La figura de l'autònom

EL CREIXEMENT DELS AUTÒNOMS als nostre mercat s’estanca, tot i que la xifra continua essent elevada en un modus operandi que té tants atributs com perjudicis.

Actualment a Espanya hi han 3.405.406 autònoms registrats, una manera de treballar que té tantes avantatges com inconvenients. Però què el diferència de l’assalariat subordinat?

Quan una empresa contracta un treballador i l’inclou a la seva plantilla, aquest es converteix, automàticament, en un assalariat que cobra cada mes en base al que es fixi a la seva nòmina. Els seus beneficis són el resultat d’una operació de sumes i restes que tots coneixem: un sou base del que s’extreu la seva part proporcional d’Impost de la Renta (IRPF), la seva contribució a la Seguretat Social, etc. Al mateix temps, es té dret a vacances pagades, a cobrar l’atur, a pagues dobles, permissos per paternitat o baixes, a una indemnització en cas d’acomiadament, etc.
Quan una persona treballa per una o diferents empreses pel seu compte, és un autònom. Aquesta figura ha de seguir un procediment diferent alhora de cobrar: la facturació. Quan un treballador es fa independent, factura les seves prestacions amb una altra operació de sumes i restes: l’autònom fixa un preu base, al qual li suma un 16% d’IVA; però també ha de fer la seva contribució a Hisenda, pel que el mateix client li reté un percentatge d’IRPF. Per tant, si el preu de la feina realitzada puja a 100€, més 16€ d’IVA, l’autònom cobrarà 101€ (perquè, en aquest cas, li hem restat els 15€ corresponents a l’IRPF).

Un autònom pot facturar molt en un mes

i no facturar ni un cèntim un altre,

i té poca cobertura social, però té més llibertat

D’altra banda, l’autònom té certa llibertat dins del seu món laboral: s’adapta a les necessitats dels clients, però pot triar el seu horari, les seves vacances, permissos, baixes, etc. L’autònom no té dret a atur, ni té vacances pagades ni pagues dobles: quan deixa de treballar, no cobra. Un autònom pot facturar molt en un mes, i no facturar ni un cèntim un altre, i té poca cobertura social.

OBLIGACIONS I AVANTATGES

Per treballar com autònoms hem d’estar donats d’alta a la Seguretat Social i pagar l’alta de l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE). Algunes professions, exigeixen que, a més, s’estigui col·legiat, el que representa un altre pagament mensual.
Un autònom ha de declarar l’Impost del Valor Afegit trimestralment, és a dir, a d’informar cada tres mesos a Hisenda del què ha cobrat d’IVA. També ha de declarar les retencions d’IRPF, segons les quals, Hisenda decidirà si encara deu, o no, diners a l’Estat.
Alhora de passar comptes, però, l’autònom pot desgravar l’IVA de les seves despeses, que en algunes ocasions, poden incloure amb les despeses personals –tot i que sempre han de ser professionals. És a dir, si una persona té el despatx a casa, està pagant l’IVA proporcional a les seves despeses de llum, aigua i electricitat, per tant, aquestes poden desgravar-se, perquè forma part dels costos professionals.
A final d’any, l’autònom farà la declaració de l’IRPF annual, informant a Hisenda del total dels seus ingressos, restant el total de les seves despeses. El resultat, en són els seus beneficis, i com ja sabem, en funció d’aquests haurem de pagar més diners a l’Estat, o rebre’n la diferència.

EL NOU ESTATUT DELS AUTÒNOMS

El nou Estatut aprovat el juliol del 2007, i en vigor des de l’octubre del mateix any, ha tingut en compte la protecció social dels treballadors autònoms. Aquest emplaça al Govern a regular un sistema que cobreixi aquests treballadors en cas de cessació d’activitat, sempre que es garantitzi la seva contribució, la solidaritat i la seva sostenibilitat financera. Amb això, es busca la disposició de l’autònom a cotitzar, per després poder gaudir d’una cobertura social, cosa que fins ara no tenien, a diferència dels treballadors assalariats. Per tant, actualment, si un autònom té la necessitat de demanar la baixa temporal per malaltia, per exemple, té la certesa que la Seguretat Social li garantitzarà d’un mínim mensual.
Una altra novetat és la possibilitat de contractar als fills menors de 30 anys, de manera que pels segons no serà necessari inscriure’s al RETA; tot i això, no seran susceptibles a cobrar els subsidis d’atur. En canvi, els cònjugues, si hauran de continuar amb el procediment tradicional.
Els autònoms, també podran acollir-se als acords d’interès professional sectorial, de la mateixa manera que les empreses amb els seus convenis col·lectius.

S’ESTANCA EL CREIXEMENT D'AUTÒNOMS

Catalunya redueix un 0,2% el seu número de treballadors autònoms donats d’alta al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), estancament que també han patit altres comunitats com Aragó, Galícia o Navarra.
Segons Lorenzo Amor, president de l’ATA, aquest descens és “un reflex de l’actual crisi econòmica”, tot i que va puntualitzar que és l’únic règim de la Seguretat Social, juntament amb el de la llar, que té “un creixement positiu”. Segons Amor, cal que l’Administració “incentivi el treball autònom” per tal de “frenar les baixes” que s’estan registrant en les activitats dels treballadors per compte propi.
Tot i això, el número d’autònoms a nivell nacional ha crescut un 1,7% el primer trimestre de 2008, en comparació amb l’any anterior, ja que les caigudes es compensen amb les pujades d’altres Comunitats Autònomes.

Illes Balears (+7%)
Ceuta i Melilla (+1,3%)
Extremadura (+0,7%)
Madrid (+0,7%)
Andalusia (+0,3%)
Cantabria (es queda igual)
Castilla La Mancha (-0,1%)
Aragó (-0,2%)
Catalunya (-0,2%)
Castilla y León (-0,4%)
Múrcia (-0,4%)
Astúries (-0,5%)
Canàries (-0,5%)
Comunitat Valenciana (-0,5%)
País Basc (-0,5%)
Galícia (-0,8%)
Navarra (-1,2%)
La Rioja (-1,5%)

L’IRPF I L’IVA DELS AUTÒNOMS

IVA L’autònom està obligat a incloure el 16% d’IVA sempre que facturi a nivell nacional, amb l’excepció de les zones amb règim especial –per exemple, Canàries. En el cas de les despeses suplides amb factures en nom de l’empresa, tampoc es farà imprescindible sumar-hi l’IVA.

IRPF A l’inici de la seva activitat, l’autònom compte amb la possibilitat de retenir únicament el 7% d’IRPF, una ajuda per engegar la seva activitat. Passat un any, ja hauria de retenir el 15%, el percentatge marcat.

EL DICCIONARI

RETA: Règim Especial de Treballadors Autònoms al que s’han de donar d’alta els treballador per compte propi que realitzin una activitat amb fins lucratius de manera continuada, per exemple, el Règim Especial de Treballadors del Mar o el del sector agrari.
ATA: sigles amb les que es coneix la Federació Nacional de Treballadors Autònoms, presidida per Lorenzo Amor.
IAE: Impost d’Activitat Econòmica és un tribut de caràcter local que grava l’exercici d’activitats empresarials.
Trade: nom amb el que es coneix als autònoms econòmicament dependents, és a dir, aquells que tot i estar registrats com autònoms, viuen principalment dels ingressos d’una sola empresa.

‘TRADE’ : aparença i realitat
La figura de l’autònom dependent o trade, s’obté quan una persona treballa únicament per una empresa, sense formar part de la plantilla, és a dir, sense estar assegurat. Hi ha una dependència econòmica, ja que almenys un 75% dels seus ingressos provenen de la mateixa empresa, tot i que es treballa per compte propi. Aparentment és autònom, però es compleixen les característiques professionals d’un subordinat.
Aquesta figura es troba en fase d’investigació, ja que l’empresa s’estalvia els pagaments de Seguretat Social del treballador, i en cas d’interrupció de la relació laboral, aquest queda desemparat econòmicament.

Aparentment és autònom, tot i que s’acompleixen les característiques professionals d’un subordinat

Segons el nou Estatut de Treballadors Autònoms, s’haurà de fer constar un contracte escrit que avalarà a l’autònom en cas d’incompliment del contracte, amb 18 dies retribuïts de vacances i una indemnització per danys i perjudicis.

UNA XIFRA EN AUGMENT
Segons l’informe de la Federació Nacional d’Associacions de Treballadors Autònoms (ATA) l’any 2005, a Espanya hi ha hagut un increment progressiu de falsos autònoms en els últims anys.

48,4% són els trade que es concentren a les Illes Baleras, que encapçala la llista de Comunitats Autònomes amb més concentració de falsos autònoms tenint en compte la xifra total per Comunitat.

53% formen part del sector terciari, segons l’informe l’ATA l’any 2005. El perfil predominant de l’autònom dependent és el d’un home d’entre 25 i 44 anys.

Publicat el 24 d'agost de 2008 a El Cèntim, suplement d'economia de L'Avui.

Locos por un pitillo

Comprar tabaco por la noche se ha convertido en una misión imposible para los habitantes de Caldetes

Hasta diez veces en dos horas, esta pregunta se repite en todas sus versiones, y los establecimientos que permanecen abiertos al caer el sol, no saben como quitársela de encima

ELENA VIU
CALDES D’ESTRAC - Aunque el Gobierno sigue poniendo trabas a la venta de tabaco, el vicio permanece, y en la pequeña localidad de Caldes d’Estrac, el mono salta a la vista. A pesar de que este pueblo sí tiene estanco, y agrupa varios establecimientos que suelen tener máquinas, a partir de media noche es prácticamente imposible adquirir un solo paquete: los bares y restaurantes cierran, y los chiringuitos no disponen de este servicio. “Resulta muy caro mantener la licencia para vender tabaco, es un servicio y por ahora no nos sale a cuenta”, explica el propietario de uno, “además debes controlar que los menores no compren”.
Las consecuencias de esta falta de existencias tabacales causan furor y enfado en los habitantes, que irritados preguntan local tras local dónde o cómo conseguir provisiones para pasar la noche. “Vienen cada cinco minutos a preguntar si vendemos tabaco, o si sabemos dónde pueden encontrarlo”, asegura la camarera de uno de los chiringuitos, que hasta las 3 de la mañana, debe aguantar la desesperación de los fumadores, “pero aún sabiendo que no hay, la gente sigue preguntando, por si acaso”. “Este es un pueblo antitabaco”, bromea el dueño del Bar Marcel·lí. Pero ante el no, los clientes refunfuñan, y continúan en su empeño.
“La alternativa es el Hotel Colón, pero solo quieren vendérselo a sus clientes”, comenta un veraneante. Desde el Hotel han querido remarcar su necesidad dar servicio exclusivo a clientes del bar, para no quedarse sin existencias, ya que la máquina que allí se puede encontrar es de pequeñas dimensiones. “Hay un problema de falta de máquinas de tabaco en el pueblo, y todo el mundo viene aquí, pero no tenemos capacidad suficiente para abastecerlos a todos”. “Yo se lo pido a los mismos huéspedes, porque a mi me dicen que la máquina está estropeada”, asegura un joven, “y ese de ahí dice que está alojado en la 114 durante todo el verano y, a veces, cuela”, añade señalando a su amigo. Lo mismo ocurre en otro chiringuito, que esconde máquina de tabaco para evitar demandas en masa.
Otros comercios se han visto obligados a retirar sus máquinas por causas varias, como la misma estación de Renfe –que ha prohibido fumar en los andenes-, u otros comercios que ya no pueden vender tabaco por ley. Las salidas se reducen al desplazamiento hacia otras poblaciones cercanas, o bien, a intentarlo en el local de alterne de Sant Vicenç de Montalt, Los Caprichos, cosa que la mayoría rehúye. “Yo nunca he visto a una chica entrar allí dentro”, explica un fumador, “y no me extraña, porque cuando entras se te tiran todas encima pensando que buscas otras cosas”.
Contamos uno, dos y hasta tres paquetes los que esconde una clienta: “Los compro a última hora de la tarde, para no quedarme sin por la noche, porqué, quién no tiene, gorronea”. Los cigarrillos se han tornado en un bien muy preciado para los habitantes y veraneantes de la zona. “Me han llegado a ofrecer 10€ por cinco cigarros”, cuenta un cliente. “Yo vendí ayer dos por 4€”, explica otro con orgullo. “La discriminación ha pasado de un extremo a otro”, manifiesta uno de los afectados, “antes perjudicábamos a los pasivos, ¡pero ahora parecemos drogadictos en busca del chute de nicotina!”.

Ho trobaràs a LA VANGUARDIA, Vivir, 23 d'agost de 2008

Copas a ritmo de carcajada

Los humoristas se convierten en la gran atracción nocturna de los chiringuitos playeros del Maresme

Una hora de historias, chistes y espectáculo que ameniza las vacaciones con un toque de humor. Así es como muchos habitantes del Maresme disfrutan de las noches veraniegas, gracias a la amplia oferta de monólogos que se ofrecen en los chiringuitos de las playas. Los martes en el Weke-Weke, de Sant Vicenç de Montalt; los miércoles, en el Diablo Tun-tun de Mataró; los jueves, en el Lau Beach de Canet de Mar; y aún se puede seguir sumando nombres, como el Exterior, en el Masnou, o el Metumbo en Sant Andreu de Llavaneres. Los monólogos al aire libre están a la orden del día.

A media tarde se prepara el escenario, con cuatro focos y un micrófono. Hay carteles por toda la zona, indicando el nombre, el lugar y la hora del encuentro. Suenan nombres como Ramon Guamà, Juan José Bakero, Enrique El Grande, Jonathan Vives, Dani Pérez, Dani Rovira, Toni Mug o María La Vikinga, algunos más reputados que otros, pero todos con un repertorio igual de fresco y ocurrente. Se ha de pedir mesa con antelación o rellenar alguno de los huecos que se dejan en la arena. “Son noches de mucho trabajo, esto se llena como un fin de semana pero en pocas horas”, explica una camarera.

“Es entretenido y diferente”, cuenta una chica. “No es venir a tomar la copa como cada día –añade-, hay más, y a la que se ofrece algo nuevo, vamos todos para allí”. El éxito es más que evidente, no solo hay un aforo que sobrepasa la capacidad de mesas y sillas, sinó que en ocasiones llega incluso al paseo. Marta Lamas, del Weke-Weke, comenta que los monólogos son “una de las maneras más rentables de llenar el chiringuito entre semana, aunque tres cuartas partes de la gente no consuma”. Hecho que corrobora Jordi Serra, propietario del Lau Beach, quien asegura que para él es “lo único” que funciona, a pesar de que “algunos espectadores disfruten de la velada sin pagar ni un duro”.
Aunque tanta oferta conlleva sus inconvenientes, y algunos se quejan de la monotonía: “Muchos se repiten”, asegura un espectador, “hacen los mismos chistes aquí que en otras partes, por eso procuramos venir a ver a los que no hemos oído”. Por su parte, Jordi Serra asegura que “no es fácil ponerse delante de tanta gente para hacerla reír”, y en ocasiones, “los más conocidos no son los que más carcajadas provocan”. Y es que, en la variedad está el gusto. Los clientes lo saben.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 19/08/2008

Encuentran un cráneo en Arenys de Mar

Los socorristas de Arenys de Mar no ganan para sustos, y es que si hace dos días una avioneta irrumpió el baño de los veraneantes con un amerizaje de emergencia, ayer, unos turistas encontraron un cráneo humano a 50 metros de la playa.

La alarma saltó ha última hora de la tarde, cuando una familia de procedencia alemana, buceaba tranquilamente en las aguas de Platja Picòrdia, a pocos metros de la arena. Uno de ellos, encontró sumergido lo que parecía ser un cráneo humano de pequeñas dimensiones y no tardó en comunicárselo a los socorristas, que ya estaban preparados para abandonar su turno. “Puede usted avisar a la Policia, ¿por favor?”, preguntó cargando una bolsa de plástico. La socorrista que en ese momento cubría la zona, no salía de su asombro al observar como el turista le mostraba el cráneo en una bolsa de plástico.

Cruz Roja Arenys se puso en contacto con la Policia Local, que a su vez, dieron aviso a los Mossos d’Esquadra y Guardia Civil. Después de que las autoridades comprobaran que se trataba de un cráneo humano, se pidió a la família que indicara con el máximo de precisión posible el lugar del hallazgo. Salvamento Marítimo Cruz Roja y el Grupo Especial de Actividades Subacuáticas de la Guardia Civil (GEAS) no tardaron en encargar a sus buzos que buscaran más restos.
Se marcó un perímetro de seguridad en el que se estuvo rastreando hasta cerca de las 11 de la noche, cuando a falta de luz, se suspendió la búsqueda hasta el día siguiente. Según informaron, parece que se trata de un cráneo de varón preadolescente, o bien de mujer, y que llevaba ya años bajo las aguas de la playa de Arenys de Mar. Esta mañana se reactivó la búsqueda, aunque la playa permanece abierta al público, excepto en esta zona.

Ho trobaràs breument al VIVIR, La Vanguàrdia, el 08/08/08.

Se ha oído un pum y después un ¡pom!

Una avioneta, ocupada por el piloto y una menor que resultaron ilesos, protagoniza un espectacular amerizaje de emergencia a 150 m de una playa de Arenys

Transcurría una jornada holgazana y canicular, un día de agosto convencional en la playa de Cavaió de Arenys de Mar hasta que, sobre las 12 del mediodía, una avioneta de pequeñas dimensiones, una Pioneer 300 Hawk, apareció en el horizonte haciendo extraños movimientos y forzó su amerizaje a pocos metros de la arena. Una hora después del incidente, los bañistas todavía no habían salido de su asombro, mientras seguían atentamente las operaciones de rescate de la Cruz Roja y la policía. "Yo estaba a pocos metros, nadando, y aún había gente más cerca que yo, podría haber sido mucho peor, pero no ha sido nada", explica un bañista". "La avioneta ha ido dando tumbos y lo primero que hemos hecho nosotros es salir del agua con los niños", agrega una pareja. El susto fue mayúsculo, pues el aparato terminó su vuelo a 150 metros de la playa.

“Ha habido un fallo en el motor”, cuenta un socorrista, “ha querido hacer un amerizaje de emergencia, pero cuando el ala ha impactado en el agua, se ha desestabilizado un poco”. “Yo ya veía al piloto sin cabeza”, añade uno de los presentes, aunque por suerte, no ha sido necesario lamentar heridos, ya que tanto el piloto, vecino de Sant Cugat del Vallès, como su acompañante, una menor, salieron ilesos. Según explicaron, la avioneta planeaba desde Canet de Mar, y los tripulantes buscaron acercarse al máximo a la costa para facilitar el rescate en caso de resultar heridos. Afortunadamente, abandonaron la aeronave por sus propios medios, y fueron trasladados al puerto en una de las Zodiacs de la Cruz Roja.

“Se ha oído un pum, pum, pum y después un pom!“, asegura Sheila, una de las testigos que intentaba capturar la imagen con su teléfono móvil, “yo estaba más lejos, pero ha hecho mucho ruido y he venido a verlo”. Acto seguido, la Cruz Roja sacó del agua a la gente, siguiendo el protocolo, e hizo un perímetro de seguridad en la arena que no tardó en ser rodeado por niños, jóvenes y mayores, que se mantuvieron a la expectativa. “No nos lo podíamos creer, estábamos haciendo ronda, repartiendo ceniceros, cuando hemos visto que planeaba demasiado bajo y hemos llamado corriendo a la Central” explican dos socorristas, “y aún suerte, porque ha caído cerca del espigón”. Policia local, Guardia Civil, Mossos y Bomberos no tardaron en aparecer.

“La Cruz Roja ha ido sacando trozos de avión del agua con una red”, y es que aunque estaba aparentemente intacto, tras ser arrastrado con una lancha hasta la arena, el aeroplano había perdido parte de su fuselaje. Finalmente, el problema era cómo retirar la avioneta del agua, ya que el peso y la distancia eran considerables, y entrarla al puerto por mar no se permitió. “Hará falta una grúa, con una buena pluma, como mínimo”, comentaban los bañistas que, aún sin creérlo, rodeaban la avioneta tiempo después del forzoso amerizaje.

Publicat a VIVIR, LA VANGUARDIA, 06/08/2008

UNA FAMILIA DE FOTOGRAFIA

Parlem amb la família Buch, de Sant Andreu de Llavaneres

Avui es troba amb nosaltres un personatge, que tot i ser xurraví (santvicentí), porta al nostre poble gairebé 30 anys. I amb ell, no hi ha més remei que parlar de fotografia, i si us dic que es tracta de Toni Buch, entendreu el perquè.

Les arrels

El pare d’en Toni és l’Antoni Buch, cronista de Sant Vicenç i col·laborador de Les 3 Viles, i la seva mare (e.p.d.), era la estimada Lola. Té tres germans, la Teresa, la Fina i en Quim (cap de policia de Sant Vicenç). En Toni està casat amb la Trini Sors, també filla de Sant Vicenç, i germana del desaparegut i gran escalador Toni Sors; són els pares de l’Anna i en Marc, i tots junts els podem trobar a la botiga de fotografia del C. de Munt. “Només falta que vingui a treballar el gat”, assegura Toni, i és que l’èxit d’aquest tipus de negocis, no és d’una persona, sinó del treball en grup. També ha volgut matitzar que sempre hi ha col·laboració externa, com diversos free-lance que els han ajudat a tirar endavant.

Quan li preguntes si la seva feina és fruit de la casualitat, o de la vocació, Toni respòn que es tracta una mica de les dues coses. “el meu pare era fotògraf amateur, i va retratar Sant Vicenç de cap per amunt i de cap per avall”; i és que el seu pare, era íntim amic d’un fotògraf de Mataró, Santi Carreres, i ja se sap que les aficions, entre amics, s’acaben contagiant. Quan en Toni tenia uns quinze anyets, es va començar a interessar pel món de la fotografia de la mà de Santi Carreras, i l’ajudava a revel·lar les fotografies als laboratoris d’aquell temps. “Feiem servir el revel·lador, el fitxador i l’acit acètic, amb el que et quedaves mig flipant”. I a còpia d’anys de revel·lats i d’acompanyar-lo a fer reportatges, en Toni és va quedar igual de fixat i flipat per la fotografia.

“Tot va començar a Sant Vicenç, en una mini botiga, per vendre quatre rodets i fer quatre revel·lats, poca cosa més; encara que ja tenia un petit estudi a casa”. Més tard, a finals dels setanta, en Toni va veure que hi havia un barri nou de Sant Vicenç que començava a tenir molta vida: Montalparc. Allà va obrir una altra botigueta, però passejant per Llavaneres, va descobrir que aguardava un carrer amb un ambient extraordinari pel comerç: el Carrer de Munt. Allà és on es va instal·lar, definitivament, ja fa més de 25 anys.

Toni va muntar un estudi-botiga que abarcava l’àmbit de la fotografia social. En aquella època, hi havia un altre fotograf a Llavaneres, però que va haver de marxar cap a Mataró per treballar en una empresa textil familiar, i Toni es va trobar, pràcticament, com a únic competidor a Llavaneres. Aquells temps, però, eren una mica peculiars: a l’Església de Llavaneres hi tenien un fotograf de Barcelona, que tenia l’exclusiva de portes en dins, i en Toni només podia fer els reportatges de casament de portes enfora i dels convits. “La veritat és que aquest tema de les exclusives fotogràfiques pels reportages de fotografia o vídeo, avui encara continuen”.

En el trancurs dels anys, en Toni també va començar amb la fotografia industrial i amb la semi publicitària. Molts dels seus clients eren de fora i, en poc temps, Toni va guanyar prestigi fotogràfic. Ha sigut premiat vàries vegades en l’àmbit artístic, un dels últims a Girona, durant la setmana de les flors, i concursa regularment en l’ambit català.

Fotografia analògica i digital

El canvi que ha viscut la fotografia dels últims anys, tant pel professional com per l’afeccionat, “ha sigut com donar una volta sencera a la truita”. Segons Toni, aquesta expressió s’ha d’aplicar a la tecnologia que envolta el món de la fotografia, perquè en el fons estem fent el mateix que cinquanta anys enrera: “recordar un instant”. La diferència és que abans només el podiem veure imprés i avui també el podem veure a la pantalla del nostre ordinador; “abans, l’arxiu eren els negatius i, avui dia, l’arxiu es digital”.

En el món de la fotografia digital, la impressió sobre paper agafa importància dia a dia, i s’ha comprovat que “la gent el què vol és poder ensenyar i tocar les fotografies, encara que a l’ordinador es vegin sensacionals”. De fet, si fa anys era el fotograf qui feia les seves fotografies i, després, tenia un petit laboratori per revel·lar-les, avui el procés s’ha individualitzat, perquè tant el professional com l’amateur pot fer fotografies, visualitzar-les al seu ordinador i treure’n les seves còpies en paper. “El problema pel particular és que els costos d’impressió cassolana són molt elevats, pels preus dels consumibles i del paper especial que s’utilitza i, per tant, la sortida més econòmica és acudir a un centre fotografic especialitzat”.

La fotografia clàssica o analògica pràcticament ha desaparegut, encara que sempre hi ha qui continua amb les màquines de sempre, i portant-les a revel·lar a algun dels pocs centres que queden, però estem parlant de persones que es compten amb els dits d’una mà. “Abans, en temps de fotografia analògica, la gent es comprava una càmera que pràcticament li durava tota la vida; ara en el món de la fotografia digital, qui es va comprar una càmera fa 4 o 5 anys, ja la pot haver canviat tres o quatre vegades”.

“Hem canviat el sistema de fotografia però, en definitiva, no hem transformat l’ànima de fer fotografia; el què tothom vol es plasmar en imatges els records o moments de la seva vida”. Toni ens comenta anecdòticament que quan, no fa massa, va succeïr la desgràcia del Túnel del Carmel, i la policia va permetre que la gent anés a casa seva a retirar les coses més imprescindibles, abans d’enderrocar les cases, ningú es va deixar els seus albums fotogràfics: “La seva vida i els seus records estaven en aquelles imatges”.

El futur de la fotografia

Segons Toni, a nivell tècnic, no variarà massa en un futur, encara que el fotograf professional s’especialitzarà més. Però el què té molt clar és que s’estan unint àmbits, com poden ser les arts gràfiques, la fotografia publicitària, la copisteria i el disseny industrial. “Amb continuos avenços tecnològics, les grans multinacionals han trobat la gallina dels ous d’or, tant en el món del telèfon mobil com en la fotografia difital, el model que comprem avui és antic al cap d’un mes, i hem entrat de ple en el mon del consumisme”.

A més de la fotografia, l’altre part important del negoci són els vídeos, a nivell personal, industrial o professional, i és que el món del fotògraf es recolza en aquests dos mitjans. El boom de la fotografia digital, va impulsar als Buch a comprar els primers ordinadors i impressores pel negoci, per poder oferir un servei tant al particular com al professional. Es van haver de reciclar, i aprendre a maquetar i a dominar el retoc de fotografies a través de programes informàtics –bàsicament Photoshop. “La informàtica s’ha convetit en una eina imprescindible pels professionals de la fotografia”.

Més que un hobbie

“La cosa que més m’agrada és viatjar per poder fotografiar, encara que no ho faig molt sovint”, assegura Toni Buch. Li agradaria poder fer-ho més sovint, i no precisament a l’altra punta del món, es conforma amb trepitjar pobles i ciutats diferents per poder “fotografiar racons i persones de tota mena”. La fotografia és molt més que captar imatges, és captar sentiments, és atrapar el temps en paper, és expressar el què un porta a dins. Ja se sap, que una imatge val més que mil paraules, i per Toni, captar-la és com teixir un text ric en informació i sensacions, és crear la seva petita obra d’art.

Ho trobaràs a: www.3viles.com, Sant Andreu de Llavaneres Agost 2008

ELENA VIU amb col·laboració de Manel Martínez

Russell Gómez, a tota velocitat

Cada vegada se’ns fa més familiar el seu nom, i és inevitable: s’està obrint pas al món professional de les dues rodes. Russell Gómez creix a tota velocitat com a pilot de motos de 250cc, i ni més ni menys que sobre una Aprilia BQR al campionat mundial de Motos GP.

Abans de saber articular paraula, ja podem veure fotografies d’en Russell sobre una moto, i és que l’afició és heretada: el seu pare ja era pilot. “El meu pare sempre diu que no sabem la sort que tenim, a la seva època no tenien tantes facilitats ni tants mitjans, i competien d’una altra manera, tot era més tirat”. Amb 7 anys, va començar a córrer al Campionat Català de Karting, i tot i que no se li donava gens malament, va decidir deixar-ho pel fútbol: “Aleshores volia ser futbolista, i jugava al Sant Vicenç, i també vaig fer motocross”. No seria fins el 2002 que reprendria la seva carrera com a motorista professional, participant a competicions com Supermotard o Superspot, i amb resultats no menys que envejables.

L’oportunitat li arriba amb el Movistar Junior Cup, l’any 2004, a partir del qual comença a despuntar. L’any 2006 es proclama Campió de Catalunya, i participa a campionats a nivell espanyol. Russell, ha anat amuntegant títols i victòries, fins entrar, aquest mateix any, al campionat mundial, i en el que esperem segueixi creixent, a tota velocitat.

Quan et comences a interessar realment pel món de les motos? El meu pare era pilot, havia fet el Mundial de Resistència i SBK, i tnia afició pel trial. Des de petit vaig començar a anar amb ell. També feia carreres de karts, i em va comprar un kart, i clar, així va començar la cosa. Feia el Campionat de Catalunya i alguns dels meus rivals ara estan gairebé a la Fórmula 1. Però crec que, tot i que m’anava bé amb els cotxes, no era el què més m’agradava. Quan ets petit, pots fer el què sigui, que més o menys t’agrada; és després, a mida que vas creixent, quan descobreixes si realment t’agrada fer el què fas. Jo vaig parar amb 9 anys, perquè volia ser futbolista i m’agradava jugar a futbol. El meu pare m’insistia amb les motos, però no va ser fins més tard que jo vaig decidir provar-ho més seriosament.

Mai t’ha espantat la velocitat, vaja. No no, però simplement fins més tard no em vaig decidir ha involucar-me i a centrar-me completament. Abans feia altres coses que tambè m’agradaven.

I la teva mare, que normalment són les més patidores, què deia? Ella, mentre jo estigui content, em recolza amb el què sigui. A més, està acostumada, i li agraden les carreres.

I ara, què et diu la gent quan estàs passejant pel poble? La gent et para, et pregunta com va, et diu que a veure si guanyes,... i jo els hi dic que està molt difícil! Però tothom et diu coses, quan caus et pregunten com estàs, què va passar... Tothom m’anima molt.

Perquè, ha sigut difícil anar pujant de categoria? A veure, arribar al Campionat del Món del què sigui no és fàcil, comporta un llarg camí, però quan ho aconsegueixes et sents afortunat. A nivell de categoria jo et diria que el què és difícil és el pas que he donat de quatre a dos temps, perquè jo mai havia competit en dos temps. I al principi vaig haver d’adaptarme una mica, perquè no tenia res a veure...

El número 17... el número de la sort per algun motiu en especial? Ara tinc el 7 perquè no m’han deixat el 17, ja estava agafat. Però sempre havia competit amb el 17, que és el dia del meu naixement, i a més, és un número que m’agrada.

Velocitat a la pista, i a la carretera? No, per aquí em moc en cotxe, en moto poc... potser algun dia, però generalment no. Per la carretera no faig carreres, vaig tranquil, com una persona normal. Pels carrers no s’ha de córrer, qui vulgui córrer ha d’anar-se’n a un circuit, encara que siguin amateurs.

Estudis i carreres, es compaginable? Fins a 4t d’ESO ho portava bastant bé, però després del Movistar Junior Cup [2004], que va ser on vaig donar el salt, ja era més difícil. Vaig començar el Batxillerat Tecnològic, però faltava molt i ho vaig acabar deixant. Participava al Campionat d’Espanya i al de Catalunya, i tenia entrenaments els dimarts i els dimecres, i quan tenia carrera també els dijous. Les competicions eren en cap de setmana, divendres, dissabtes i diumenges, aleshores el dilluns també solia faltar,... i no és que estigués gaire centrat en l’escola. No m’agradava com ho portava, i havia d’estudiar a última hora amb apunts d’amics, i a sobre, amb assignatures com física o mates; em perdia. Vaig haver de decidir, i em vaig centrar en les carreres, perquè era o fer les dues coses malament, o una bé. Sempre s’està a temps per estudiar.

Poc temps pels estudis... i amb els amics? Sí que tenia temps d’estar amb ells. A veure, competia a nivell nacional i autonòmic, tampoc és que estigués tan lluny. Però si que he anava menys a les discoteques i aquestes coses, perquè els caps de setmana, generalment, entrenava. Ara, que alguns caps de setmana no entreno, sí que vaig a les discoteques. A part, es té un concepte negatiu de sortir de festa, i tampoc és això, perquè es pot sortir amb moderació, amb responsabilitat, i passar-ho igual de bé, entrenar i continuar fent les coses com toca, o millor, perquè també va bé desconectar.

Te’ls emportes a les carreres? Sí, quan tinc un amic que li agrada sí, perquè sinó t’agrada no ho gaudeixes; m’ajuden, veuen com funciona tot,... però sinó els agrada, no val la pena, perquè és com si no t’interessa el golf i et porten a un torneig, i t’estàs tot el dia allà, de 8 a 8: el primer dia, encara, el segon, ja no vols sentir ni parlar de golf.

En un món tan internacional com en el que estàs ara, l’anglès és molt important, com el portes? No, no, ara el porto molt bé l’anglès, l’estudio amb un professor particular, i quan les coses t’agraden són més fàcils, i això que a l’escola el duia fatal, però ara molt bé.

O sigui, que és cosa de ser constant, ho ets amb els teus entrenaments? A mi m’han hagut de dir més que no entreni que insistir-me en entrenar més, i tampoc és bo entrenar tant. De vegades entrenar més no significa fer-ho millor; tot en excés és dolent.

Fora de les carreres, segueix la competitivitat entre els participants? Sí, no acostumes a tenir amics a les carreres, perquè és complicat, és un esport molt individual, no és un equip com al futbol: els teus companys són rivals. Al GP és tot molt més fred, hi ha més competitivitat, no és com a un Campionat de Catalunya que tot és més familiar, et coneix tothom i pots anar a dinar a la caravana del costat. Cadascú està al seu lloc, així que d’amics a la pista... pocs. Encara que tinc alguns.

I si no fossis pilot professional, què series? La veritat és que m’agrada molt el món de l’esport, i admiro molt al meu preparador físic. M’agradaria acabar ajudant a esportistes, com fa ell.

Un ídol? L’Stoner, però no perquè ara hagi triomfat, ara dirà la gent que ho dic perquè és famós però ja m’agradava d’abans, perquè és molt agressiu, té molta concentració en les carreres. I no ha tingut un camí fàcil fins arribar a on està. L’has arribat a conéixer? No, no he tingut l’oportunitat, me l’he trobat, però mai he parlat amb ell, i no m’importa, imagina’t si ara el conegués i no em caiés bé!

Doncs et desitgem que no se t’apagui el motor,
i que aviat arribis a trepitjar el pòdium dels vencedors!

Ho trobaràs a: www.3viles.com

Sant Vicenç de Montalt, Agost de 2008

Cultura de platja

Racó Viu, Les Tres Viles, Setembre 2008

Es lleva de bon matí i s’eixuga la son amb aigua freda. No és que hagi encés la llum, és que la seva pell desprén calor i claror, una barreja un tant preocupant. S’amoïna, s’observa al mirall escandalitzat, aterrit; s’analitza detall a detall. S’aixeca delicadament el serrell, i queda encegat per la fluosforecència del seu front. Al voltant dels ulls, sembla que porti entaforades unes ulleres blanques, però quan s’acaricia les celles amb els dits descobreix que no les porta posades. Quan es treu la samarreta del pijama, detecta la seva presència a ratlles de diferents colors: els de la camisa de màniga curta d’anar a treballar, els de la samarreta de carrer, els de l’uniforme de l’equip de volei platja.

La cosa no acaba aquí. Just a sobre el melic, encara queda dibuixada la mà amb la que es va adormir la setmana passada; quan es treu el rellotge, sembla que en dugui un altre de recanvi. Del dit gros del peu en surt una línia que esdevé un triangle: les xancletes. Per sobre dels turmells, un degradat: les bambes i els mitjons. Tres tonalitats més a les cuixes, i és que cada banyador té una llargada diferent. Això sí, ja pot dir que s’ha rostit a la platja.

Li escou tan que desitjaria refregar-se contra un glaçó de dimensions desproporcionades. Li tiba tant la pell, que anhela un bany etern d’aftersun. Li ploren els ulls, li pica el cap i li bull l’esquena. D’aquí pocs dies, la vermellor mutarà a pell pelada de manera gens uniforme: semblarà un collage amb potes. Però d’aquí dues setmanes, reiniciarà el procés, fins que l’escalfor del sol s’apagui, fins que arribin mesos més freds.

Veredicte: cultura de platja poc responsable. “Posar-se crema no és un delicte”, li havien assegurat un mes enllà. Ara no sap com despendre’s de les marques que el sol li ha tatuat a la pell.

Ho trobaràs a: http://www.3viles.com/

Racó Viu, Agost 2008