Ara és una moda tenir habilitats especials sobre una matèria determinada. La televisió, cada vegada més propera a l'espectacle -que no ens enganyem, és el que ven-, es dediquen a donar fama a les persones que són especials, segons el criteri d'un jurat. No direm si aquest jurat és fiable o mereix el càrrec que li ha estat assignat, perquè finalment, l'audiència decideix, amb una petita dosi de manipulació subcutània.
Aquests programes es veuen a si mateixos com mecenes de l'art contemporani, com l'oportunitat perfecte per destapar els artistes que s'amaguen en la quotidianitat social. I el públic, els acaba valorant com a tal, encara que mesos després hi ha alguns que s'obliden i tornen a la rutina de l'anonimat. La cosa és que, et diuen què és l'art, i nosaltres ens ho creiem sense més. Això em porta a preguntar si realment sabem distingir l'art de l'oportunisme, i si esborrant l'ornamentació i l'artificialitat d'aquests programes, ho valoraríem de la mateixa manera. L'any 2007, Joshua Bell, violinista nord-americà de molt prestigi, es va plantar al metro de Washington per delectar als viatgers amb les seves melodies. Una hora escassa més tard, 32$ vestien el seu estoig, tot i que el dia anterior, des del Boston Symphony Hall, es van pagar 100$ d'entrada. Només una persona va ser capaç de reconèixer l’exquisidesa de la vibració d'aquelles cordes; per la resta, l'art, va passar desapercebut.
Encara podríem anar més lluny, fins la famosa obra de K. Malévich, Quadre blanc sobre fons blanc, que s'exposa amb orgull al MOMA de Nova York. Es tracta d'una tela en blanc que va revolucionar la pintura geomètrica, i que va obrir el suprematisme del no-res, pel que avui es podrien arribar a pagar xifres impronunciables.
Fiona Middelton s'aixeca d'hora cada matí a Islay (Escòcia), per fer resonar el seu violí entre les ones. Els seus espectadors més fidels són foques, que es mantenen estàtiques amb el cap fora l'aigua per gaudir del concert. No sé fins a quin punt som objectes d'art, cadascú, en la nostra persona, amb una bona campanya de màrqueting sota les nostres sabates. Tots podem arribar al més amunt, però en realitat, l'art com a tal, és el què hauria de quedar quan tanquem els ulls, i oblidem la publicitat que l'envolta, ja sigui a la boca d'un metro o a la butaca vermella d'un teatre d'èxit sostingut.
Aquests programes es veuen a si mateixos com mecenes de l'art contemporani, com l'oportunitat perfecte per destapar els artistes que s'amaguen en la quotidianitat social. I el públic, els acaba valorant com a tal, encara que mesos després hi ha alguns que s'obliden i tornen a la rutina de l'anonimat. La cosa és que, et diuen què és l'art, i nosaltres ens ho creiem sense més. Això em porta a preguntar si realment sabem distingir l'art de l'oportunisme, i si esborrant l'ornamentació i l'artificialitat d'aquests programes, ho valoraríem de la mateixa manera. L'any 2007, Joshua Bell, violinista nord-americà de molt prestigi, es va plantar al metro de Washington per delectar als viatgers amb les seves melodies. Una hora escassa més tard, 32$ vestien el seu estoig, tot i que el dia anterior, des del Boston Symphony Hall, es van pagar 100$ d'entrada. Només una persona va ser capaç de reconèixer l’exquisidesa de la vibració d'aquelles cordes; per la resta, l'art, va passar desapercebut.
Encara podríem anar més lluny, fins la famosa obra de K. Malévich, Quadre blanc sobre fons blanc, que s'exposa amb orgull al MOMA de Nova York. Es tracta d'una tela en blanc que va revolucionar la pintura geomètrica, i que va obrir el suprematisme del no-res, pel que avui es podrien arribar a pagar xifres impronunciables.
Fiona Middelton s'aixeca d'hora cada matí a Islay (Escòcia), per fer resonar el seu violí entre les ones. Els seus espectadors més fidels són foques, que es mantenen estàtiques amb el cap fora l'aigua per gaudir del concert. No sé fins a quin punt som objectes d'art, cadascú, en la nostra persona, amb una bona campanya de màrqueting sota les nostres sabates. Tots podem arribar al més amunt, però en realitat, l'art com a tal, és el què hauria de quedar quan tanquem els ulls, i oblidem la publicitat que l'envolta, ja sigui a la boca d'un metro o a la butaca vermella d'un teatre d'èxit sostingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada