Em vaig quedar estudiant la seva fisonomia, anys després. Encara tenia la cara rodona i poc arrugada, perquè mai havia sigut dona d’arrugues marcades. Els ulls se li havien fet petits i s’ocultaven sovint rera unes grans ulleres de pasta marró. Semblava que eren més clars, però tot i així eren molt negres. El seu nas de patata era com el meu, encara que no havia deixat de créixer i prenia forma de porra. Els llavis, fins i secs, d’un to rosat, s’obrien per agafar aire de tant en tant. Com podia una persona tant dura i lluitadora aparentar tanta desprotecció i feblesa? Tenia un aspecte malaltís, tirant a groguenc. Els seus cabells ja no estaven tenyits de negre, sinó de gris i blanc, amb una clenxa ben marcada al costat esquerra que seguia la forma del seu cap fins que s’arrissava a les puntes. Aquesta no era la Iaia, pensava jo, no és la Iaia que jo recordo, és com si no fos ella, com si se l’haguessin endut lluny, molt lluny, i haguessin deixat aquí una mil·lèssima part del què representava la seva persona. Jo només em preguntava en quin moment de la seva vida havia deixat de ser ella i s’havia abandonat a l’edat, que poc a poc li restava caràcter i força.
I la tornava a mirar, quieta, indiferent, amb el cap enfocat al cel on els focs esclataven. Ni tan sols tenia una O a la boca, ni tan sols aplaudia. S’estava quieta, observant, mitant, sense aparentar ni fred ni calor. I nosaltres l’abraçàvem a estones, perquè sabíem que el moment arribava i que cada minut amb ella podia ser l’últim. “Com estàs, Iaia?”, li preguntàvem cada cinc minuts; “Bé, d’aquella manera”, ens deia ella. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. Ja eren els últims dies, i ho sabíem, però no volíem esperar, i aguantàvem l’esperança a les nostres mans.
Va ser una nit especial, perquè sempre ens havia portat ella als focs de Mataró, l’últim dia de les Santes. Tots els seus néts petits, perquè els grans, ja eren massa grans. A tots, abans que pugui recordar-ho. I aquella nit, vam ser nosaltres els que la vam portar amb ella, aquesta vegada empenent una cadira de rodes, metàl·licament freda i anímicament buida, perquè jo sé que el seu cos era allà, present, però que la seva ànima ja no hi era.
Fa molts, molts anys, la Iaia ens agafava a mi i a les meves germanes, i al Miquel, que era el nostre cosí i només es portava dos anys amb la més gran de nosaltres. Jo i la petita, enganxades de les seves mans, que apretava amb força, amb temor a que ens escapéssim. La Mireia i en Miquel caminaven davant nostre, tot el dia barallant-se, com gat i gos. Baixàvem per la Riera, passant de llarg al Dover, on tantes vegades havíem parat per jugar. Acaricíavem la vora de la Plaça Santa Anna, i ens acostàvem a la gelateria Verdú, que tenia els millors gelats de la ciutat, i d’allà, cap a la platja. Estàvem tots tan il·lusionats que no ens podíem estar quiets, i ella cridava amb la seva veueta, aguda i trencada, i ningú li volia fer cas perquè era la nit de focs, i a la nit tot era màgia i felicitat.
Les rodes s’havien aturat, entre la gentada, i ja havien tirat el primer petard. Quedava poca estona perquè s’iniciés l’espectacle de colors i llums que il·luminaven el cel amb formes i esplendors, a un ritme trepidant. I per primera vegada, jo no volia que comencin els focs: no volia, no podia suportar la idea de viure els meus últims focs al seu costat. El passeig estava ple de gom a gom, i les guinguetes, i els restaurants. Les escales de la piscina estaven plenes de cames, peus i caps. La sorra de la platja gairebé era inexistent: tovalloles, mans, braços i bosses. La gent practicava el seu “Oooh” particular, i estava a rebentar de nens petits, amb espasses brillants i collars fuosforescents per tot el cos, cridant i ballant amb gràcia. Nosaltres ens obríem camí amb la Iaia, absent en la seva cadira de rodes, que es limitava a respondre quan li déiem que com estava, i ens deia allò de d’aquella manera. “Guapa, més que guapa!”, i li arrencàvem algun somriure, però de la conca dels seus ulls només hi fitava tristesa, només hi rascàvem la malencunia que restava de la nostalgia de temps anteriors. I el segon petard anunciava l’inici del final, i preparava als mataronins i convidats per acomiadar les Santes, l’Anna i la Pruniana, i jo només mirava a la Iaia, i m’estudiava la seva fisonomia, i em preguntava com podia ser que aquella dona forta i lluitadora s’hagués convertit en un miratge.
