Una història empedrada d'errors

Diuen que al mal temps, bona cara, que de totes les coses dolentes, se'n poden extreure de bones, que no hi ha mal que per bé no vingui. S'ha d'estar al límit de la misèria, per apreciar el què realment estimem, ballar en hores baixes, per tornar a volar. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra, però a base de caure, acabem per aprendre dels nostres errors.

Després de la I Guerra Mundial es van castigar als culpables de manera desmesurada, sense pensar en les conseqüències del què s'estava fent. La història es va repetir, i la magnitud del conflicte es va multiplicar. Segona pedra. Però, a partir d'un fet tan esgarrifós com n'és una guerra, vam aprendre a conviure, o almenys, teníem la voluntat d'intentar-ho, d'allà al naixement de la Unió Europea, de l'Estat del Benestar i el creixement econòmic.

Però aquell empedrat es va vendre pel doble del seu preu d'adquisició, una pràctica insostenible que tard o d'hora acabaria per fer explotar la ja famosa bombolla immobiliària. Les empreses cotitzaven segons els beneficis potencials, no sobre els béns assegurats. Vivim per sobre de les possibilitats dels nostres sous, i això és matemàticament impensable. Una crisi financera transitòria no suposa la fi del món, sinó una pedra contra la que entrebancar-se, i de la què aprendre. Creixíem en la seu del consumisme, taponant les esquerdes d'una olla a pressió que apuntava amb força.

Des del primer moment, la paraula CRISI ens ha paralitzat, però a partir d'ella hem abandonat la superfluïtat, per fixar-nos en els detalls. Les estacions recopilen més cotxes que mai, i els trens circulen a vessar de passatgers que, sense saber-ho, ajuden a minvar les taxes contaminants. A una petjada de les compres nadalenques, es retallarà l'obligació i el materialisme, per regalar per plaer. Els bitllets de 200 que fins ara ens semblaven fruit d'una llegenda urbana, comencen a treure el cap. El més insignificant, avarca moltes coses, i és que amb un pintallavis n'hi ha prou per perfilar somriures.

No hi ha mal que per bé no vingui. Quan un sistema sobrepassa els seus límits, genera la llavor de la seva destrucció; ha arribat el moment de tornar a sembrar, més i millor.

Racó Viu. Les 3 Viles, desembre 2008.

[http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/60407E28-017F-47B5-97DC-0B0C61FFEE22.html]

Caldencs

15 anys de 3 Viles. Article de Caldes d'Estrac.

http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/9679D2C1-49C8-4D59-9B69-89461D2A4403.html

Resulta difícil explicar l'origen d'aquest poble, després d'haver pogut gaudir sobre l'escenari de la Sala Cultural de l'Ajuntament, la història de la Fàtima i en Busquets. I és que tot i ser el quart terme municipal més petit de tota Catalunya, Caldetes guarda contes de fantasmes, basats en els poders curatius de les seves aigües termals i de les seves encantades torres de vigilància, de la mà d'en Busquets. Precisament, les aigües són punt de referència pel nom de la vila, ja que els romans es referien al nostre poble com Aquae Calidae, mentre que el mot Estrac, segons Balari i Jovany, neix del topònim Estarac, que deriva del mot cèltic Astaracus -en llatí Asterius.

Els orígens de Caldes es remunten al segle XI, data en què el terme municipal va passar a dependre del Castell de Montalt al de Mata, és a dir, de Mataró. Pere Gruny, cavaller barceloní, esdevé una figura determinant en l'aixecament de Caldetes, ja que va ordenar la construcció d'un temple i d'un hospital, al voltant del qual s'aniria assentant el poble. El poder d'aquest territori s'aniria passant de mans fins el 1396, en què es va vendre la jurisdicció dels banys i la parròquia, per convertir-se jurídicament en un carrer de la ciutat de Barcelona. L'any 1716, la publicació del Decret de Nova Planta, ens va donar la llibertat. Caldes d'Estrac, es convertia oficialment en una vila independent, fins el dia d'avui.

Però per parlar de Caldetes avui dia, s'ha de conèixer què representava fa uns anys. No fa tant, Caldes es va convertir en el destí predilecte per molts joves en busca de gresca, estrangers i diversió: Cracs, Cuatro, Pachá, les nostres guinguetes, i més. Però la vertadera etapa daurada d'aquest municipi mariner arriba a mitjans del segle XIX, gràcies a l'establiment dels banys termals i l'arribada del ferrocarril. Precursors del turisme d'ençà, Caldes es va convertir en el paradís estiuenc de la jet-set barcelonina, mostra del qual són les grans residències noucentistes que encara queden al Passeig dels Anglesos, o el record del mític Hotel Colon presidint la Platja de les Barques, que també havia estat un Casino. Actualment, s'ha intentat recuperar aquesta esplendor, amb la reconstrucció de l'emblemàtic hotel, envoltat d'un paisatge més modern, que crida l'atenció dels visitants, en base a l'escalfor de les nostres particulars aigües.

Avui, Caldes s'ha convertit en el racó ideal de l'art. Pocs pobles poden sentir-se orgullosos de l'empremta que s'ha deixat sobre el nostre poble, trepitjades que van des dels poetes Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Apel·les Mestres, sense oblidar a Palau i Fabre -recentment desaparegut-, fins als pintors Modest Urgell Laureà Barrau, Carles Vázquez, Domènec Carles, Francesc Labarta, Joan Vila-Puig o Joan Commeleran. De fet, Palau i Fabre, fill predilecte de Caldes, ens deixa en herència la seva fundació, un museu dedicat a les obres de Picasso, i altres autors catalans, que ocupa l'antiga casa de les monges i de Can Muntanyà.

D'altra banda, Can Milans, és ara una biblioteca activa, ambiciosa i acollidora, que vetlla perquè tots assaborim la cultura local. Tenim les nostres Trobades de Creadors Locals, que ens deixen un record permanent davant de l'Ajuntament, la nostra colla gegantera, els nostres màgics correfocs, de la mà dels Diables d'Estrac i un poliesportiu nou, tot i que s'ha envoltat d'algunes polèmiques. Casa Ugalde, de l'emblemàtic arquitecte Coderch, les torres de defensa (Torre Verda i Torre d'en Busquets) i un llarg etcètera.

Avui, tot el què queda es recorda amb una barreja d'il·lusió i nostàlgia, però si d'alguna cosa destaca ara Caldes, és de la seva tranquil·litat, la seva serenor i de la seva gent -atributs tan elogiats abans, pels nostres poetes. Més poble que mai, amb 2.672 habitants, Caldetes continua sent un lloc acollidor per viure que molts envegen, amb el seu “Visca Caldes”.

Santvicentins

15 anys de 3 Viles - Article de Sant Vicenç de Montalt.

Des del cim de Montalt, turó de 595 metres que bateja el poble, Sant Vicenç s'estira fins el mar, en tota la seva magnitud. Es diu que les restes empedrades del turó podrien ser les engrunes d'un Castell de Montalt (Monte Alto), que regnava sobre els caps d'aquestes terres, tot i que no hi ha cap document que ho corrobori.

Etimològicament, Sant Vicenç ha donat voltes al seu nom segle rera segle, i la cua “Montalt” és, relativament, moderna, ja que antigament es coneixia aquesta extensió de terra com Sant Vicenç de Llavaneres, i durant els segles XII i XIII, se'n deia Sant Vicenç de Caldes. El 1597 obtindria la independència parroquial, però el bateig final seria el 1935, tot i que durant la guerra va tornar a canviar breument per Llavaneres de Montalt.

Després de tantes voltes per donar com a gentilici “santvicentins”, algú va decidir dir-li's popularment, “xurravins”, sobrenom que s'ha utilitzat des de temps immemorial, l'origen del qual és encara una incògnita. Una de les teories es basa en la definició científica del mot “xurravins” (en català gafarrons), ocells que freqüentaven les vinyes en busca de grans de raïm, el seu aliment. Sant Vicenç i les seves vinyes van arribar a produir fins a mil hectolitres anuals durant la postguerra, i l'exportació va arribar fins a Cuba, pel que “xurravins” plasma el passat del poble. Aquestes vinyes han anat desapareixent del mapa, donant lloc a noves residències, ja que, com les altres poblacions tresvilatenques, Sant Vicenç ha estat nucli d'estiueg. Actualment, es mantenen escassament alguns productes de la zona, com les maduixes i algunes hortalisses.

Però aquesta no és l’única sortida econòmica que es va trobar a Sant Vicenç, també es va crear una indústria tèxtil prou ferma, en base a les puntaires -puntes de coixí-, tradició ben arrelada entre els maresmencs. Ara, però, els serveis s'enduen la major part de l'ocupació santvicentina, i és que hem crescut de manera exagerada, especialment a la frontera amb Llavaneres, i cap a Les Ànimes, on avui hi podem trobar amuntegades diverses urbanitzacions, i el parc municipal dels Germans Gabrielistes, al Carrer del Montnegre, presidit per una reformada Torre de Can Valls. No gaire lluny d'allà, al Carrer del Padró hi ha una escola nova, que s'ha inaugurat amb el nom de Sot del Camp, per votació popular. No és l'únic avenç en matèria educativa: queden pendents dos projectes, un de reforma i ampliació de l'escola de Sant Jordi, i un altre per construir un institut propi.

Pel que fa als esports, els fanàtics del futbol gaudeixen, a la fi, d'un camp de gespa artificial, just al davant del nou pavelló municipal en memòria de Toni Sors, santvicentí que el 1985 va coronar el cim de l'Everest, per orgull del poble, i va perdre la vida dos anys més tard, a causa d'una esllavissada. Pitch&Putt, Golf, Xurrabikers, i més, per posar les nostra adrenalina a prova.

Cultura, amb el nostre nou Centre Cívic “El Gorg”, la seva biblioteca, l'Orfeó parroquial El Delme, el Museu del pessebre, i les contínues activitats que es porten a terme per diversió i enriquiment de tots nosaltres. Prenem cura del nostre Patrimoni artístic, reformant la façana de la nostra Església Parroquial d'estil tardo-gòtica, i assaborint la riquesa del basament renaixentista encastat a l'exterior, l'únic que es va salvar del retaule cremat el 1936. Donem noves utilitats a les cases pairals que un dia van aixecar el nostre poble. Sabíeu que el Castell de l'Oliver, avui restaurant de banquets i celebracions, era abans Can Milans del Bosch, antiga nissaga militar del nostre país? Es manté dempeus des del segle XVII, perquè tots puguem gaudir de la seva exquisidesa. O les vivendes ajardinades dels anys 20 que encara resten al Passeig del Marqués de Casa Riera, filles del noucentisme català. Can Mora de Dalt i Can Mora de Baix, Can Rams, Ca la Mongia o Can Brunet (abans Can Saurí), formen part de la nostra història, i segueixen entre nosaltres, tants segles després.

“Fins els pobles veïns arriba sempre el ressò vibrant de les campanes de Sant Vicenç; aquest ressò feia dir abans a la gent: Nois, a Sant Vicenç, els xurravins ja es preparen per la Festa Major”. I estiuejants o no, molts acaben rendits a la nostra tranquil·litat, a la nostra qualitat de vida, i només cal recórrer a les xifres per demostrar-ho, que ja sobrepassen de llarg els 5.000 habitants.

Llavanerencs

15 anys de 3 viles. Article Sant Andreu de Llavaneres.

Prenent com a eix Barcelona, capital de Catalunya, Llevant correspon a les costes de l'est, i Ponent, a les de l'oest. El nom del nostre poble podria derivar d'un joc de paraules, originat en “Eres del Llevant”, d'allà Llevaneres, i més endavant, Llavaneres; tot i que és una teoria poc arrelada. D'altres, asseguren que prové del llatí “lab-and-arias”, relacionat amb les caigudes i corrents d'aigua, tot i que no queda clar que, antigament, un riu creués les nostres terres. Hi ha qui diu, que Llavaneres prové de “labinaria”, traduït al català com allau o esllavissada, que quedaria lligat ràpidament al fenomen natural més característic del Maresme: les rierades. També cal considerar la teoria de Serena Vall, que avui dóna nom a la nova escola de primària, i que a l'invers, dóna com a resultat l'origen del nostre gentilici.

Sigui com sigui, avui ens identifiquem com a llavanerencs, i cada vegada en som més, ja que la nostra vila ha passat de ser un dels pobles d'estiueig predilecte dels qui anomenen “pixapins”, a acariciar els 10.000 habitants en pocs anys. Una independència metafòrica de metròpolis que es repeteix, ja que la primera es va produir el 1543, quan Carles I de Castella i Aragó va concedir el privilegi de crear un ajuntament propi a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, que depenien de la ciutat de Mataró. Però, tot i que inicialment depeníem de la ciutat de Mataró per gairebé tot, en aquests últims 15 anys la cosa canvia, perquè hem anat construint allò que necessitem: des d'equipaments sanitaris, a l'ensenyament, la higiene -amb la nostra pròpia deixalleria-, els transports i la cultura.

El creixement demogràfic d'aquesta última dècada ha comportat un impacte degradant en els nostres paisatges, que molts enyoren. Les edificacions han crescut com bolets, i han fet minvar la gràcia dels nostres camps, que tanta fama han donat als nostres pèsols. Avui el nostre conreu s'arracona al Sindicat Agrícola, a les botigues de queviures que ens ofereixen diàriament productes de qualitat de les nostres terres.

Però no tot ha estat fruit de l'ambició urbanística. Els estudiants que s'arreplegaven en barracons, poden celebrar que, a la fi, ha arribat el nou Institut. Tenim llars d'infants i escoles noves, projectes que semblaven de broma, per la seva tardança, i que aviat caldrà reprendre, perquè seguim amunt. Els equipaments esportius són més i millors: ja tenim el camp de gespa artificial, aviat arribarà el nou poliesportiu, i la tant cobejada piscina coberta. Més golf, tennis, paddle, vela, equitació i ciclisme. Establiments nous per gaudir de la gastronomia més llavanerenca, de dia, i de nit! Us imaginàveu fa uns anys fer la copa sense sortir del poble? Incrementem el número d'habitants, el d'equipaments, i per tant, la qualitat de vida.

Una passejada pel Carrer de Munt és mostra suficient per observar la diversitat de comerços que han crescut i prosperat entre nosaltres, ja no necessàriament lligats al turisme, i dels que han desaparegut, després de molts anys pintant els nostres carrers. Però tot i que enyorarem el nostre “Tono's”, mai ens faltaran els dolços: la nostra coca de Llavaneres, aplanada i particular, té més que un nom propi i una fama considerable. Som un poble, una mica més gran, amb més oferta i comoditats, però un poble que no oblida els seus orígens.

Cuidem el que és nostre. La Torre Gran, edifici clau del patrimoni artístic llavanerenc, ha recuperat el seu ús com a hotel, gairebé 50 anys més tard. La residència neogòtica de Ca l'Alfaro, amb els seus jardins ara municipals: sabíeu que aquest casalot es va construir a finals del segle XIX L'església nova, i la vella, al capdamunt del poble, rodejada de bosc. La casa senyorial de Can Caralt, habilitada com a Escola Municipal de Música i Museu Arxiu. Les Torres Bessones dels germans Matas al carrer Clòsens, que airegen el seu noucentisme davant la nova Biblioteca.

Oscar Wilde va dir que l'únic deure que tenim amb la història, és el de rescriure-la. Llavaneres ho sap, per això ha reforçat el seu Museu Arxiu, per arrelar la tradició, per recuperar el nostre passat. És important conèixer d'on venim, per saber on anem, i 15 anys després que el primer exemplar de Les 3 Viles circulés per les nostres mans, hem volgut retornar-nos als nostres orígens, sense abandonar l'actualitat i els canvis que han envaït els nostres pobles, que no en són pocs. Hem crescut en tots els sentits, però si una cosa queda clara, és que el lligam que ens uneix ens ha fet més grans, ja des de l'època medieval, i fins avui. El nostre deure, és el de mantenir-lo, en benefici dels que hi som, i dels que vindran.