Sito Rivera, amb aires japonesos

Les 3 viles. Entrevista a Tomàs Rivera, Sant Andreu de Llavaneres.

Viure de la teva afició predilecta és un somni que, observant la trajectòria de Tomàs Rivera, més conegut com a Sito, té projecció de realitat. Aquest llavanerenc de 52 anys, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i funcionari de Justícia del Jutjat de Pau del nostre poble, es troba en excedència des de fa gairebé una dècada, per dur a terme professionalment la seva passió com a tècnic esportiu superior de Futbol Sala. “Es podria dir que el virus corre per les venes de la família”, comenta Sito, i és que el seu pare era directiu del Club Futbol Mataró, en l'etapa daurada del Sr. Barbosa, un dels seus germans, Jose Juan, és President del Juventus A.C., i un nebot, David, és l'actual President de Futsal Mataró.
“La primera feina d'entrenador la vaig fer per l'Ajuntament de Llavaneres, entrenant un equip aleví de futsal, fa uns 28 anys”, comenta. La cosa és que el que va començar com un hobby, s'ha convertit per Sito en el seu passaport al Japó, després d'una llarga trajectòria, on actualment resideix i treballa com entrenador del Bardral Urayasu, equip únicament format per jugadors japonesos, que va quedar en segona posició la lliga passada, i que va guanyar la Copa del Japó, Puma Cup.

La passió per entrenar és fruit d'una vella etapa com a jugador? Segurament. Vaig jugar a Futbol Sala des que es va iniciar la primera lliga federada a Catalunya. Amb el meu germà, Jaume, vaig fundar el primer equip federat del Maresme, l'Unió Esportiva Mataró, i entre d'altres, hi jugava un tal Santi Carreras de Catalunya Ràdio. Vam ascendir juntament amb el F.C. Barcelona a la primera divisió, màxima categoria. Aleshores, a Espanya jugaven els campions de les diferents territorials. Des d'aleshores, m'apassiona aquest esport. Ho vaig haver de deixar 4 anys més tard, per fer el Servei Militar, i el Club va desaparèixer.

Però la cosa no acaba aquí... Als 2 anys vaig tornar a jugar al F.S. Vilassar de Mar, on després iniciaria la meva etapa com a entrenador. Ja aleshores, m'agradava entrenar, aprendre i ensenyar, perquè a més, era un esport del que no hi havia bibliografia! Em guiava per llibres de bàsquet, handbol, hockey sobre patins i d'altres publicacions brasilenyes. Des del principi em va apassionar, i més a nivell de formació, perquè aleshores, el futbol-11, deixava molt que desitjar.

I comences com a entrenador. Sempre ho vaig fer com un hobby, però poc a poc m'ocupava més temps, sobretot quan vaig formar l'Escola del F.S. Vilassar de Mar, en companyia de Jaume Pala, entitat a la que vaig estar lligat 10 anys. Quan vaig marxar, van passar de tenir un sol equip federat a 18, en totes les categories base. M'agradava jugar, i per suposat, m'encanta entrenar.

Poc a poc, abandones la teva vocació d'advocat... Bé, sóc diplomat en Dret, ja que a 4t, amb dues assignatures aprovades, ho vaig deixar al tornar del Servei Militar. Vaig muntar un negoci, al marge de la meva feina [Sito va treballar des dels 20 anys als jutjats de Mataró com a funcionari]. També va canviar la meva vida familiar, ja que em vaig casar, i vaig tenir dos fills, Maite i Pol. He abandonat la carrera fins ara.

Però per una cosa que t'agrada. Sí, estic fent el què m'agrada, i que m'agradi és el motiu principal per dedicar-m'hi professionalment. La meva situació personal m'ho ha permés, ja que els meus fills ja són grans [21 i 15 anys, respectivament], i evidentment, unes condicions acceptables a nivell econòmic em van facilitar demanar l'excedència l'any 2004 per fitxar pel Polaris World Cartagena, un dels equips més potents esportiva i econòmicament. Amb ells vaig disputar les semifinals de la Lliga.
A partir d'aquí, tot segueix fins la data d'avui [Sito ha estat entrenador a Martorell, i aquest estiu, ho ha estat del Napoli italià, durant els mesos d'abril i maig, dates en què descansa la lliga japonesa]. Mentre tingui ofertes i m'agradin, em dedicaré a entrenar, i quan s'acabin, serà el moment de deixar l'excedència. Això sí, seguiré entrenant a temps lliure, i a prop de casa.

Perquè ara estàs a Japó. Com arriba un entrenador local fins allà? Els japonesos, com en tot, intenten copiar el millor, per després, millorar-lo. Això és el què va fer que anessin a Brasil, i vinguessin a Espanya, per seguir les dues millors competicions del món en Futbol Sala. Aquí va venir una Delegació de la F. League japonesa, i s'hi va estar una setmana. Van veure entrenaments del F.C. Barcelona, de Martorell, i el Pozo (Múrcia). D'aquesta manera els vaig conèixer, i al cap d'uns mesos vaig rebre una oferta per part del meu actual equip, i vaig decidir acceptar-la.

Què et va impulsar a donar el sí? La veritat és que el Martorell tenia greus problemes econòmics, però a part, que et truquin d'un país com Japó, no passa tots els dies. Es donaven les condicions idònies, tant esportives com de nivell de vida, i a mi em va atraure la possibilitat de conèixer una altra cultura com la japonesa, tan diferent a la nostra. Era un contracte de temporada, de juliol a març. La meva família estava totalment d'acord, i de fet, això ha servit perquè els meus fills coneguin una altra manera d'entendre la vida, que facin turisme, i per suposat, que em recolzin des del moment que em vaig plantejar acceptar l'oferta nipona.
Ja al novembre, em van renovar per una altra temporada, fins el març de 2009, perquè estaven contents amb els resultats, i jo amb les seves condicions. Els mesos de descans en els que vaig estar a Nàpols vaig rebre una altra oferta, però el meu compromís amb Bardral Uruyasu era totalment satisfactori, pel que vaig renegar-la.

Anar a jugar al Japó és un canvi molt brusc, tant per la llengua com per la cultura que ara t'envolta. Com t'estàs adaptant? A Japó la vida és molt còmoda, molt més que a Barcelona: menys contaminació, més seguretat, més mitjans de transport i, sobretot, més civisme ciutadà. Tenen una educació exquisida i la convivència és genial a tots els nivells. Els seus valors, des de la seva filosofia sintoista o budista, fan que el respecte cap als altres i cap allò aliè siguin norma general del seu comportament. L'únic gran inconvenient és la llengua, però la gent es desviu per entendre idiomes estrangers, i la majoria parla una mica d'anglès. A més, intento aprendre japonès, de fet, aquesta segona etapa estic anant 6 hores setmanals a classe.
A nivell esportiu, tenen molta por a cometre errors, amb el què se'ls fa molt difícil ser imaginatius. Els hi costa prendre la iniciativa en la presa de decisions, i això és un handicap alhora de competir. A nivell de màrketing, en canvi, estan molt per sobre del que jo mai havia conegut a la LNFS espanyola.

Com és l'afició japonesa? El públic arriba als pavellons en pla familiar, el Futsal es ven com un esport de família. Hi ha grups d'aficionats amb tambors, trompetes, etc, igual que a Espanya, però per regla general són molts menys els apassionats.
De vegades et sorprèn escoltar un Ooohh general quan es véu una gran jugada, i sempre, a l'acabar el partit, i després d'haver-se saludat mútuament, els jugadors es dirigeixen al públic, tant local com visitant, per fer-li's la reverència de torn i rebre un aplaudiment. És una cosa totalment impensable al nostre país, o sinó pensa en algun gran derbi...

És difícil treballar molt lluny de casa? Sense cap dubte et diria que trobo a faltar moltes coses, a part de la família, per suposat, però em compensa totalment l'experiència que estic vivint, el tracte que em donen i les condicions que tinc per desenvolupar la meva professió. Gràcies a Internet, estic totalment informat del què passa a la meva terra, estic permanentment en contacte amb la família, i d'aquesta manera la distància es fa és curta.