El golf més psicològic

ENTREVISTA Quico González - professor de golf

No para de fer ballar els seus braços, boina quadriculada en ma, i xerra anècdota rere anècdota recordant vells temps. “Em dic Francisco González, però em diuen de tot, des de Quico, a seques, fins a Quico Varilla”. Nascut a Madrid, va arribar a Catalunya als 3 mesos, pel que es considera un “català vertader”. No és la primera vegada que us presentem aquest apassionat professor de golf, ni tampoc en serà l’última: el seu swing porta firma pròpia. I després de tants anys, la seva trajectòria demostra anys de dedicació, acompanyada d’una sinceritat que no sap amagar: “No em puc guardar les veritats, i la gent ho diu: <<Si vas a Quico, no preguntes>>”.

De Madrid a Llavaneres. Vaig néixer a Madrid, però vaig arribar aquí als 3 mesos. Encara que la meva mare era basca, i el meu pare madrileny, em considero català vertader: La meva família és tota catalana. El meu pare era professor de golf a Puerta de Hierro. Era un molt bon home a qui tothom estimava molt, i a qui jo considero un dels millors jugadors del món. Va anar a treballar a Sant Cugat, i allà va tenir la sort de conèixer a uns senyors que començaven a fer un camp a Llavaneres. I aquí ens hem quedat.

No és estrany que el teu pare es fes professor d’un esport més aviat desconegut a Espanya en aquella època? El meu avi tenia una finca petita a Puerta de Hierro, i allà va començar a fer de cadi. No el va ensenyar ningú, tenia facilitat. Això és molt difícil de demostrar, però jo crec que els llibres no ho tenen tot, també hi ha d’haver instint. El meu pare era un “ministre”, i l’afició li venia des de petit.

I la teva passió pel golf, quan arriba? El meu pare ja em va portar al Golf quan tenia 2 anys. Jo no ho recordo, però sí que quan tenia 7 anys ja feia de cadi. Quan vaig començar a jugar de debò, anava a l’escola de nit. Tenia una mestre al carrer del Doctor. Amb 17 o 18 anys, jugava a tot arreu. He estat a Anglaterra, França, Portugal, Itàlia, Suïssa... la meva mare m’ajudava econòmicament, perquè no era molt car. No era un esport molt conegut, i només hi podien jugar 4 privil·legiats, cosa poc justa. Per què només uns pocs poden gaudir d’un bon menjar?

Creus que segueix sent un cercle molt exclusiu? Avui dia, amb els camps municipals i els Pitch&Putt, la classe mitjana pot jugar a golf. Ja no són els 4 marquesos de sempre. Ara ja no és tan exclusiu.

Però la imatge segueix sent molt important. Sí, ho és! S’ha de venir ben preparat. Però a Anglaterra és pitjor, eh? Hi han clubs on encara no deixen entrar a les dones! I això no és...

Però creus que són els que tenen el millor golf, els anglesos, no? Sí, són molt senyors i molt disciplinats. El què passa és que inventen molt ràpid i es claven. Per això l’escola americana els està avançant. Els americans agafen un professor, i si funciona, endavant; sinó, al carrer, i n’agafen un altre!

Amb 23 anys, crees la teva Escola de Golf QUICO GONZÁLEZ, però és una mica especial, no és així? Per mi és una de les millors del món, però hi ha molts que no la volen. De vegades si no dius el què volen sentir, t’esclafen. És una escola primària, i té molta psicologia: els meus alumnes no tocaran la bola el primer dia, ni el segon. Però el dia que comencin a tocar-la, la cosa només millorarà. És un procés molt lent, però no es perd. La bola és jutge només a la llarga. No és una escola de llibre: per ensenyar, s’ha de saber fer-ho.

Com anar en bicicleta: passen els anys, però no s’oblida. Exacte! Ara tenim un noi de 16 anys que és un dels millors jugadors que hi ha Espanya: en Pep Anglès. Acaba de guanyar el Campionat Internacional Cadetes de Europa. I és de la meva escola. Educo i formo, i quan més jugues, més en saps. Ensenyar és fàcil, aprendre no tant. I la gent que sap de tot, no aprendrà mai. Jo salto de seguida... dic sempre la veritat. Per jugar bé, es requereix educació.

La gent sol fer trampes? Si veig un lladre, i està amb mi, li diré. Les trampes són una malaltia. De debò, eh? Fer una patadeta a la bola, marcar-se menys cops dels què toquen,... jo vull que aprenguin, és la meva obligació, i així no s’aprèn. Per això hi han els reglaments. Ara, quan tinc una persona que està gaudint del joc,... m’ho passo com mai!

Vius per aquest esport, vaja! Tinc un vici crònic per donar classes. És un problema. No deixo de pensar-hi mai. Quan tinc una persona que aprèn ràpid i bé,... no puc deixar de donar voltes al tema: m’hi capfico massa. Però m’agrada molt l’ofici.

Quins diries que són els requisits per ser un bon jugador? La pràctica t’educa i t’ensenya. La clau és estar en una bona escola, amb un bon mestre, i sobretot, saber escoltar: ho has d’entendre. És la meva psicologia. Fer les coses malament és facilíssim... fer-les bé, no tant. Requereix concentració i una bona preparació.

I firma pròpia. Mira, jo vaig estar ensenyant a França. Hi havia un professor d’uns 80 anys que sempre es quedava a les meves classes. Em deia que li agradava el meu sistema, però només mirava. Una clienta meva, va anar a jugar a aquest camp, poc després. Ell estava en una cadira, i li va preguntar si era alumna meva. A Saint Maurice (Suïssa), un cas semblant. Queda un estil, i la gent pot dir missa!

Altres passions més enllà del golf? M’agrada molt la cuina. Però m’agrada la cuina casolana, la vertadera! Encara queden restaurants familiars que t’ofereixen aquests menús, però la meva dona... cuina d’escàndol! Fa cuina pagesa, la millor que hi ha, perquè cultives els teus propis ingredients. El resultat és inigualable. I quan em deixa, cuino jo. El meu plat estrella és la paella, en tota la seva varietat: de verdures, de peix, de bolets,... el bolet és l’ingredient perfecte.

Els vas a collir tu, els bolets? I tant! Sóc un molt boletaire, no sóc professional, però m’agrada molt. És que on estigui un bon cep... és un bolet fora de sèrie! I n’he collit per tota Espanya i per França, quan vaig estar treballant a Nancy. Allà hi vaig durar 3 mesos: feia massa fred...

Com aquí, enlloc! Després em pregunten com és que estic tan bé. Cada matí em prenc una taronjada amb una culleradeta de mel. Tota la vida ho he fet! Són principis. Sóc un bon menjador, i un gran bebedor també! Però mai abans del migdia. El meu pare feia com jo, i va morir a 3 mesos de complir els 100 anys. La meva iaia, als 101!

3 VILES - Octubre 2009
http://www.3viles.com/3Viles/ARTICLES%20MENSUALS/DC20CCAD-EC49-4506-9D4F-F023D86DDFB8.html