La majoria de coses que escric se m’acudeixen in itinere. Aquesta és la meva “normalitat”: passejar, observar la gent, conversar, llegir. Esprémer la meva experiència per aconseguir una idea sobre la que escriure. No és res de l’altre món; és el què m’agrada. En una d’aquestes, em trobava aprofitant els primers raigs de sol –que aquest any s’han fet pregar-, quan sense voler una afirmació arriba a les meves orelles: “Semblava una noia normal”. I jo em pregunto, què és la “normalitat”? Sense parar importància al perquè algú pronuncia aquestes paraules, ni a l’ús reiterat d’aquesta mateixa frase a través dels televisors –sempre que hi ha una desgràcia, els veïns dels sospitosos no s’oloren mai res-, m’irrito amb l’adjectiu “normal”. Està sobredimensionat. És que hi ha algú que ha mesurat i decidit quines coses són “normals”, i quines no?
Segurament, per inèrcia, hem adaptat que la “normalitat” és allò que no ens crida l’atenció. El què no valorem, és que la nostra experiència és diferent, i que no hi ha un model estàndard sobre el que basar-nos en el nostre etiquetatge. “És normal” quan no li veiem color, quan no és una acció estranya o estrafolària. Llegint un llibre de Paulo Coelho, magnífic i especial autor brasiler, he trobat un conte molt adient per l’ocasió. Diu així: <<Un poderós mag va enverinar l’aigua del pou del regne, amb la intenció de destruir-lo. L’endemà, tots els habitants que havien begut d’aquella aigua es van tornar bojos, excepte el Rei i la seva família, que tenien un pou privat al que el mag no havia pogut accedir. El monarca, amoïnat, va intentar recuperar l’ordre amb una sèrie de mesures de seguretat i salut pública que policies i inspectors, també afectats per l’aigua, van decidir no respectar per trobar-les absurdes. De la mateixa manera van pensar la resta d’habitants, creient que el Rei havia enfollit.
Quan el monarca decideix que ha arribat el moment d’abandonar el tro, la reina l’obliga a beure de l’aigua de la bogeria que el seu poble ha ingerit. El Rei comença a expressar paraules sense cap mena de sentit, i de manera immediata, els súbdits recuperen la fe en ell, considerant-lo ple de saviesa. Encara que els pobles veïns actuen diferent a ells, el regne recupera la calma, i el Rei va continuar governant fins la fi dels seus dies>>. Per acabar-ho d’arrodonir, li sumo una frase de pel·lícula: “No sé si es tracta d’una bogeria, o d’una genialitat”. Crec que, sovint, aquests conceptes que titllem negativament, van lligats a d’altres que creiem totalment antagònics. I ho fem amb una rotunda “normalitat”.
Hi ha qui escriu per desfogar els seus mal de caps en el blanc d’un tros de paper. Ho fa de manera automàtica, no meditada, espontània, sense preocupar-se per la forma i la retòrica que ha d’utilitzar. Només creu en el seu contingut, en el reflex del què li ronda per la closca, en el seu estat anímic i emocional. Hi ha qui pot aguantar la seva ràbia una estona, dues, fins i tot tres, i que en arribar a la llibreta, la tan famosa llibreteta negra, escriu com un descosit. Després queda tancada, a l’espera d’una altra crisi existencial, i el que guarda en el seu interior, no té perquè veure mai la llum.
D’aquests n’hi ha que, dies després, quan llegeix el seu propi homenatge al psicoanàlisi escrit, sent vergonya i trenca el full. També hi ha gent que lloa la seva proesa, el seu estat mental privil·legiat, la seva perspectiva del món, vertadera, única i per sobre de les altres. Hi ha qui es creu Déu, si es pot parlar d’aquesta figura com una realitat.
Una vegada em van preguntar si es sentia més feliç l’ignorant o el savi. No vaig respondre. Avui em prenc el gust de fer una petita observació sobre aquest dilema de la humanitat. Crec, que és feliç el que, tenint coneixença de la seva pròpia ignorància, és intel·ligent. De la mateixa manera, no crec en la felicitat del que, tot i ser intel·lectualment superior, no té prou humiltat per reconéixer la seva pròpia ignorància. Einstein va dir que ignorants ho som tots, però que la diferència està en que no tots ignorem les mateixes coses. Jo dic que l’infeliç crònic és aquell que, ignorant com els altres, creu que guarda en si mateix l’ordre de la veritat absoluta. La realitat és massa complexa per analitzar-la banalment en quatre línies, i jo no ho faré.
"Les sèries televisives 'de moda' com a plataforma de comunicació mèdica"
Redacció i maquetació: ELENA VIUReportatge presentat a l'assignatura d'especialització en Periodisme Científic (article pensat per una revista de divulgació científica) 4t curs - Universitat Autònoma de Barcelona 2008 Qualificació: 9,75*El més curiós de tot plegat, és que aquest treball té més de dos anys i aquest 2010, l'entrenador del Pep Guardiola ha apadrinat la mateixa fundació que em va servir de font per conèixer la malaltia, que la cadena de televisió que emet House ha estat jugant amb la mateixa idea en les seves autopromocions (especialment entorn el Lupus), i que les malalties minoritàries han estat les protagonistes de la última marató de TV3.
El 2010 no només ha tancat un any marcat per la crisi econòmica. Per alguns santvicentins, també s'ha posat el punt final a un altre cicle. El mercat municipal de Sant Vicenç s'ha esborrat del mapa, i els qui el van fer possible ens han recordat els seus inicis: des d'una plaça de sorra fent parada entre plataners, fins al local on es trobaven antigament les escoles.
La verdura i la fruita d'en Quico Abril; el peix de la Teresa Buch, i més tard el d'en Vicenç Graupera i de la Pegui; la carn de la Rosa Calderón; els marxants de roba i confecció dels dimarts, amb la família Vilà d'Arenys de Munt. Són molts els noms que han circulat al llarg dels anys, i fins a tres generacions diferents guarden una petita part del què va ser el mercat. Nens amb trompetes anunciant la seva arribada, camins amb carros i cavalls, glaçades i ventades, la gent de sempre, els nous residents, els estiuejants. I més tard, l'arribada dels primers cotxes, els supermercats, la dispersió del poble i el canvi en els hàbits socials dels més joves.
El desenllaç del mercat municipal és un bocí més de la història de Sant Vicenç, que fa patent l'evolució de l'estil de vida de tots nosaltres, i de les 3 viles. I com si d'una última passejada es tractés, hem anat parada a parada, per parlar amb alguns d'ells.La verduleria, Francesc Abril
Comencem per les verdures, i més tard també les fruites, dels Abril. En Quico va treballar de pagès a Sant Vicenç des dels 14 anys, i recorda que la parada va sorgir poc després de la gran glaçada del 56. Així va començar el mercat municipal de Sant Vicenç, a la plaça del poble entre plataners, on fins aleshores només s'instal·lava la parada de marxants de roba cada dimarts. La peixateria va sorgir tres o quatre anys més tard amb la Teresa Buch: “Va estar el senyor Buch el qui la va impulsar, a través d'en Carles Torrents de Llavaneres, que era qui li facilitava el peix”. La carnisseria, amb la Rosa Calderón, encara arribaria anys més tard.
Era un mercat a l'aire lliure al davant de l'antiga escola de nois. En Quico anava a ajudar abans i després d'entrar-hi. “Anava a buscar el carro, li portava al pare i marxava corrents a l'escola”, recorda rient, “i al sortir de classe, tornava per ajudar a recollir a la mare”. Més tard, el carro es va convertir en un petit tractor, i l'any 70, en el primer cotxe de la família. La vida a Sant Vicenç anava canviant, i el mercat, també es va reubicar a dins de l'antiga escola: “Quan l'escola es va traslladar més a baix, el peixater va muntar la parada a dins, i poc després, hi vam anar entrant la resta, també els marxants”. Era un local de l'Ajuntament, que segons en Quico, ni va ajudar ni va impedir que el mercat es mantingués al poble. “La veritat és que mai va tirar massa, perquè aleshores, gairebé tothom tenia un hortet a Sant Vicenç”. Els Abril eren un dels que tenien terres, concretament, la Casa Nova, dues hectàrees d'on sortia tota la verdura. “Al principi veníem a Barcelona, però érem massa petits per baixar fins allà, i aquest va ser el motiu pel qual vam obrir parada a Sant Vicenç”, recorda.
“Quan es van començar a desfer les terres de cultiu a la zona, perquè abans hi havia vinyes i tot, pensàvem que la cosa remuntaria, però no va estar així”, explica el Quico, “però aleshores van arribar els supermercats, primer el Pryca [ara Carrefour] i després el Caprabo, que ho va acabar d'enfonsar tot”. El qui era el verduler del mercat, explica que la qualitat d'aquestes grans superfícies ha millorat amb els anys, però que mai ha tingut res a veure amb la que ells venien. Tot i això, la gent d'ara prefereix agafar el cotxe per anar a comprar-ho tot al mateix lloc: “Aquest ha estat un dels problemes de Sant Vicenç, que és un poble massa dispers i sembla que les botigues estan maleïdes, i només remunten amb els tres mesos d'estiuejants”.
Pel que fa a la clientela fixa, la més santvicentina, ha estat la mateixa durant tota la vida del mercat. En Quico recorda, però, que quan algú moria solien dir que “havíem perdut un client”, perquè la gent jove, en general, no ha entrat mai al mercat a comprar. El negoci afluixava, i amb el mercat setmanal dels divendres, instal·lat a la plaça des de fa 15 anys, encara va empitjorar. “Al veure que la cosa no tirava, nosaltres també vam sortir els divendres un parell de vegades”. En Quico va plegar l'any 2000, tot i que les parades de carn i peix van continuar 9 anys més, fins aquest últim Nadal. “Em va saber molt de greu plegar, però si es tornés a fer, tampoc hi tornaria perquè econòmicament no era rendible”. Ara treballa com a jardiner al Castell de l'Oliver.
A més d'ell hi va haver una segona parada de verdures regentada pel Martí Vallalta, encara que de fet, qui realment portava el negoci era la seva germana, la Rosa.
3 Viles, maig 2010. Sant Vicenç de Montalt.
