'Un repte segur, ja no és un repte'

ENTREVISTA Alexandra Panayatou – atleta de fons

Molts ja la coneixeu, després d’haver finalitzat la seva última carrera aquest estiu: 2010 quilòmetres en 31 dies. Amb aquest desafiament, Alexandra Panayatou ha aconseguit captar l’atenció per promocionar el Campionat Europeu d’Atletisme que es celebrarà a Barcelona l’any que ve. “La veritat és que ho recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura”, comenta l’atleta, “però quan vaig arribar a l’estadi de Montjuïc, amb la organització de B10 i tota la gent esperant, em vaig sentir molt feliç, perquè ho havia aconseguit”. No és la primera vegada que es planteja un repte d’aquesta mena, també va córrer de la plaça Sant Jaume de Barcelona fins a la plaça d’Obradoiro de Santiago de Compostela en 21 dies. “Mai sé si ho aconseguiré fins que arribo, plantejar-se un repte segur ja no seria un repte”. El que queda clar és que les seves aventures generen expectació, i a part de l’interès mediàtic també ho demostra la pàgina web, on hi ha la possibilitat de seguir les seves passes a través d’un GPS. Ara, aquesta grega resident a Sant Vicenç de Montalt, es desafia de nou.

Grega, de procedència irlandesa, resident a Catalunya… com expliques la teva multiculturalitat? Vaig néixer a Irlanda al 1970, però als 3 anys vaig traslladar-me a Grècia. La meva mare és 100% grega, i el meu pare, a més, xipriota. Als 11 anys vaig tornar a a Irlanda, perquè volien que tingués una educació anglesa. Vaig conèixer un català a Atenes. Així vaig arribar a Catalunya al 2003. La relació es va trencar, però vaig decidir quedar-me. Després vaig conèixer en Frank a Barcelona, i al moment de decidir on viure... ens vam apartar de la ciutat i vam decantar-nos per Sant Vicenç, on ell ja residia.

Millor per entrenar? Aquí ho tens tot: muntanya, costa,... fugíem de les multituds, del soroll, dels cotxes... som molt de l’aire lliure, d’estar en contacte amb la natura. Aquí sóc més feliç. Quan tinc reunions a Barcelona, baixo en tren, vestida d’atleta, i torno corrents els 42km. Quan estic preparant entrenaments, de vegades, el Frank em porta fins a Sant Feliu de Guíxols, i faig els 70km per costa. I si haig de preparar muntanya, tiro poble amunt, i ja està. És genial.

I la teva parella, en Frank, no ho veu estrany tot això? No, ell també és esportista. Feia triatlons de jove. Ho va deixar, i quan ens vam conèixer va tornar a agafar-li el gust a aquesta mena d’esports. Ens compenetrem molt, en aquest sentit, perquè aquesta és una passió que no tothom entén. I també m’ajuda a organitzar els meus desafiaments, entrena amb mi,... som un equip.

Ja de petita t’agradava entrenar? De nena feia molt d’esport, m’agrada molt, però no en plan competitiu, ni amb entrenaments com els d’ara. A més, al sistema educatiu anglès és obligat fer esport. Però els meus estudis m’ajuden molt, perquè m’ho puc aplicar, i perquè és una cosa que també pot ajudar als altres. El què passa és que no vaig voler treballar d’això, no m’omplia prou, em faltava alguna cosa.

Perquè, què vas estudiar? Vaig estudiar psicologia i filosofia. De jove no feia gens d’esport, i a més, fumava. Van ser els meus anys negres, perquè no feia res, no portava una vida sana. Sóc el clar exemple del “mai és tard”. M’agradava molt la psicologia, i després la filosofia, però després de treballar un any amb nens amb problemes psíquics em vaig adonar que no em motivava prou. I ara, que estic escrivint el meu primer llibre i dono xerrades motivacionals, veig que els puc aplicar a la vida, a la meva experiència, i a tot arreu. El meu professor ja m’ho deia, que sóc una filòsofa natural: segueixo el què tinc a dins. Sabia que trobaria el meu camí, però no sabia quan.

I ho vas intentar amb els animals, com a entrenadora canina? L’any 1998, de nou a Grècia, vaig començar amb els gossos. Vaig arribar al “top”, tenia molta reputació. Ho vaig deixar quan vaig venir a Catalunya.

I per què no vas seguir? Aquí és un món molt masculí, i a Grècia tenia el camí fet, ja havia arribat a dalt. A més, tampoc dominava la llengua, i no em veia amb ganes de començar de nou. Estava cansada, però no dels gossos! Dels propietaris. En realitat els entrenes a ells, els animals són increïbles. Venint aquí, buscava trencar amb tot, començar de zero i dedicar-me més a l’esport. També vaig obrir la meva empresa d’organització d’events: Delta Events.

Ja havies començat amb l’esport de competició? A Grècia anava al gimnàs, i feia aeròbic. Un dia vaig provar la cinta, i em va agradar molt, però 15 minuts. Amb el temps, sense adonar-me, vaig acabar fent més d’una hora. I xerrant amb el propietari del gimnàs, un dia, li vaig explicar que de petita somiava amb córrer una marató, perquè ho havia vist a Dublín amb el meu pare. I vaig decidir que ho faria.

Però això no requereix unes marques, uns entrenaments i una bona preparació? Sí, hi han maratons que per apuntar-se necessites unes marques, però aleshores, a Atenes, no calia. Ho vaig decidir al mes de juny, i la marató era al novembre. Així que feia més cinta. I abans, vaig provar sort en una carrera, la de Olimpost. Una bogeria...

Per què?! Perquè era pitjor que una marató! Menys quilòmetres, però per muntanya! Olimpost és el mont dels 12 Déus, són 3.000 metres d’alçada,... però vaig arribar la segona. Això em va empènyer a córrer la marató d’Atenes. Em vaig entrenar més a fons, però ni tan sols havia llegit res del tema per preparar-me...

I com va anar? Bé! Crec que aquestes han sigut les dues úniques vegades que he corregut “natural”. Vull dir que anava sense pressions, ni ritme, ni temps. I crec que vaig demostrar que, genèticament, tinc el què fa falta per competir.

Una vegada aquí, ja no has parat, no? El tercer dia d’estar aquí ja vaig córrer la ½ marató de Mataró. Vaig començar a documentar-me, a entrenar millor, a plantejar-m’ho en serio. Al 2004 vaig fer la meva millor marca a la Marató de Barcelona, arribant 2a. I tot sense entrenador, ni massatgista, ni res. Aquell any també vaig quedar quarta als Campionats de Grècia; em vaig quedar fora de les Olimpíades, però satisfeta. Arrel d’això em va agafar el meu primer entrenador, però no va funcionar, l’entrenament era massa dur. Vaig estar 5 mesos sense córrer per lesió.

Quan comencen els desafiaments? Amb el projecte Pole Runner 2008, 2008km recorreguts en proves oficials perquè un grup de nens discapacitats viatgessin al Pol Sud. D’allà a les 24h per pista en solitari, a Montjuïc. El camino de Santiago en 21 dies. La Cursa Contra Cavall, de Montserrat a Ripoll,... on vaig guanyar al cavall, per cert! Va ser molt divertida, però també molt dura...

Més que la última [2010km en 31 dies]? La veritat és que la recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura. Una experiència increïble, però també terrible.

Et rendiries? Crec que tinc molt bon final, perquè quan sembla que la situació em supera, em pregunto: “És el millor que pots fer en aquest moment?”. Aleshores trec la guerrera, canvio el xip. La cosa és que pots perdre, però si no arrisques, no guanyes. Un repte segur deixaria de ser un repte. Jo conec el meu cos, i necessito desafiaments. Tampoc sóc una boja que va a mort, jo només ho intento, i si surt, perfecte.

I ara, que ve? Em venia molt de gust tornar a la natura, és on em trobo millor, i com que estic preparada per la cursa Matagalls-Montserrat, m’he plantejat córrer Montserrat-Matagalls-Montserrat el 6 de novembre. En 26 hores... encara que espero fer-ho en menys. I juntament amb aquest repte, llençaré un moviment per ajudar al medi ambient.

Les 3 Viles - Octubre 2009
http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/AD94B738-6E77-48E3-A04E-B597526813F0.html