Son

Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.

Estrena de l'obra de teatre "Miralls Tèrbols"

Josep Torras: Orgullós de ser ‘de poble’

Santvicentí de soca-rel, Josep Torras és conegut principalment per la seva etapa política (1979-1998), on va acabar exercint d’alcalde. Un batlle que va assumir el difícil però desitjat pas del municipi a la democràcia. D’aquells anys, recorda un Sant Vicenç poc poblat, precari en serveis, especialment els dedicats a la infància i a la joventut: “A part del cinema i del Delme, no hi havia res més. Anàvem a l’escola i d’allà, a casa. Com a molt, agafaves una pilota i muntaves un partit espontani amb amics, o anàvem al bar a veure la televisió”.

Tres dècades després, assegura que els joves, ara, ho tenen més fàcil per moure’s i viure experiències, encara que hagin hagut de sacrificar la imaginació: “Més enllà de les noves tecnologies, amb l’oci, les noves generacions ho tenen més fàcil que nosaltres”. I és que si una cosa destaca Josep Torras és el creixement de Sant Vicenç, tant en població com en equipaments: “No ens hem convertit ni en una gran ciutat ni en una gran vila. Som un petit poble amb més gent. Això ens ha fet guanyar en diversitat i qualitat de vida”.

Josep Torras va ser l'alcalde de Sant Vicenç entre el 1979 i el 1998. FOTOGRAFIA: Elena Viu.

Seguint el negoci familiar, comences a formar-te en l’ofici d’electricista en un Sant Vicenç molt diferent al d’ara. Als pobles acostumaven a seguir-se les passes del pare, com també ho va fer el meu germà. Jo ho acabaria deixant pel sector immobiliari, que és al què em dedico ara. Sant Vicenç era una vila de poc més de mil habitants, amb quatre botigues, dos bars i alguna empresa de construcció, de serveis i de tèxtil.

Per què decideixes donar el salt a la política? Segurament em vaig deixar emportar per l’ànima del “poder decidir”. Començava la transició, jo tenia poc més de 20 anys i, amb les primeres eleccions generals, tot era una incògnita. A Sant Vicenç van plegar 4 regidors del règim i el governador civil va decidir que representants polítics d’altres partits fessin de gestors municipals. Vaig entrar per CiU, segurament perquè estava molt al dia, ja que participava a Ràdio Mataró fent cròniques polítiques del poble. Al 79, anava a les llistes del partit amb les municipals, encapçalades per Francesc Monfort. Vam guanyar i per problemes de salut, ell ho va haver de deixar i jo vaig agafar les rendes com a alcalde.

Com es va viure la transició a la democràcia a Sant Vicenç? Crec que es va notar més per part dels santvicentins que no pas per estiuejants o nouvinguts, perquè va suposar un canvi a nivell de serveis. Es va treballar per guanyar en equipaments, per exemple, una escola. Fins aleshores s’estudiava a Caldes. Es van aprofitar espais municipals per anar recuperant curs per curs! També es va potenciar el lleure esportiu i d’altres serveis bàsics. L’economia no donava per molt. Eren les primeres passes del què tenim ara. Amb el boom de la construcció la cosa va canviar una mica.

També ha fet canviar la fisonomia del poble. La massificació és una realitat a tot el Maresme. En un principi s’impulsava un creixement vertical, patent a la part costanera. Després vam implantar un model horitzontal per evitar l’impacte visual. Si mirem l’ocupació de territori per quantitat de gent veus que hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però també és un dels encants: casetes amb jardí i garatge. I també són així els habitatges de protecció oficial!

I les segons residències! Molts, avui, opten per quedar-se. Encara es nota el contrast hivern-estiu, però menys. Molta gent ha decidit quedar-se per la tranquil·litat. S’han millorat considerablement les comunicacions amb Mataró i Barcelona. Més gent implica més serveis i més qualitat de vida. Abans al poble hi havia la gent del poble. No hi havia possibilitat de desplaçar-se diàriament: anàvem a peu o en bicicleta. Hi havia algun autobús, però horaris molt penosos. Els joves havíem de ser imaginatius!

S’ha perdut aquesta imaginació? Tajuntaves en un tros de camp i improvisaves un partit; ara tenen un pavelló. Van al cinema a multi-sales; abans s’hi anava el dissabte a la nit o el diumenge. Si volíem veure un partit de futbol, a casa no hi havia televisió! Et tocava anar a Can Boatell i pagar una consumició. Nosaltres vam crear un centre de joventut al Delme. El jovent va fer les obres!

Una mena d’espai jove. Hi havia biblioteca, sales de joc, tallers de teatre i, fins i tot, classes de català, perquè en aquella època no ens l’havien ensenyat. Avui,els joves s’han deslligat més del poble, troben divertiments a fora i es mouen fàcilment. Tampoc s’interessen per altres qüestions, com la política: Les llistes va carregades de gent de mitjana edat. Però han guanyat en mentalitat, en experiència. Tenen oportunitat de marxar lluny i viure d’altres maneres. I després, molts tornen. El poble sempre tira, tot depèn de l’etapa en la qual et trobes.

S’han perdut coses, però d’altres també es mantenen. Avui sembla que torna a revifar, especialment per l’oci esportiu. Tenim un espai ideal per gaudir del mar i la muntanya i molta oferta lúdica. Es mantenen tradicions: Geganters, Bòbuls i Margaridasses, el pessebre! L’ànima de poble no es perd, sinó que canvia, s’adapta als nous temps.

I què hem guanyat en tots aquests anys? Hem guanyat en diversitat de gent. Com tota la gent nativa de poble, érem molt tancats. Amb els nouvinguts, hem obert la nostra mentalitat: Som un petit poble amb més gent. I em sento molt orgullós de ser de poble; de ser santvicentí.

Newstalgia

Cervesa, pizza o batut de xocolata. No importa el producte si la presentació l’embolcalla de nostàlgia. De la mateixa manera que seguim adorant les fotografies en blanc i negre. O amb tonalitat sèpies. O retocades fins que semblen d’una altra època. Fins que es difuminen en un record. Com el retrat que hi ha penjat a la paret de l’habitació de l’àvia, desgastat per la llum que es filtra entre les cortines. O la caixa de llautó per la que han circulat una infinitat de galetes amb formes i sabors diferents. Les parets de paper pintat. Els dibuixos animats. Els contes de lletra lligada. Les cançons que sonaven en casset al cotxe vermell del pare. L’olor de sorra, sal i crema protectora de les vacances. La nostàlgia ven. I el món de la publicitat, ho sap. De fet, als Estats Units, ja han batejat el nou concepte com a Newstalgia: producte vell adaptat als nous temps. És a dir, tot allò que puguem lligar als adjectius retro o vintage.

L’autèntica ampolla de coca-cola de vidre ha tornat al mercat i ha aconseguit incrementar ventes de la marca. Hi ha models de cotxes que es reinventen sobre el mateix esquelet que van conduir els nostres avis. Tornen els mateixos musicals que vam gaudir a la infància o joventut. Els artistes ofereixen les seves creacions, de nou, amb discs de vinil. Tornem a vestir les mateixes ulleres que fa 80 anys!

Una vegada, algú em va dir que la felicitat no existeix, es recorda. És l’etiqueta que donem a la sensació produïda per un canvi anímic. Sabem que hem estat feliços quan ja no ho som. Sense contrast, no hi ha forma: No podem veure la llum sense l’ombra. I ens agrada la retrospectiva. I tornar a reviure mentalment aquelles sensacions. Cervesa, pizza o batut de xocolata. El què ven no és el producte, sinó el què desperta dins de nosaltres. Perquè el què realment som, és nostàlgics. 

 

Arenys estrena la Fira d'Artesania

Mentides de mentida

De petit li van dir que no es podia dir mentides, que estava malament. El seu avi, li va explicar el conte mil i una vegades: Que ve el llop! Que ve el llop! I no venia. La mentida es va fer realitat i ningú el va ajudar. No se’l van creure. Per mentider. Per això va decidir obeir; però no cegament. No deia mentides: Les imaginava. D’un no-res, en feia una història. I l’amagava dins seu.

De vegades, es veia a si mateix com un calaix de sastre en el qual, hi podries trobar tot tipus d’objectes. Però en comptes d’objectes, hi havia vides. Vides de mentida. Un teatre desendreçat. Un caos d’idees que no porten enlloc, perquè no són reals. Era la manera de ser fidel, de seguir les ordres tiranes dels adults; ordres que no entenia. Mentides de mentida.

Caravana per l'estat propi

Bons propòsits

 

Instants abans que el rellotge marqui les 12, amb els nervis a flor de pell per no equivocar-se, el cervell ens funciona a tota velocitat. Comptem repetidament el raïm. O les olives. O els trossets de fuet. O els grills de mandarina. Un, dos, tres. Quatre, cinc, sis, set. Vuit. Nou deu, onze. Espera! I dotze. Ens quedem pendents del televisor. Ens mirem els uns als altres. Pensem el què li demanarem al nou any. Com si fos una persona física amb poders sobrehumans. Com si fos un geni sortit d’una làmpada. I prometem. Prometem què farem per millorar la nostra vida. Bons propòsits, en diuen. Començaré a fer dieta. Aniré al gimnàs. Estaré en forma, sí. Deixaré de fumar. De beure. De sortir. M’aplicaré en els estudis. Trobaré la feina de la meva vida. Deixaré de banda la meva carrera professional per estar amb els meus. M’enamoraré. Marxaré de vacances a Brasil. O a Austràlia. A Londres. Tant és. La qüestió és imaginar. Somiar. Pensar com canviar el què no ens agrada. O millorar el què tenim. I sonen els quarts. I ens mengem el primer raïm de manera automàtica. O l’oliva. O la mandarina. Ens enfadem. Riem. Anem pel segon. Ara sí. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou deu, onze i dotze. I un s’ennuega. I el de davant riu. I la del costat treu els anells de la copa de cava. I el quart crida. I un cinquè, l’abraça. I l’eufòria fins ara continguda es dispara. I els bons propòsits, poc a poc, s’esborronen. Al final de la nit, o al començament del dia, pràcticament ja no hi són. Amb el pas dels dies, desapareixen del tot.

Ella ja ho ha viscut. Any rere any, sense excepcions. Alguns propòsits li duren uns dies. D’altres uns minuts. I no ho vol. Per això, es va marcar com a objectiu no repetir mai la manera de començar l’any. El dia 31, agafa la maleta i l’omple de peces variades. De curt. De llarg. De cotó. De llana. L’imprescidible, vaja. Va fins a l’aeroport. Tria destinació. Aquella més assequible. La d’última hora. La que el destí li deixa més a mà. S’enlaira i desapareix. I torna a començar, però diferent. És la única condició. El bon propòsit per l’any que arriba és trencar amb la rutina. Aquest 2012, també.