Amb normalitat

La majoria de coses que escric se m’acudeixen in itinere. Aquesta és la meva “normalitat”: passejar, observar la gent, conversar, llegir. Esprémer la meva experiència per aconseguir una idea sobre la que escriure. No és res de l’altre món; és el què m’agrada. En una d’aquestes, em trobava aprofitant els primers raigs de sol –que aquest any s’han fet pregar-, quan sense voler una afirmació arriba a les meves orelles: “Semblava una noia normal”. I jo em pregunto, què és la “normalitat”? Sense parar importància al perquè algú pronuncia aquestes paraules, ni a l’ús reiterat d’aquesta mateixa frase a través dels televisors –sempre que hi ha una desgràcia, els veïns dels sospitosos no s’oloren mai res-, m’irrito amb l’adjectiu “normal”. Està sobredimensionat. És que hi ha algú que ha mesurat i decidit quines coses són “normals”, i quines no?

Segurament, per inèrcia, hem adaptat que la “normalitat” és allò que no ens crida l’atenció. El què no valorem, és que la nostra experiència és diferent, i que no hi ha un model estàndard sobre el que basar-nos en el nostre etiquetatge. “És normal” quan no li veiem color, quan no és una acció estranya o estrafolària.

Llegint un llibre de Paulo Coelho, magnífic i especial autor brasiler, he trobat un conte molt adient per l’ocasió. Diu així: <<Un poderós mag va enverinar l’aigua del pou del regne, amb la intenció de destruir-lo. L’endemà, tots els habitants que havien begut d’aquella aigua es van tornar bojos, excepte el Rei i la seva família, que tenien un pou privat al que el mag no havia pogut accedir. El monarca, amoïnat, va intentar recuperar l’ordre amb una sèrie de mesures de seguretat i salut pública que policies i inspectors, també afectats per l’aigua, van decidir no respectar per trobar-les absurdes. De la mateixa manera van pensar la resta d’habitants, creient que el Rei havia enfollit.

Quan el monarca decideix que ha arribat el moment d’abandonar el tro, la reina l’obliga a beure de l’aigua de la bogeria que el seu poble ha ingerit. El Rei comença a expressar paraules sense cap mena de sentit, i de manera immediata, els súbdits recuperen la fe en ell, considerant-lo ple de saviesa. Encara que els pobles veïns actuen diferent a ells, el regne recupera la calma, i el Rei va continuar governant fins la fi dels seus dies>>.

Per acabar-ho d’arrodonir, li sumo una frase de pel·lícula: “No sé si es tracta d’una bogeria, o d’una genialitat”. Crec que, sovint, aquests conceptes que titllem negativament, van lligats a d’altres que creiem totalment antagònics. I ho fem amb una rotunda “normalitat”.

Racó Viu - Juny 2010
3 viles