ignorants

Hi ha qui escriu per desfogar els seus mal de caps en el blanc d’un tros de paper. Ho fa de manera automàtica, no meditada, espontània, sense preocupar-se per la forma i la retòrica que ha d’utilitzar. Només creu en el seu contingut, en el reflex del què li ronda per la closca, en el seu estat anímic i emocional. Hi ha qui pot aguantar la seva ràbia una estona, dues, fins i tot tres, i que en arribar a la llibreta, la tan famosa llibreteta negra, escriu com un descosit. Després queda tancada, a l’espera d’una altra crisi existencial, i el que guarda en el seu interior, no té perquè veure mai la llum.

D’aquests n’hi ha que, dies després, quan llegeix el seu propi homenatge al psicoanàlisi escrit, sent vergonya i trenca el full. També hi ha gent que lloa la seva proesa, el seu estat mental privil·legiat, la seva perspectiva del món, vertadera, única i per sobre de les altres. Hi ha qui es creu Déu, si es pot parlar d’aquesta figura com una realitat.

Una vegada em van preguntar si es sentia més feliç l’ignorant o el savi. No vaig respondre. Avui em prenc el gust de fer una petita observació sobre aquest dilema de la humanitat. Crec, que és feliç el que, tenint coneixença de la seva pròpia ignorància, és intel·ligent. De la mateixa manera, no crec en la felicitat del que, tot i ser intel·lectualment superior, no té prou humiltat per reconéixer la seva pròpia ignorància. Einstein va dir que ignorants ho som tots, però que la diferència està en que no tots ignorem les mateixes coses. Jo dic que l’infeliç crònic és aquell que, ignorant com els altres, creu que guarda en si mateix l’ordre de la veritat absoluta. La realitat és massa complexa per analitzar-la banalment en quatre línies, i jo no ho faré.