No és un Sherlock Holmes, amb la seva boina quadriculada i la seva pipa de fumar, prototip de detectiu per excel·lència; tampoc es basa en un personatge bohemi de poca monta, que fuig cada vegada que veu la llogatera. Quan ens trobem davant de José López, ens trobem, efectivament, davant un llavanerenc normal, amb una professió curiosa de conéixer, però menys ornamentada. I és que aquest professor procedent de Granada, va deixar ràpid les aules per iniciar-se en el món de la investigació privada. “Sempre havia admirat al meu professor, perquè era el que més sabia de tots, i era això, el mestre”, assegura, i no anava desencaminat: ara és qui recopila les proves per destapar les veritats.Des de Granada a Sant Andreu de Llavaneres. Per què? Sóc fill de pares emigrants, vaig passar per Alemania i després per Barcelona. Més tard vaig deixar la ciutat pel Maresme. El perquè? Jo crec que per la qualitat de vida; i això que fa 15 anys, quan vaig venir, Llavaneres era un poble que no arribava ni als 5.000 habitants, i que no tenia semàfors!
I els teus veïns, ja saben que ets detectiu? Perquè no és molt habitual trobar-se’n... ho saben els amics i els veïns del costat. Quan et presenten a algú i els hi expliques ofici es queden una mica parats. Pensa que en som poquets, no hi han ni 2.000 llicències en actiu a tota Espanya. Aquí, a Mataró, en som 3!
Sempre havies volgut ser detectiu? De fet, jo volia ser professor, tinc el títol de magisteri. Jo, de petit admirava al meu mestre, però abans era una figura que es respectava molt més. Amb els anys vaig anar perdent l’interés, i quan vaig acabar la carrera ja no m’agradava. Al mateix temps vaig estar a la Policia de Mataró, però transitòriament: no em veia d’uniforme tota la vida.
I comences Criminologia. Vaig fer 3 anys d’Investigació Privada a l’Institut de Criminologia, a la Facultat de Dret. El criminòleg aquí és un ofici que no existeix, queda molt bé a la targeta de presentació, però no tenim els CSI dels Estats Units. Criminologia és un plus.
Però la figura d’investigador privat sí que està regulada, no és així? Sí, fa cosa d’uns 25 anys que és una professió que exigeix estudis universitaris, i tenim un Col·legi de Detectius de Catalunya. Dóna una garantia als nostres clients, i s’evita l’intrusisme.
I arriba Detectius Zepol. Quan vaig deixar la Policia vaig obrir una agència pel meu compte: Zepol. Ja porto 22 anys, i espero jubilar-me amb això.
Com aconsegueix els seus clients una agència? La majoria de casos t’arriben a través dels advocats. Cert que alguns t’arriben a través de la publicitat, o recomanats, però principalment són els advocats. Ara m’ha arribat un cas d’un contacte que precisament va ser el meu contrari en un altre judici. Això és molt satisfactori, perquè vol dir que he fet bé la meva feina.
Però les persones investigades no s’ho deuen prendre de la mateixa manera. T’han enganxat alguna vegada? Hi han molts que estan avisats, o que s’ho oloren. Jo diria que 1 de cada 20, potser, però si et veuen, agafes i marxes, i ja està.
Has tingut problemes? Vaig tenir un cas, el conserge d’un hotel que deixava l’habitació i es quedava amb els diners; canviava els llençols perquè no es notés. Un dia, un client es va queixar de llençols bruts: s’havia oblidat de canviar-los! A l’investigar va sortir tot. Em van arribar amenaces telefòniques, i fins i tot una bomba falsa al despatx, per la que es va desallotjar mig edifici! Però només va ser un ensurt. Després ja els enfats típics, et miren malament, o canvien de vorera si et troben pel carrer, res més. Un d’ells em va contractar per un altre cas, anys després, i em va dir que havia fet bé la meva feina; estem en el d’abans, la satisfacció de fer–ho bé, i que els altres ho vegin..
Quina mena de feines es sol·liciten més? Doncs aquí fem de tot, des d’investigar temes per empreses, com l’absentisme laboral, o els subarrendaments, fins a temes domèstics, com les infidelitats, les herències, les desaparicions, les pensions, etc.
Són molts els casos d’infidelitat? Jo diria que un 30%. Normalment són persones que ja ho saben, i busquen la prova, però no es deixen els calers fins que no ho tenen molt clar.
Això et porta a ser una mica el psicòleg dels teus clients. Sí, més d’un m’ha preguntat si he estudiat psicologia, perquè quan parles amb ells et diuen: “M’estàs dient el mateix que el meu psicòleg!”. Després hi han els que pateixen el que he batejat com “Síndrome de la soledad”, que sol ser gent gran que està sola, i que tenen manies persecutòries, i creuen que els hi volen fer mal, però no és així.
Però tenen vergonya a venir al teu despatx, els clients? Al principi sí, venien d’amagades per si els veien entrar; amb alguns clients havia arribat a quedar en una cafeteria. Però ja no, ara ja es coneix més la figura de detectiu, abans es solia relacionar de seguida amb problemes, amb “la teva dona t’enganya” i coses d’aquestes.
M’han explicat que vas tenir una faceta artística com a figurant en sèries de televisió, i ara col·labores setmanalment a “Tal cual lo contamos”, programa d’Antena 3. Sí, bé, la figuració és de fa anys, una mica com a hobbie, perquè sempre m’ha agradat la televisió i així veia com funciona per dins, etc. Des d’Antena 3 em van trucar recomanats pel Col·legi de Detectius, per parlar de les infidelitats, explicar casos reals, etc; els va agradar i ara, cada dimarts, els preparo un parell de casos, des de treballadors de baixa que estan feinejant a altres llocs, fins a d’altres més escabrosos, com el cas d’un home que va atropellar una persona, i estava incumplint la retirada del carnet.
Però sempre controlant la privacitat... Sí, no es donen noms, se’ls hi tapa la cara, les matrícules, i fins i tot canvio les localitzacions, perquè ningú es doni per al·ludit.
Fins a quin punt us assembleu als detectius de Hollywood? Jo sempre dic que fins els 5 minuts de pel·lícula: quan arriba el client a l’agència. A partir d’aquí arriben els trets, la violència, les persecucions i l’acció. Cal desmitificar la nostra professió, no és ben bé la que veiem a les pel·lícules.
Per què vosaltres no toqueu els crims, no? No, bé, podem investigar alguns, quan t’ho demana el client i tens autorització del jutge, o dels Mossos, però sinó, nosaltres portem les faltes, no els delictes. Els delictes públics, són de la Policia.
És certa l’enemistat entre detectius privats i la Policia, o també és fruit de l’imaginació cinematogràfica? No és certa. Jo em porto molt bé amb la Policia, i quan els ofereixes la teva ajuda, l’accepten. Tampoc és que em passi el dia darrera seu, però pensa que de tant en tant, si estan estancats en un cas, els pots ajudar a resoldre’l, i òbviament els comuniques qualsevol prova o indici que trobes.
Seguint amb els paral·lelismes... et sents una mica paparazzi seguint a la gent? Jo ja fa temps que no estic tant al carrer, però diria que és al revés, són els paparazzis que es nodreixen dels detectius per trobar a la persona, i fer la foto ‘in fraganti’.
I en el territori del periodisme d’investigació? Aquí també funciona del revés, et truquen com a font quan ja es sap el què ha passat. Sí que han vingut periodistes amb càmeres en un cas que vaig tenir, d’una dona desapareguda, pel “Quién sabe dónde”.
Què passa quan un desaparegut no vol ser trobat? Aquests són els més difícils, els que desapareixen voluntàriament. Normalment, no pots fer gaire, vaig tenir el cas d’una noia que va fugir a Londres, però ja era major d’edat, i l’únic que pots fer és dir-li que la seva mare l’està buscant, però has de respectar la seva voluntat, ja no és legal descobrir-la.
I tampoc saps què s’amaga darrera de la fugida. Tu diries que els clients solen mentir? Més que mentir, s’amaguen coses, se les callen. Donen una versió dels fets, però tu et deus al teu client, sigui quina sigui l’altra versió.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada