Entrevista ERM a l'Estudi 3

Aquesta és una de les entrevistes enregistrades a l'Estudi3 de Ràdio Arenys. En concret, una servidora entrevista a David Pérez Barrachina, Erm, qui va venir a fer dos acústics del seu nou treball.

Els acústics:

De vacances

Per a tots aquells que encara no han decidit de quina manera malbarataran el seu temps lliure aquest estiu: Si la idea de marxar de creuer no et convenç, ves-te’n a la presó. No és broma, una empresa catalana revoluciona el concepte “vacances” donant-li un toc de morbositat i excentricitat. L’experiència en qüestió es basa en pagar perquè et tanquin en una cel·la de 8 del vespre a 8 del matí, com un autèntic pres. Qui no ha volgut ser-ho alguna vegada? Estar tancat durant una setmana en un espai de pocs metres quadrats amb la companyia d’un llit, un lavabo i la teva pròpia consciència. Obligat a complir una dura normativa davant la mirada freda i poc piadosa d’una colla de falsos policies que vetllen per fer de les teves vacances, una experiència inoblidable. Res de fotografies de paisatges exòtics, ni de flotadors graciosos i aigües transparents. L’estiu es viu amb uniforme de ratlles negres, emmanillat o darrere dels barrots. Vetats de llibertat, sí, però per voluntat pròpia.

No és l’opció, però, més insòlita. També tens la possibilitat, si vols, de contractar el teu propi segrest. En un termini d’un mes, seràs raptat per sorpresa, tancat en un amagatall sota terra, lligat i amenaçat amb tot el realisme que estiguis disposat a suportar. El paquet complet inclou uns dies al zulo a mitja pensió, violència simulada, rescat i, fins i tot, el vídeo de l’experiència. Pels menys atrevits, tortures a base de pessigolles. Li diuen “Cosquillearte” i es ven en format spà per combatre l’estrès. O qui vulgui una proposta més familiar, Escola de Màgia al més pur estil Potter. Una mena de Hogwarts sense en Harry a les muntanyes de Klagenfurt, Àustria, en la que es pot aprendre des d’astrologia i meditació, fins encanteris, pocions i bruixeria.

Diuen que l’objectiu d’aquestes extravagants propostes són més psicològiques que no alarmants: no és símptoma de bogeria voler passar les vacances a la garjola, sinó la manera d’animar-se a viure nous reptes. Tot a un mòdic preu de 399€. I avís! També s’ofereixen descomptes per grups, encarats a les empreses que vulguin tancar als seus treballadors. Està clar que el masoquisme, ven.

Més llum per l'Àfrica

Dissabte 23 de juliol, nova edició del Festival Benèfic de les Llums a Sant Andreu de Llavaneres.

Expedició a Montserrat: un repte sense prececents

Encara que pugui semblar un repte habitual a d’altres pobles, la veritat és que a Sant Vicenç de Montalt ningú mai s’havia proposat anar a peu fins a Montserrat; però com amb tot, sempre hi ha una primera vegada. Una primera vegada amb noms i cognoms: Carlos López, Rosa Puig, Francesc “Sisku” Calopa, Núria Ruiz, Enric Geronès i Robert Subirons. Sis santvicentins aventurers de Montaltrek, l’associació Excursionista de Sant Vicenç de Montalt, que ara veuen amb satisfacció haver complert la seva fita: recórrer els 81 quilòmetres que els separa del santuari català.

En realitat, el repte se’l va proposar Carlos López, quan un dia li va prometre a la mateixa Moreneta que aniria caminant a veure-la. Al adonar-se que mai s’havia fet des del poble, va proposar la seva nova meta a la resta del grup, que poc a poc, es van anar apuntant. “En un principi els vaig enganyar una mica”, explica Carlos López, “especialment a en Sisku, a qui li vaig dir que eren només 60 quilòmetres”. Francesc Calopa no veia clar aguantar el trajecte als seus 74 anys, però va acceptar el repte en veure que Rosa Puig, de 66, s’apuntava a la caminada amb els ulls tancats. “Cal dir que érem un grup molt heterogeni, perquè la Núria és la més jove, amb 25, i jo el més gran”, assegura Calopa, “i la veritat és que ha estat tota una experiència, i ara em sento capaç de qualsevol cosa”. “Volíem comprovar quin és el nostre límit”, afegeixen la Núria i l’Enric, “i haver arribat a la meta és tota una satisfacció”.

L’aventura va començar el passat 4 de juny a les 3 de la matinada a la Plaça del poble, després d’haver entrenat alguns dels trams del trajecte anteriorment. Motxilles a l’esquena i ben mentalitzats, els sis excursionistes van baixar fins a la platja i van iniciar el seu camí cap a Montserrat. “La primera sorpresa ens la vam trobar a l’alçada de Vilassar de Mar, a la platja, que estava plena de conills” explica la Rosa Puig entre rialles, “hi havia almenys una vintena, no ho havíem vist mai!”. El camí va continuar fins a Premià de Dalt, on es va fer una primera parada a l’ermita de Sant Mateu. Eren les 7 del matí i no es tornarien a aturar fins a Vallromanes, a l’hora d’esmorzar, on algun, va arrencar a córrer. Martorelles, Mollet, Polinyà i una fotografia a cadascun dels cartells que anunciava l’entrada a un nou poble. “Fins a Sabadell vam anar fent, i en aquest punt és on vam tenir el primer moment crític del grup, perquè la Núria ja no podia més psicològicament”, explica López. “Eren les 3 de la tarda i els meus peus van dir prou”, matisa ella, “però després de dinar em van convèncer per tirar endavant, i és on veus que pots més del què et penses”.

“A la rambla de Sabadell ens vam treure les sabates perquè havien aparegut les primeres seqüeles de la caminada, tot un espectacle” apunta la Rosa, “la gent ens mirava com si estiguéssim bojos!”. “Durant tot el trajecte ens vam trobar gent que ens preguntava on anàvem i al·lucinava” afegeix en Sisku, “i ens animaven a seguir endavant, ens manteníem motivats”.

El temps els va acompanyar, núvol i amenaça de pluja, fins que a Terrassa, va descarregar amb força. Van aparèixer les primeres trucades des de Sant Vicenç, pensant que s’anul·laria la fita. “A l’alçada de Vacarisses vam tenir el segon moment crític” diu en Carlos, “els vaig enganyar a tots dient que quedaven 7 quilòmetres, que no acabaven mai!”. “Veiem Montserrat de lluny, els cotxes ens pitaven, i el fet de pensar que ja portàvem tants quilòmetres, ens va permetre continuar, encara que fos a quatre grapes”, assegura la Rosa. Tot i això, s’anava fent fosc, i cap d’ells havia caminat sota la lluna per aquelles carreteres. “Tot i que havíem fet la ruta, hi ha trams, especialment arribant a Monistrol, en els que havíem d’anar sobre l’asfalt”, explica López. “Per a mi això va ser el més dur”, apunta Calopa, excursionista experimentat, “em bullien els peus”. Els sis aventurers van perdre el camí durant uns minuts, i van haver de rectificar. Aviat trepitjarien Monistrol de Montserrat, la meta. Eren dos quarts de 12 de la nit i ho havien aconseguit.

“Satisfacció” diu en Francesc Calopa, “això és el què sents, que no et pots abandonar”. “Va estar un repte personal i el vam superar” segons la Núria. “Tenia clar des del principi que ho aconseguiríem”, valora la Rosa, “i va ser massa”. “El millor va ser la dutxa” apunta l’Enric, “la dutxa i el sopar”. “Cadascú de nosaltres va dedicar aquest repte a alguna persona” acaba en Carlos, el cap d’expedició d’aquesta aventura.

L’endemà una vintena de santvicentins de Montaltrek es va acostar fins a Monistrol. Entre aplaudiments, van felicitar als companys de l’associació i els van acompanyar a fer l’ofrena fins a la Moreneta. El mateix Josep Maria Soler, Pare Abat de Montserrat, els va felicitar personalment per haver vingut des de tan lluny, a peu. “Va ser una ofrena molt emotiva per tots”, conclou López, “i fins i tot vam aparèixer per TV3, que retransmetien la missa!”.

Ara ja poden dir que són els primers veïns de Sant Vicenç que van anar fins a Montserrat. I repetiran l’experiència en dues etapes, convidant a tothom qui vulgui, a través de Montaltrek.

Plantes i flors per combatre la leucèmia

Ja fa més d’una dècada s’organitzen biennalment les Jornades Viridalia, en les que en les que productors de material vegetal del Maresme, entre els qui hi trobem també l’empresa llavanerenca Planteles Lloveras S.L., es troben per mostrar les seves instal·lacions amb la finalitat de compartir experiències i propostes per innovar en el sector amb clients i professionals. “Proposem novetats que creiem que poden tenir sortida en el mercat, fem una exposició de diferents varietats de plantes i demanem als visitants, professionals i clients, que ens valorin els nostres productes”, explica Francesc Colom, responsable tècnic de l’empresa llavanerenca, “el què passa és que totes les mostres que tenim no es poden comercialitzar, perquè són petites quantitats de cada varietat, i al final, són plantes que s’acaben llençant”. En aquesta edició de Viridalia, a Miquel Lloveras va sorgir la iniciativa de convertir cada una de les plantes exposades en una petita ajuda per lluitar contra el càncer. “Una de les nostres treballadores col·labora amb l’associació Llavaneres contra el càncer, i va proposar donar aquestes plantes” explica Colom, “estem molt satisfets perquè hem aconseguit recaptar més de 3.500 euros, que ara es sumaran al què recapti l’associació i es donarà a l’Hospital de Sant Joan de Déu per investigar cures contra el càncer”.

Què havíeu preparat per Viridalia? Dins la nostra producció, treballem per exemple el comportament de varietats dins del nostre clima, les testem per veure si resultarien interessants, i això és el que mostrem en aquestes jornades, amb professionals i amb clients. Aquest any vam preparar una exposició amb més de 400 varietats de plantes, la majoria de flor, però també hortalisses pel balcó, que ara està molt de moda.

Pels horts urbans. Exacte! Teníem, per exemple, tomaqueres de port determinat. Això vol dir que arriba un moment que s’atura el seu creixement d’alçada i continuen produint tomàquets. Ha estat curiós, perquè nosaltres normalment fem el planter i durant aquestes jornades hem pogut veure el format final.

Tot això és el que vau vendre dissabte 11 de juny, en aquestes jornades benèfiques que han donat una sortida a tota la vostra exposició? Totes estaven a la venta amb un preu simbòlic: Lloveras donava la planta, i a més s’oferia una visita per les instal·lacions, uns tallers per infants i una botifarrada dins la finca per tothom qui volgués. Encara en queden algunes, però també és veritat que dies després encara hem rebut visites de persones que volien seguir comprant-ne.

Tot un èxit. Estem molt contents amb el resultat, perquè no sabíem si aconseguiríem que vingués la gent i ho hem aconseguit. Només per la botifarrada vam vendre 82 tiquets, i cal dir que no tothom es va quedar a dinar. També vam muntar inflables, un taller de papiroflèxia i activitats pels més petits.

De quina manera relacioneu el vostre món amb els més petits? Per exemple, els donàvem un tac de planter, i havien de fer la planta, regar-la, els hi ensenyaven com seria aquesta planta més endavant,... és una manera d’acostar la nostra feina als nens i nenes.

I per la resta? Pels adults, oferíem l’oportunitat de veure com treballem. Això ajuda a donar-nos a conèixer, per tal que es vegi que Llavaneres no és un poble dormitori, sinó que també hi han empreses que treballen, i amb un nivell tecnològic molt avançat. Precisament per això també ens agradaria destacar la col·laboració d’altres negocis llavanerencs que van aportar el seu granet de sorra: Excavacions i Transports Jocar, Toquem fusta, Gràfiques Llavaneres, Sileva, Embalatges Vallter, Flora Molí, Flora Ferran, Forn Sant Andreu, Fruites i Verdures Salvador i Tere....

Amb treballadors que també es van sumar a la causa. Doncs sí, estem molt agraïts perquè la gent de la casa va venir a treballar aquell dissabte i van viure l’experiència de tractar amb els clients. Pensa que nosaltres som majoristes i normalment no tenim aquesta oportunitat. Aleshores tothom qui va venir també va tenir l’ocasió de rebre assessorament per part de tots ells, de com cal tractar aquelles plantes perquè durin més, i això s’agraeix. A part, és curiós, perquè no coincidien les nostres percepcions amb les de la gent.

Què vols dir? Les persones agafaven la planta o flor que més els cridava l’atenció, i sovint es tractava de varietats que nosaltres havíem cregut que estaven obsoletes, i d’altres que pensàvem que eren més atractives, no s’agafaven. Això també ens ensenya a nosaltres, que treballem en aquesta línia com deia abans.

Quants diners han donat aquestes jornades? Poc més de 3.500 euros. Aquests diners han anat a parar a l’associació Llavaneres contra el Càncer i es donaran a l’Hospital Sant Joan de Déu per cobrir despeses en la investigació contra la leucèmia. Es sumaran al què recaptin amb altres activitats, com el Festival contra el Càncer que es fa cada any al juliol.

Repetireu? N’estem convençuts. L’experiència ha estat gratificant, tot i que tampoc sabríem com aniria, al final ha estat un èxit. Ara faltarà perfeccionar alguns detalls, com per exemple allargar les jornades a un parell de dies. La qüestió és que la mostra que fem servir d’aquí dos anys tingui una utilitat, i que aquesta utilitat, sigui també per una bona causa.

No, gràcies

Assegut al sofà, moment crucial a plena tarda de pel·lícula bèl·lica que ara no ve al cas, sona el telèfon en el moment més inoportú. Entre trets escolta el seu nom a l’altra banda i assenteix amb inseguretat. Diuen que la trucada s’ha fet marcant números aleatòriament, com per casualitat. Primera errada: Saben noms i cognoms de la persona que els escolta. No gràcies, no m’interessa una assegurança que cobreixi tots els possibles incidents domèstics que puguin afectar-me. L’endemà a la mateixa hora, es repeteix l’interrupció, aquesta vegada, mentre llegeix atentament les aventures de la protagonista de la seva última adquisició literària. Sí, sóc jo mateix, i no, gràcies, no em vull beneficiar de cap oferta per millorar la meva connexió a Internet. Truquen a la porta. Bona tarda, l’interessaria canviar-se de companyia.... No gràcies. No m’interessa.

Obre la safata del meu correu electrònic i la troba saturada d’ofertes: bitllets d’avió a preus increïbles amb un “des de” al davant que em permet intuir que no, no volarà un dimecres a dos quarts de quatre de la matinada; estàncies en hotels de luxe; 2x1 en revelat de fotografies; imprimeix la cara del teu gos en una samarreta a meitat de preu; compra, paga, consumeix. A totes el coneixen; moltes no les coneix. Encuriosit, escriu noms i cognoms a Google, i apareixen 2.814 resultats en menys de disset centèsimes. Tot i que en molts casos no es tracta de la seva persona, descobreix una quantitat desmesurada d’informació. Qualsevol persona, sense gaire esforç, sap com és, què és, a què es dedica, on viu, què consumeix, i fins i tot què pensa.

Anul·la el seu tracte amb qualsevol empresa. Sol·licita que el donin de baixa de tots els serveis d’alerta i newsletters. Suprimeix el seu usuari a totes les pàgines. El·limina els blogs en els que participa. Torna a introduir el seu nom al Google: el seu ‘jo’ virtual és més petit, però encara és viu. Bloqueja els meus comptes a les xarxes socials. Reconfigura la privacitat dels correus electrònics. S'obsessiona per esborrar qualsevol petjada, i una vegada aconseguit, el persegueix la por d'haver deixat d'existir.