Cada vegada se’ns fa més familiar el seu nom, i és inevitable: s’està obrint pas al món professional de les dues rodes. Russell Gómez creix a tota velocitat com a pilot de motos de 250cc, i ni més ni menys que sobre una Aprilia BQR al campionat mundial de Motos GP.
Abans de saber articular paraula, ja podem veure fotografies d’en Russell sobre una moto, i és que l’afició és heretada: el seu pare ja era pilot. “El meu pare sempre diu que no sabem la sort que tenim, a la seva època no tenien tantes facilitats ni tants mitjans, i competien d’una altra manera, tot era més tirat”. Amb 7 anys, va començar a córrer al Campionat Català de Karting, i tot i que no se li donava gens malament, va decidir deixar-ho pel fútbol: “Aleshores volia ser futbolista, i jugava al Sant Vicenç, i també vaig fer motocross”. No seria fins el 2002 que reprendria la seva carrera com a motorista professional, participant a competicions com Supermotard o Superspot, i amb resultats no menys que envejables.
L’oportunitat li arriba amb el Movistar Junior Cup, l’any 2004, a partir del qual comença a despuntar. L’any 2006 es proclama Campió de Catalunya, i participa a campionats a nivell espanyol. Russell, ha anat amuntegant títols i victòries, fins entrar, aquest mateix any, al campionat mundial, i en el que esperem segueixi creixent, a tota velocitat.
Quan et comences a interessar realment pel món de les motos? El meu pare era pilot, havia fet el Mundial de Resistència i SBK, i tnia afició pel trial. Des de petit vaig començar a anar amb ell. També feia carreres de karts, i em va comprar un kart, i clar, així va començar la cosa. Feia el Campionat de Catalunya i alguns dels meus rivals ara estan gairebé a la Fórmula 1. Però crec que, tot i que m’anava bé amb els cotxes, no era el què més m’agradava. Quan ets petit, pots fer el què sigui, que més o menys t’agrada; és després, a mida que vas creixent, quan descobreixes si realment t’agrada fer el què fas. Jo vaig parar amb 9 anys, perquè volia ser futbolista i m’agradava jugar a futbol. El meu pare m’insistia amb les motos, però no va ser fins més tard que jo vaig decidir provar-ho més seriosament.
Mai t’ha espantat la velocitat, vaja. No no, però simplement fins més tard no em vaig decidir ha involucar-me i a centrar-me completament. Abans feia altres coses que tambè m’agradaven.
I la teva mare, que normalment són les més patidores, què deia? Ella, mentre jo estigui content, em recolza amb el què sigui. A més, està acostumada, i li agraden les carreres.
I ara, què et diu la gent quan estàs passejant pel poble? La gent et para, et pregunta com va, et diu que a veure si guanyes,... i jo els hi dic que està molt difícil! Però tothom et diu coses, quan caus et pregunten com estàs, què va passar... Tothom m’anima molt.
Perquè, ha sigut difícil anar pujant de categoria? A veure, arribar al Campionat del Món del què sigui no és fàcil, comporta un llarg camí, però quan ho aconsegueixes et sents afortunat. A nivell de categoria jo et diria que el què és difícil és el pas que he donat de quatre a dos temps, perquè jo mai havia competit en dos temps. I al principi vaig haver d’adaptarme una mica, perquè no tenia res a veure...
El número 17... el número de la sort per algun motiu en especial? Ara tinc el 7 perquè no m’han deixat el 17, ja estava agafat. Però sempre havia competit amb el 17, que és el dia del meu naixement, i a més, és un número que m’agrada.
Velocitat a la pista, i a la carretera? No, per aquí em moc en cotxe, en moto poc... potser algun dia, però generalment no. Per la carretera no faig carreres, vaig tranquil, com una persona normal. Pels carrers no s’ha de córrer, qui vulgui córrer ha d’anar-se’n a un circuit, encara que siguin amateurs.
Estudis i carreres, es compaginable? Fins a 4t d’ESO ho portava bastant bé, però després del Movistar Junior Cup [2004], que va ser on vaig donar el salt, ja era més difícil. Vaig començar el Batxillerat Tecnològic, però faltava molt i ho vaig acabar deixant. Participava al Campionat d’Espanya i al de Catalunya, i tenia entrenaments els dimarts i els dimecres, i quan tenia carrera també els dijous. Les competicions eren en cap de setmana, divendres, dissabtes i diumenges, aleshores el dilluns també solia faltar,... i no és que estigués gaire centrat en l’escola. No m’agradava com ho portava, i havia d’estudiar a última hora amb apunts d’amics, i a sobre, amb assignatures com física o mates; em perdia. Vaig haver de decidir, i em vaig centrar en les carreres, perquè era o fer les dues coses malament, o una bé. Sempre s’està a temps per estudiar.
Poc temps pels estudis... i amb els amics? Sí que tenia temps d’estar amb ells. A veure, competia a nivell nacional i autonòmic, tampoc és que estigués tan lluny. Però si que he anava menys a les discoteques i aquestes coses, perquè els caps de setmana, generalment, entrenava. Ara, que alguns caps de setmana no entreno, sí que vaig a les discoteques. A part, es té un concepte negatiu de sortir de festa, i tampoc és això, perquè es pot sortir amb moderació, amb responsabilitat, i passar-ho igual de bé, entrenar i continuar fent les coses com toca, o millor, perquè també va bé desconectar.
Te’ls emportes a les carreres? Sí, quan tinc un amic que li agrada sí, perquè sinó t’agrada no ho gaudeixes; m’ajuden, veuen com funciona tot,... però sinó els agrada, no val la pena, perquè és com si no t’interessa el golf i et porten a un torneig, i t’estàs tot el dia allà, de 8 a 8: el primer dia, encara, el segon, ja no vols sentir ni parlar de golf.
En un món tan internacional com en el que estàs ara, l’anglès és molt important, com el portes? No, no, ara el porto molt bé l’anglès, l’estudio amb un professor particular, i quan les coses t’agraden són més fàcils, i això que a l’escola el duia fatal, però ara molt bé.
O sigui, que és cosa de ser constant, ho ets amb els teus entrenaments? A mi m’han hagut de dir més que no entreni que insistir-me en entrenar més, i tampoc és bo entrenar tant. De vegades entrenar més no significa fer-ho millor; tot en excés és dolent.
Fora de les carreres, segueix la competitivitat entre els participants? Sí, no acostumes a tenir amics a les carreres, perquè és complicat, és un esport molt individual, no és un equip com al futbol: els teus companys són rivals. Al GP és tot molt més fred, hi ha més competitivitat, no és com a un Campionat de Catalunya que tot és més familiar, et coneix tothom i pots anar a dinar a la caravana del costat. Cadascú està al seu lloc, així que d’amics a la pista... pocs. Encara que tinc alguns.
I si no fossis pilot professional, què series? La veritat és que m’agrada molt el món de l’esport, i admiro molt al meu preparador físic. M’agradaria acabar ajudant a esportistes, com fa ell.
Un ídol? L’Stoner, però no perquè ara hagi triomfat, ara dirà la gent que ho dic perquè és famós però ja m’agradava d’abans, perquè és molt agressiu, té molta concentració en les carreres. I no ha tingut un camí fàcil fins arribar a on està. L’has arribat a conéixer? No, no he tingut l’oportunitat, me l’he trobat, però mai he parlat amb ell, i no m’importa, imagina’t si ara el conegués i no em caiés bé!
Doncs et desitgem que no se t’apagui el motor,
i que aviat arribis a trepitjar el pòdium dels vencedors!
Quan et comences a interessar realment pel món de les motos? El meu pare era pilot, havia fet el Mundial de Resistència i SBK, i tnia afició pel trial. Des de petit vaig començar a anar amb ell. També feia carreres de karts, i em va comprar un kart, i clar, així va començar la cosa. Feia el Campionat de Catalunya i alguns dels meus rivals ara estan gairebé a la Fórmula 1. Però crec que, tot i que m’anava bé amb els cotxes, no era el què més m’agradava. Quan ets petit, pots fer el què sigui, que més o menys t’agrada; és després, a mida que vas creixent, quan descobreixes si realment t’agrada fer el què fas. Jo vaig parar amb 9 anys, perquè volia ser futbolista i m’agradava jugar a futbol. El meu pare m’insistia amb les motos, però no va ser fins més tard que jo vaig decidir provar-ho més seriosament.
Mai t’ha espantat la velocitat, vaja. No no, però simplement fins més tard no em vaig decidir ha involucar-me i a centrar-me completament. Abans feia altres coses que tambè m’agradaven.
I la teva mare, que normalment són les més patidores, què deia? Ella, mentre jo estigui content, em recolza amb el què sigui. A més, està acostumada, i li agraden les carreres.
I ara, què et diu la gent quan estàs passejant pel poble? La gent et para, et pregunta com va, et diu que a veure si guanyes,... i jo els hi dic que està molt difícil! Però tothom et diu coses, quan caus et pregunten com estàs, què va passar... Tothom m’anima molt.
Perquè, ha sigut difícil anar pujant de categoria? A veure, arribar al Campionat del Món del què sigui no és fàcil, comporta un llarg camí, però quan ho aconsegueixes et sents afortunat. A nivell de categoria jo et diria que el què és difícil és el pas que he donat de quatre a dos temps, perquè jo mai havia competit en dos temps. I al principi vaig haver d’adaptarme una mica, perquè no tenia res a veure...
El número 17... el número de la sort per algun motiu en especial? Ara tinc el 7 perquè no m’han deixat el 17, ja estava agafat. Però sempre havia competit amb el 17, que és el dia del meu naixement, i a més, és un número que m’agrada.
Velocitat a la pista, i a la carretera? No, per aquí em moc en cotxe, en moto poc... potser algun dia, però generalment no. Per la carretera no faig carreres, vaig tranquil, com una persona normal. Pels carrers no s’ha de córrer, qui vulgui córrer ha d’anar-se’n a un circuit, encara que siguin amateurs.
Estudis i carreres, es compaginable? Fins a 4t d’ESO ho portava bastant bé, però després del Movistar Junior Cup [2004], que va ser on vaig donar el salt, ja era més difícil. Vaig començar el Batxillerat Tecnològic, però faltava molt i ho vaig acabar deixant. Participava al Campionat d’Espanya i al de Catalunya, i tenia entrenaments els dimarts i els dimecres, i quan tenia carrera també els dijous. Les competicions eren en cap de setmana, divendres, dissabtes i diumenges, aleshores el dilluns també solia faltar,... i no és que estigués gaire centrat en l’escola. No m’agradava com ho portava, i havia d’estudiar a última hora amb apunts d’amics, i a sobre, amb assignatures com física o mates; em perdia. Vaig haver de decidir, i em vaig centrar en les carreres, perquè era o fer les dues coses malament, o una bé. Sempre s’està a temps per estudiar.
Poc temps pels estudis... i amb els amics? Sí que tenia temps d’estar amb ells. A veure, competia a nivell nacional i autonòmic, tampoc és que estigués tan lluny. Però si que he anava menys a les discoteques i aquestes coses, perquè els caps de setmana, generalment, entrenava. Ara, que alguns caps de setmana no entreno, sí que vaig a les discoteques. A part, es té un concepte negatiu de sortir de festa, i tampoc és això, perquè es pot sortir amb moderació, amb responsabilitat, i passar-ho igual de bé, entrenar i continuar fent les coses com toca, o millor, perquè també va bé desconectar.
Te’ls emportes a les carreres? Sí, quan tinc un amic que li agrada sí, perquè sinó t’agrada no ho gaudeixes; m’ajuden, veuen com funciona tot,... però sinó els agrada, no val la pena, perquè és com si no t’interessa el golf i et porten a un torneig, i t’estàs tot el dia allà, de 8 a 8: el primer dia, encara, el segon, ja no vols sentir ni parlar de golf.
En un món tan internacional com en el que estàs ara, l’anglès és molt important, com el portes? No, no, ara el porto molt bé l’anglès, l’estudio amb un professor particular, i quan les coses t’agraden són més fàcils, i això que a l’escola el duia fatal, però ara molt bé.
O sigui, que és cosa de ser constant, ho ets amb els teus entrenaments? A mi m’han hagut de dir més que no entreni que insistir-me en entrenar més, i tampoc és bo entrenar tant. De vegades entrenar més no significa fer-ho millor; tot en excés és dolent.
Fora de les carreres, segueix la competitivitat entre els participants? Sí, no acostumes a tenir amics a les carreres, perquè és complicat, és un esport molt individual, no és un equip com al futbol: els teus companys són rivals. Al GP és tot molt més fred, hi ha més competitivitat, no és com a un Campionat de Catalunya que tot és més familiar, et coneix tothom i pots anar a dinar a la caravana del costat. Cadascú està al seu lloc, així que d’amics a la pista... pocs. Encara que tinc alguns.
I si no fossis pilot professional, què series? La veritat és que m’agrada molt el món de l’esport, i admiro molt al meu preparador físic. M’agradaria acabar ajudant a esportistes, com fa ell.
Un ídol? L’Stoner, però no perquè ara hagi triomfat, ara dirà la gent que ho dic perquè és famós però ja m’agradava d’abans, perquè és molt agressiu, té molta concentració en les carreres. I no ha tingut un camí fàcil fins arribar a on està. L’has arribat a conéixer? No, no he tingut l’oportunitat, me l’he trobat, però mai he parlat amb ell, i no m’importa, imagina’t si ara el conegués i no em caiés bé!
Doncs et desitgem que no se t’apagui el motor,
i que aviat arribis a trepitjar el pòdium dels vencedors!
Ho trobaràs a: www.3viles.com
Sant Vicenç de Montalt, Agost de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada