contra un glaçó de dimensions desproporcionades. Li tiba tant la pell, que anhela un bany etern d’aftersun. Li ploren els ulls, li pica el cap i li bull l’esquena. D’aquí pocs dies, la vermellor mutarà a pell pelada de manera gens uniforme: semblarà un collage amb potes. Però d’aquí dues setmanes, reiniciarà el procés, fins que l’escalfor del sol s’apagui, fins que arribin mesos més freds.
Veredicte: cultura de platja poc responsable. “Posar-se crema no és un delicte”, li havien assegurat un mes enllà. Ara no sap com despendre’s de les marques que el sol li ha tatuat a la pell.
La cosa no acaba aquí. Just a sobre el melic, encara queda dibuixada la mà amb la que es va adormir la setmana passada; quan es treu el rellotge, sembla que en dugui un altre de recanvi. Del dit gros del peu en surt una línia que esdevé un triangle: les xancletes. Per sobre dels turmells, un degradat: les bambes i els mitjons. Tres tonalitats més a les cuixes, i és que cada banyador té una llargada diferent. Això sí, ja pot dir que s’ha rostit a la platja.
Li escou tan que desitjaria refregar-se contra un glaçó de dimensions desproporcionades. Li tiba tant la pell, que anhela un bany etern d’aftersun. Li ploren els ulls, li pica el cap i li bull l’esquena. D’aquí pocs dies, la vermellor mutarà a pell pelada de manera gens uniforme: semblarà un collage amb potes. Però d’aquí dues setmanes, reiniciarà el procés, fins que l’escalfor del sol s’apagui, fins que arribin mesos més freds.
Veredicte: cultura de platja poc responsable. “Posar-se crema no és un delicte”, li havien assegurat un mes enllà. Ara no sap com despendre’s de les marques que el sol li ha tatuat a la pell.
Ho trobaràs a: http://www.3viles.com/
Racó Viu, Agost 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada