L'evolució

Quedo amb una amiga per prendre un cafè. A mitja conversa, apareix una jove empolainada entre maquillatge i modelet. No la identifico. “És la meva germana petita, la recordes?”. “Ah, sí!”, menteixo. En realitat a qui recordo és a una nena desdentada i amb trenetes que els persegueix per tots els racons de la casa per jugar amb nosaltres. Inconscientment, he cregut sempre que aquella imatge no evoluciona, no canvia, no muta. És com si a la meva ment, aquella nena no hagués crescut mai, i de sobte, s’ha transformat en una adolescent que ja em treu dos pams d’alçada i tres de vivències. Les seves trenetes s’han traduït en un pentinat despentinat, seguint la moda més actual, tacons impossibles i complements abundants. La seva manera de parlar mostra fatxenderia i seguretat.

“La setmana vinent és el seu aniversari i li estem organitzant la festa. En fa 18”. Pal·lideixo. Sense voler, aquell comentari m’ha fet sentir gran. És llei de vida, conec la teoria, però m’han estampat la pràctica sense estar preparada. Començo a contar els anys que fa que jo vaig assolir la majoria d’edat. Els dits de la mà sumen més dels que jo creia recordar. Repeteixo l’operació obtenint el mateix resultat. Em venen al cap anècdotes, experiències de la “meva època”, la meva etapa d’or. Cada vegada m’agafa més angoixa a l’adonar-me que ja em queden lluny totes aquelles històries, perquè n’he encetat de noves. Valoro altres coses, tinc altres principis i més responsabilitats. Sóc una altra persona perquè he madurat. Perquè m’he fet gran i no ho sabia.

En un moment donat, durant la meva adolescència, algú em va dir que tenia massa pressa per créixer, per fer-me gran. Em va dir que algun dia, me’n penediria per haver anat tant ràpid, per tenir tantes ganes de fer-ho tot i no esperar a l’edat oportuna per cada cosa. Tenia raó, perquè moltes de les coses que feia, les he avorrit. I ja no em vull fer gran; ja no. Una part de mi vol quedar-se estàtica, com aquella imatge de la nena desdentada que tenia incrustada al cervell, i que ara hauré d’esborrar. Em pregunto en quin moment vaig causar aquest efecte a una altra persona.

No som conscients de la nostra edat fins que algú ens ho recorda. Tenim una idea estàtica a la nostra memòria que ens impedeix adonar-nos que ens fem grans. L’evolució és invisible als nostres ulls, fins que l’entorn la fa patent.

Racó Viu - Setembre 2010
3 viles