Bon Nadal i Feliç any!

Diuen que sempre s’ha de posar el títol al final de la història. Només tenint coneixement de tot el contingut, és quan podem definir en una o dues paraules, el què significa. De vegades, fins i tot necessitem apartats per digerir lentament la informació apilonada. Petits capítols resumint els aspectes que creiem més destacats. Però si tenim en compte la visió particular i quadriculada de cada persona, ens tornem a equivocar.

Si tots llegíssim aquestes mateixes paraules i busquéssim un títol, cauríem en una pluralitat d’opinions. És el problema de la impossibilitat de l’objectivitat. Si haguéssim de titular amb un mot aquest 2009, segur que no ens posaríem d’acord. Deixem-lo doncs, que es tanqui sense etiquetes.

Programa especial Ràdio Sant Vicenç

Dimarts 22 de desembre, de 9 a 13h, programa especial dedicat al sorteig de la loteria de Nadal. El podeu seguir en directe clicant aquí.

Autoretrat

A primer de carrera (2004), a l'assignatura Gèneres informatius i interpretatius en premsa, ens van demanar que escrivissim sobre nosaltres mateixos; un autoretrat que en deien. Aquest va ser el meu resultat. Més tard em van dir que potser caldria que passés pel psicòleg, perquè més aviat semblo la protagonista d'una tragicomèdia; potser exageren.

Es podria dir que la meva persona va lligada a la variabilitat, tan en l’àmbit psicològic com en el físic. Així doncs, em descriuré tot seguit partint d’aquest mot, que per qui no el conegui vol dir que la meva forma varia segons l’estat d’ànim o, perquè no, segons el dia que fa.

Per qui vulgui alguna prova que certifiqui l’afirmació anterior, només s’haurà de fixar en els meus cabells: avui més foscos, demà més rossos. I perquè? Doncs perquè el sol decideix quin to ha de donar-li’s. Per si encara en voleu més, deixem de banda el color: arrissats, llisos o pentinats al gust del vent. El que està clar és que cada moment canvia, i és per això que van lligats al terme variabilitat.

Què seria de mi sense els meus ulls? Parlen per si sols, és per això que sóc incapaç d’amagar què penso. La llum els fa canviar de color, i fins i tot el meu estat d’ànim: més grisos quan estic trista, groguencs quan emmalalteixo i d’un blau més viu quan tinc ganes de somriure. I encara diria més: petits quan la son em pot, ullerosos després d’una ressaca i grossos quan la lupa de les ulleres els fa més grans. Però sempre atents, observadors fins l’hora de dormir, pendents de cada gest i cada moviment de la gent que em rodeja.

La boca gairebé sempre està tancada, ja que sóc poc parladora quan no tinc res bo a dir. Hi han dies, però, que em veig incapaç de callar. Tot deu ser qüestió de confiança. En moltes ocasions ensenyo les dents amb un tímid somriure, i en d’altres se’m podria veure l’estómac d’una sola rialla.

El nas hi juga un altre paper important en aquesta variabilitat de la que us parlo, perquè sense ell els gestos no tindrien sentit. De vegades s’arronsa i sembla una patata enganxada a la cara. D’altres es posa vermell a causa del fred, blau si és molt intens. Si aquesta vermellor ve acompanyada d’unes galtes del mateix color és que la vergonya m’envaeix, fet que sol passar molt sovint. Aleshores em sento encara més petita del que sóc, perquè no us creieu que sóc massa alta. Hi han dies però, que sento que puc anar més enllà de mi mateixa, i em crec més gran del que podria aparentar.

Potser avui tinc molta vergonya i la timidesa envaeix els meus pensaments, però demà la xuleria guanya aquesta angoixa i passo a ser una pocavergonya. Qui sap si al despertar-me tindré ganes de parlar pels descosits fins que acabi discutint amb la paret, o bé m’empassaré les paraules i guardaré les meves forces en escoltar. El que està clar és que tot depèn de qui tingui al meu davant i de la situació en la que em trobi, per això us parlo de variabilitat, perquè canvio molt segons el moment.

Per si encara no en teniu prou només cal que mireu de passar un parell de dies amb mi, doncs a vegades se’m titlla d’antipàtica i reservada i d’altres se m’acusa de tot el contrari. Puc ser molt afable i generosa i a la vegada em podrieu considerar una egocèntrica força agressiva. Insegura quan no em conec el terreny i molt segura quan veig que puc trepitjar fort. El que sí que us puc assegurar és que per aquells que em coneixen bé i als que aprecio, solc ser xerraire i divertida i saben que sempre em tindran allà. Si no ets del meu gust, segurament els meus ulls i algun que altre comentari t’ho deixarà clar. Potser és una creu o qui sap si és una virtut, però sóc molt expressiva, i és una de les poques coses que no podré canviar.

I què seria d’aquesta variabilitat sense un paper per l’ironia. Es pot dir que juguem al mateix equip. M’agrada molt fer broma i deixar anar indirectes, per tal de fer enfadar o desconcertar a qui s’asseu al meu davant. De vegades puc resultar fins i tot pesada o grollera, però si em coneixes saps per on vaig. Això sí, sempre procuro fer-me amb la raó, tot i que de vegades l’orgull fa que no vegi realment el què hi ha.

Però ara no us penseu que pateixo d’una bipol·laritat permanent. El meu estat camaleònic no és cap malaltia, simplement em deixo emportar molt (potser massa) pels meus sentiments. I com aquests mai resten immòbils, jo també canvio, i és per aquest motiu que l’adjectiu més adequat per definir-me és variable.

Empañado

En la mesa del comedor, acomodada como segundo, o quizás tercer escritorio, encontramos un montón de papeles desordenados, que a su vez, conforman una estructura perfectamente razonable, pero que solo ella conoce. Entre esa montaña de hojas manuscritas y pasadas a máquina, encontramos un dossier de tapas rojas y duras con aspecto impecable. Se trata de su próxima presentación oral, una propuesta innovadora y creativa, tal y como sus profesores pidieron semanas atrás. A pesar de que la universidad se ha convertido en un lugar plagado de muchedumbres sin ganas de nada, ella sigue creyendo en su objetivo: crecer, aprender, formarse.

Es una chica joven, de unos veintitantos. No es ni alta, ni baja. De pelo rubio oscuro, de ojos grandes y marrones, de nariz puntiaguda y labios gruesos. Seguramente, ella destacaría sus imperfecciones, como ese segundo dedo del pie, más largo que el primero, o esa peca marcada que tiene dibujada en la mejilla derecha. Pero en realidad, son los pequeños detalles que la hacen diferente al resto. Y, aunque lo tiene muy escondido, se siente orgullosa de ellos. La mañana se despierta perezosa, pero dos tonos del despertador bastan para que se arranque las sábanas y se levante de la cama. Una vez más, se plantea el porqué cuesta tanto separarse del colchón. Según sus teorías, esta vida necesita unos retoques. Uno de ellos sería intercambiar la sensación fría e incómoda justo antes de meterse en la cama una noche de invierno, por esa pereza constante de las mañanas, en las que el calor y el sueño provocan que uno no quiera empezar el día. Así no se puede. Pero el mundo no le hace caso, así que su conciencia la obliga a levantarse. Se dirige al cuarto de baño, se observa en el espejo y se aclara la cara con agua fría. Todavía quedan horas antes de la presentación, pero para ella es muy importante sentirse totalmente despierta, para dar el máximo de todo su intelecto. Para ello, pronto acompañará su mano de un café humeante, esperando que la cafeína pronto cumple su propósito. El calor entela el cristal, sin dejar entrever que se esconde al otro lado. Por un momento, quiso pasar la mano y borrar la neblina, pero finalmente, resigue su nombre en letra redondeada. Solo las letras permitirán observar el exterior, aunque el efecto dura solo unos instantes.

Col·laboracions

L'Agenda, publicació mensual gratuïta d'Arenys de Mar.
Entrevista a Rosa Puertas.Edició de desembre 2009.

Prohibit queixar-se

Resulta que unes treballadores de la neteja d’una empresa de Huelva, s’han trobat amb el què representa una recomanació de positivisme a la feina, sota el títol: “Prohibit queixar-se”. Entre les poques pàgines del dossier, hi trobem consells tals com: “Transformi les queixes en solucions”, o “Amb la queixa sense fonament, vostè es concentra de manera estúpida en els problemes”. En realitat, es tracta d’un recull que l’empresa Emlicodemsa ha extret d’un bestseller de Jon Gordon, que porta amb el mateix títol “Prohibit queixar-se”. Segons han declarat per diversos mitjans, no hi ha cap intenció de “callar” a les treballadores, sinó que s’espera que el recull de fragments d’aquest llibre, sigui una tècnica positiva per millorar el rendiment i la feina de les treballadores, i per tant, pel benestar del negoci. S’hagin o no s’hagin tret de context aquestes frases, la cosa és que les afectades s’han vist amenaçades per una política de silenci, i és per això que ho han volgut denunciar a través dels mitjans de comunicació. “Amb la crisi que estem travessant”, explica l’encarregat de la difusió d’aquestes línies, “cal donar les gràcies per no estar a l’atur”.

Jo no donaria les gràcies. És cert que en moments de trontoll econòmic, els empresaris passen a tenir el poder, i potser queixar-se massa, és una mala idea si es vol mantenir el lloc de treball. Perquè aguantar un treballador que parla més del compte, si en tinc a 80 a la cua de l’INEM? És un plantejament molt cru, però realista: amb l’actual situació laboral, hi ha més gent interessada en tenir feina que en defensar els seus drets. Del què no ens adonem, però, és que callant els nostres pensaments, ens estem fent mal a nosaltres mateixos. No dic que la queixa hagi de ser el mètode, però sí crec que tallar la comunicació interna d’un negoci, encara genera més inestabilitat. Amb polítiques de silenci, s’aconsegueix l’efecte contrari: si no s’escolta de dalt a baix, i de baix a dalt, queden ocultes les motivacions, el rendiment i l’eficàcia.

'La música és de tothom'

Ernest Martínez, percussionista

Nascut a Badalona, aquest músic i veí santvicentí va fugir a París un temps, però va tornar a les nostres terres en busca del mar. “Va ser una etapa d’intercanvi cultural molt important per mi, que em va aportar moltíssim”, explica, “però necessitava el mar a prop”. Així que després de passar pel Masnou, l’Ernest Martínez Maçanet va arribar a Sant Vicenç, que es va convertir en el lloc perfecte: “era un raconet que ja tenia controlat, perquè està a poca distància de Barcelona, i em permet desconnectar de la ciutat quan arribo aquí”.

Percussionista de diversos grups com la Fundació Tony Manero o Disco Inferno, l’Ernest viu per la música. “Sóc professor de percussions ètniques al l’Escola de Musica Moderna del Conservatori de Badalona, i segueixo estudiant; aquest és un món que no t’acabes”. El seu treball més recent passa per Logronyo, on acaba d’arribar d’un cicle de ‘Músicas Infrecuentes’ en el que ha presentat el seu projecte ‘Sons del fang’: “Vaig apostar per aquest treball i ha estat increïble, molt realitzador”.

Quan decideixes que el teu món és la percussió? Quan era petit ja anava tocant les olles per casa, aquest podria ser l’inici. Però suposo que el moment en el què vaig decidir que això em cridava l’atenció de veritat, va ser en veure la pel·lícula “Bangladesh”. Em va impactar molt la força de la percussió índia.

I comences a estudiar música. He tingut mestres molt bons. El primer va ser el cubà Pedrito Díaz, i també en vaig tenir d’altres com els pianistes Mayito Fernández o Alfredo Rodríguez. He admirat i treballat amb músics com Manel Delgado, Jordi Sabatés o Luís Paniagua. També m’he interessat per la taula hindú, els instruments africans, brasilers... he anat integrant diferents cultures fins a tenir la possibilitat d’estar obert a tot tipus de música. De fet, encara l’estudio. La percussió és un gènere musical que no s’acaba mai, sempre que et surt un nou instrument, li has dedicar temps fins que el fas teu.

La percussió és com un gènere desconegut que abasta molt més del què la majoria creiem. Quin diries que és el seu paper a la música? La música es forma per la combinació de melodia, harmonia i ritme. La percussió seria l’acompanyament. Encara que en algun moment donat donis la teva opinió, que és com els músics fem referència tocar sols, la percussió és un suport. Té molt de servei, i ens toca aquesta part, que és molt visceral: va molt lligat a la terra; per això estem a la base.

Per això sempre va molt lligat a l’espectacle. Vaja, no és que la música quedi lligada a l’espectacle, sinó que les arts escèniques van sempre agafades de la ma. I aquest és, per mi, el futur de la música en viu. Jo he treballat amb Els comediants, per exemple. El concepte de música per si mateixa és vàlid i sempre ho serà, però també és necessari avançar, i aquesta és la sortida: la combinació entre diverses disciplines. La música reforçada amb la imatge, sempre té molta més força. Per això defenso sempre la música en viu.

I què suposa per tu la música en viu? És el màxim compromís. Cal defensar-ho. Jo faig música en viu i per això tinc la sort de poder dir que faig la música que vull, la què m’agrada.

Diries que és això pel què opten avui dia les discogràfiques? Personalment, crec que les discogràfiques s’estan suïcidant, perquè no reaccionen davant del mercat. Van a remolc dels artistes més rendibles i no aposten per noves direccions.

Aquest missatge és el que intentes transmetre al teus alumnes? Potser hi ha una mica la sensació de dependència de les discogràfiques, el “vull signar un contracte i treure un disc”. Però jo els diria que això no ho és tot. D’alguna manera, la gent té idealitzada la música, fet que porta a moltes confusions.

Com per exemple? Cal tenir clar de quina música s’està parlant, perquè n’hi ha de molts tipus. Hi han molts més espais, hi ha músics que es dediquen als documentals, als spots publicitaris,... hi ha molta demanda personal. Pensa que avui dia, amb un petit ‘clic’ passes d’una pista a una altra, et descarregues el què t’interessa i prou.

I quin problema presenta aquest comportament? D’una banda, genera una democràcia. Però alhora, resta importància a l’autèntic valor de la música, que no és ni el de la fama, ni el dels diners. Això és totalment extern.

Però hi ha gent que es fa artista per triomfar. Sí, i és totalment legítim, però aquests acaben sent negociants, no artistes. Per mi, hi ha dos tipus de músics, el funcionari, i l’artista. Per això has de saber el què vols, abans de fer res. Cal apostar pel què un vol.

Però no sempre surt el què a un li agradaria... La música és de tothom. El què passa és que hi ha gent que se l’apropia, que la fa seva. Però és un do, un bé al que tothom es pot acostar.

I totes aquestes confusions i comportaments poc apropiats, a què es deuen? Jo diria que Espanya és un país que encara té poca cultura musical. Per exemple, tu obres un local i poses un concert de música en viu, i la gent no vol pagar 6€ per l’entrada; però en canvi, després es deixa 10€ en una cervesa. La gent no està acostumada a pagar per la cultura, i això és una realitat. Espanya és el país on es fan més descàrregues il·legals de tot Europa. Per que no ho fan si poden fer-ho igualment? Perquè ho entenen. Però aquí no.

Però no són les institucions públiques les que han de defensar la cultura? Hi ha molts desequilibris institucionals. Diguem que la política també juga en aquest partit, i genera un efecte dominó que ve donat per determinades condicions del poder. Avui dia, el músic queda lluny del trobador; hi ha el personatge, però no la funció; ha desaparegut. L’obligació de les institucions es vetllar per la cultura però amb un compromís autèntic.

I el polèmic paper de la Societat General d’Autors i Editors? Per mi es estúpid que la SGAE vagi a cobrar a un forner per posar la ràdio. El què jo crec que ha de fer és ajudar a les sales, perquè per molt que defensis els drets dels autors, de què ens serveix si no tenim on si no tenim on estrenar les seves obres? Té la solució de tot, és molt potent, però s’ha d’implicar més en el procés creatiu.

Potser seguint la teva línia, amb la Fundació Tony Manero (FTM) heu presentat el disc “Pandilleros”. Ho heu definit com la banda sonora d’una pel·lícula que no existeix. Una aposta innovadora però arriscada, no? Sí, però és gustós. Ja que me la jugo, ho gaudeixo, no? La FTM és un col·lectiu, i tenim una relació bastant estreta tots els integrants. Aquest disc va lligat al teatre, és un punt de partida que busca alliberar al músic de la cançó. Cada vegada costa més escriure una cançó, no? Aleshores, expressem musicalment una història, seguint un fil dramàtic. És molt senzill, però deixem sortir la nostra creativitat amb música descriptiva, i ja és això, no? Per mi, la música és la meva passió. I a la vida, si no tens una passió, què tens?

Les 3 Viles, Sant Vicenç de Montalt (versió retallada). Desembre 2009.

Platònic

En els orígens del pensament, hi trobem intel·lectuals i filòsofs de la magnitud de Plató, que van centrar els seus estudis i teories en la creació d’un sistema polític just i equilibrat. La mort del seu mestre, Sòcrates, va ser un dels elements de descontent que va provocar en aquest idealista, la necessitat de reconvertir la política. Però tot i que va mirar amb detall cada un dels àmbits que podien determinar el seu èxit –coneixement, antropologia, relació del poder amb la societat-, el seu treball només va esdevenir una idea intangible, impossible i per tant, utòpica. Un fracàs que avui s’estudia al llibres, i que sense voler, s’ha convertit en un desig atemporal, del qual avui encara podríem aprendre.

Els últims esdeveniments que per desgràcia, estan donant nom als nostres pobles, preocupen de manera descomunal als ciutadans. La corrupció és un fet que, indubtablement, genera certa desconfiança en el sistema, i ens replanteja aquesta necessitat de reconvertir-lo. Hi ha molts aspectes que giren entorn aquestes notícies, com ara si sempre ha existit aquesta corrupció, o si els que ho sabien, resulten còmplices o víctimes d’un plantejament que no deixa treure a la llum les veritats. Segurament, més d’un es pregunta quin seria el mecanisme de control idoni, o si la solució passaria per una democràcia participativa que pugui vigilar els propietaris d’un poder que nosaltres mateixos hem atorgat. Hauríem de poder esdevenir el Plató modern, capaç de posar el dit a l’ull dels qui no mereixen arribar on són, i destapar-los davant la majoria.

Però quan em pregunto quin és aquest sistema ideal, m’adono de nou que es tracta d’una d’aquelles idees intangibles i platòniques, que no té una representació real al món de “les coses físiques". Segurament, també resideix en la nostra ment, i tot i que amb un acte de record i reminiscència arribarien a fer-se patents, molts volen oblidar-la quan es creuen pel camí els interessos personals. De nou, un fracàs absolut del pensament.

Les 3 Viles, Desembre 2009. RACÓ VIU

Estrelles de la cuina

Nova estrella Michelín pel Celler de Can Roca (Joan Roca), que aconsegueix la màxima distinció amb 3 estrelles. També guanya premi el restaurant de Santi Santamaría.

Elena Viu (periodista) i Santi Santamaría (cuiner)
Fotografia: Òscar Batet, Diari de Mataró

La veu de Llavaneres

Ja fa temps que Sant Andreu de Llavaneres va idear la seva pròpia veu, que es conformava amb l’aportació d’un gran grup de persones. Avui, 20 anys més tard, són 15 dones les que s’esforcen per mantenir viva la Coral de Llavaneres. Per això hem anat a parlar amb la Rosalia Munné, l’actual responsable d’aquesta entitat, que ens ha explicat tem la desaparició de la coral: “Als pobles, normalment, i no sé perquè, quan es plega d’una cosa, rarament es torna a començar”. Llavanerenca de sempre, la Rosalia porta 47 anys casada amb en Josep Sala, un home “molt popular” degut a la seva intervenció com a funcionari de l’Ajuntament. Dedicada també a la catequesi, amb nens d’entre 9 i 10 anys, la Rosalia comenta que sembla que s’estigui perdent la cultura de les corals, ja que cada vegada hi ha més gent gran, i la jove, no s’hi adhereix.

Com es va formar aquesta coral? Doncs mira, un dels que més ho va promoure va ser en Miquel Salvà. Jo a l’escola sempre havia cantat, quan era joveneta, i després a l’església, i a les Caramelles. Aleshores, quan van formar aquesta coral, aquest noi que havia estat del Cor de Nova Germanor d’aquí Llavaneres, em va oferir cantar amb ells i jo encantada. En Josep Ferrer Casals va ser el nostre director durant molt de temps, i també era qui tocava l’orgue. Em sembla que es va jubilar als 84 anys!

Com arribes a encarregar-te de la Coral de Llavaneres? Quan va començar jo vaig demanar no haver-me d’encarregar de res. I de no ser res, he passat a ser-ho tot: sóc la secretària, la que se’n cuida. Molta gent s’ha integrat de nou, d’altres ho han anat deixant per diferents circumstàncies, i és clar, al final, algú s’havia de posar.

Ara sou només dones, on han anat a parar la resta d’integrants masculins? Per diferents motius, ho han anat deixant. Alguns s’han fet grans, d’altres ja no hi són, i els què quedaven, com que eren pocs, suposo que es van anar desmotivant i ho han deixat córrer. Hem passat de ser una coral mixta, un grup gran i molt maco, a ser una coral femenina de 15 membres: 8 sopranos i 7 mezzos. Sembla que hi ha poca inquietud musical a Llavaneres, i com que els altres ens anem fent grans, així seguim. Sap greu, perquè és una cosa que a mi m’agrada molt, però és com una epidèmia: cau un, i va caient la resta.

I aquesta inquietud tampoc sembla arribar als més joves. Es va proposar una Coral Jove, però vaig sentir a dir que no havia progressat. A la nostra coral tampoc s’ha integrat gent jove. No sé perquè, però és una tendència que no canvia. I això em fa patir, perquè sembla que si ho deixem estar, es perdrà per sempre. Als pobles, normalment, i no sé perquè, quan es plega d’una cosa, rarament es torna a començar.

Potser el tipus de música hi té a veure. Nosaltres cantem de tot, des de cançons populars a nadales i d’altres cants més religiosos. Abans cantàvem pràcticament a totes les celebracions religioses, i sempre anàvem a l’església. No sé si s’està perdent o no aquest tipus de música, el que veig és que la majoria és gent gran, per algun motiu, no atrau als joves. Potser sí que a ells els agrada més cantar la seva música, i els va més la marxa i cantar en discoteques.

A quins actes participa l’actual Coral de Llavaneres? Nosaltres sempre havíem cantat un Ofici de L. Perosi per Sant Andreu. L’any passat va intervenir l’Orfeó de Sant Vicenç, i aquest any, el mossèn nou que tenim aquí a Llavaneres, ens ha demanat que ho tornem a fer per la Festa Major. També els hi hem dit a un parell d’homes que havien format part de la coral, i també hi participaran. Per la Missa del Gall també anem a cantar unes nadales, i per Pasqua. O fa poc, a la Festa de la Vellesa també vam intervenir. Tampoc podem pretendre fer grans coses amb la gent que som! Amb bona voluntat, fem el què podem.

Tot sigui tenir voluntat. Sí, el què passa és que és molt difícil, perquè hi ha gent que no l’ha cantat mai i se l’ha d’aprendre, i cal tenir oïda, una mica de veu,... de vegades la voluntat no ho és tot. A més, resulta complicat segons la cançó, perquè les hem d’acoplar a 2 veus. Ens falten baixos i tenors, no podem cantar segons què perquè sonaria molt pobre.

Heu d’assajar molt per estar a l’alçada? Normalment assagem els dijous de 9 a 11 de la nit. I quan tenim algun acte, que l’hem de fer madurar una mica, fem més hores, aleshores ens coordinem.

Què diries que és més important per cantar en una coral, tenir oïda o bona veu? Tenir bona oïda. De vegades ens hem trobat amb persones que tenen molt bona veu, i després els sap greu que la nostra Directora, la Sònia Varadiovà, els intenti educar una mica l’oïda. Però de fet, el què ha de fer ella és això, retocar-nos, ensenyar-nos,... la paguem perquè ens ensenyi a cantar, per això cal tenir bona oïda.

I com us financeu? Abans havíem cantat en casaments i d’altres celebracions, i aquesta era una manera de recollir diners per pagar els costos que tenim. Ara no sé què passa amb els casaments, però la gent no ens demana. Cert que l’Ajuntament ens subvenciona, cosa que ens ajuda molt, però clar, quan fem un ofici tampoc els podem cobrar a la Parròquia, és una col·laboració.

Al públic li agrada per això, oi? Sí, és clar, de vegades ho fas millor que d’altres, també depèn del dia, però generalment ens feliciten. Una atleta es pot preparar moltíssim i el dia que ha de saltar, no ho fa tant bé com d’altres.

Us ajunteu amb altres corals? Hem fet coses, sí. Amb l’Orfeó de Sant Vicenç, hem anat a Malgrat, a Arenys, a Canet i a Barcelona. Hi han hagut trobades de corals. Aquí va venir una vegada una coral francesa, i se’ls fa una mica de recorregut i coses d’aquestes.

Creus que aquesta pèrdua de membres és general? També afecta a d’altres corals? Del què sí m’adono és que la mitjana és de gent gran. Algunes, però, tenen la sort de mantenir veus masculines, i això les fa més riques. Però també n’hi ha moltes només de dones, com nosaltres. Sembla que les dones som les que més aguantem.

Les 3 viles, Sant Andreu de Llavaneres. Desembre 2009.

Des de Les 3 viles...

Les entrevistes d'en Pep Guardiola i d'en Max Cahner a Diari de Mataró.

Fotografies de Les 3 Viles.

Reflexió de viatge

No diré que hi ha publicitat enganyosa, perquè sóc de les que no sol llegir-se la lletra petita –ni tan sols entre línies-, ja que quan veig “Vols des de 29€”, veig el 29 –que és com un 30 psicològicament més digerible-, i no el “des de”, que indica que és un preu de sortida. La cosa és que quan vaig a agafar un vol, com tots, busco el millor preu, i acabo deixant-me enganyar per les ofertes més llampants de les companyies aèries –que són molt efectives. Però resulta que a mida que vaig prement “Següent” a cada pàgina on-line, -en les que per cert, se’m demanen més dades que les que considero necessàries -, el volum econòmic del paquet va in crescendo.

Senyors, resulta que avui dia, a les companyies LOW COST, no valen les maletes, a menys que anem amb el bitlleter per endavant: 10, 20 i fins a 30€ ens pot costar l’embarcament d’una bossa –depenent de quan es decideixi entrar-la a l’avió-, quan abans, ens sortia gratuït. Per estalviar-te aquesta quantitat, no tens més que complir la normativa de bosses de mà, i carregar tot el trajecte amb les teves coses –això sí, sense líquids, amb l’excepció d’aquells comprats al Dutty Free. I si abans de pujar a l’avió, vols triar el seient –és una comoditat com una altra-, hi ha companyies que t’ho cobren. Si a més, vols que aquest sigui al costat de la sortida d’emergència –àrea restringida a menors de 16 i dones embarassades-, l’amplitud per les cames costa cara. Hi ha qui fins i tot pretén començar a cobrar als viatgers que vulguin fer ús del lavabo a bord.

Recordo una època en la que els esmorzars entraven amb el bitllet, i on anar als serveis de l’avió era cosa de llibertat. Fins i tot, tenien l’amabilitat de donar-te a triar la premsa diària. Però ja no m’escandalitzo, perquè avui dia, qui no fa negoci, és perquè no vol.

L'àrbitre del temps

No seria estrany trobar-se en Dani Ramírez a peu de rierada amb una càmera entaforada a les mans, ni tampoc a la muntanya observant el pas dels núvols. La dèria meteorològica d’aquest home del temps, va més enllà de la petita pantalla, i el que per molts suposa una gran molèstia, per ell, és un fenomen molt especial. Amant de la natura, aquest veí santvicentí ha trobat en Les 3 viles, i particularment a Sant Vicenç, un balcó al mar que li permet gaudir de tot el què li agrada. “El més fascinant del clima mediterrani és la seva dificultat de previsió”, comenta en Dani, “però és aquest l’ingredient que fa que sigui molt ric i variat, i que hi hagi més tradició i afició per la meteorologia”.

Neixes a Terrassa, però vius entre el Maresme i Vacarisses. Per què Sant Vicenç? A banda d’altres factors personals que em van portar aquí, és una zona que ja m’agradava, cosa que ara puc confirmar: m’ho passo molt bé a Sant Vicenç, és molt distret a nivell meteorològic! Les tempestes, les rierades, el sol, el mar ...tot! A més, a diferència de les poblacions veïnes, Sant Vicenç és dels pocs pobles que s’aixeca dalt d’un turó, i tens molt bona vista per controlar d’on venen els fenòmens, i aquesta panoràmica també és molt important per mi. Neva sovint al Montalt i al Montnegre. Què més vull? I la gent m’explica coses del temps d’aquí, del clima, de les dites o les seves opinions. M’aporten coneixements que trobes poc als llibres.

Per què tu no pots deixar de treballar... Quan no estic a la feina no treballo, però gairebé sempre estic pensant en el temps: mirant núvols o fent fotografies. Combino molt la meteorologia amb la muntanya: excursionisme, bicicleta, córrer,... i amb el mar! També em capbusso amb les ulleres per mirar els peixos sota l’aigua. O pujo als Tres Turons a gaudir del bosc i mirar el cel. Tot el relacionat amb la natura m’agrada molt.

Per això vas estudiar INEF? Vaig començar física i ho vaig deixar. Finalment em vaig llicenciar en Educació Física. Més tard vaig començar geografia, però tampoc vaig acabar. Paral·lelament, vaig iniciar una carrera professional com a meteoròleg, que poc a poc va anar progressant fins al dia d’avui. N’estic orgullós, per l’esforç de tot plegat.

Era vocacional aquesta dèria meteorològica? Ja de petit m’apassionaven les tempestes, les nevades,... quan em preguntaven què volia ser, deia que pagès: volia estar envoltat de natura. També em va ballar pel cap la idea de bomber, però la vaig descartar, tot i que sí que he fet algunes tasques de col·laboració com activitat extra. Després vaig començar fort amb els esports, que va ser quan vaig començar la carrera.

Com es forma un meteoròleg? Hi ha dos nivells, el d’aficionat i el professional. Amb Internet, avui dia és molt fàcil aprendre a entendre el temps, hi han molts mapes i fòrums, cosa que jo no tenia. Jo havia d’anar a biblioteques, conferències o cursets. Pel que fa a la carrera professional, caldria estudiar física o geografia. La física és més meteorologia, la física de l’aire. La geografia aniria més relacionada amb la climatologia: relleu i fenòmens meteorològics. Són especialitzacions diferents. No hi ha un títol de meteoròleg, abans l’AEMET sí que donava un rang com a tal, però generalment eren càrrecs militars.

La meteorologia es deriva de l’àmbit militar? Fins els anys 60, la meteorologia a Espanya era pràcticament militar, i pràcticament havia evolucionat en aquest àmbit. Pensa que el temps podia determinar el triomf d’una batalla, era un factor d’estratègia molt important. La meteorologia va fer eclosió amb la primera i la segona Guerra Mundial.

Canviant de tema, creus que podem parlar d’un microclima al Maresme? Catalunya té “raconets” a causa del relleu, cosa que fa que el clima sigui molt variat, i la vegetació també! Sant Vicenç té un microclima? Sí, el mateix que hi ha a Caldetes o a Llavaneres, més marítim o de litoral. Però si tires una mica més amunt, a Vallgorguina, la cosa canvia força! Catalunya és un mosaic. Aquí per exemple, quan vaig arribar em van dir: ”Quan el Montalt porta capell, no te’n fiïs d’ell”. Jo sempre el miro, perquè quan el Montalt té boira a la punta, sol anunciar pluges.

Què hi ha del cert a les dites populars relacionades amb el temps? Són el resultat de molts anys d’observació. Els pagesos, els pescadors, i aquesta mena de professions, depenen molt del temps, i tenen una experiència que s’ha heretat en forma de refranys catalans. En el cas del Montalt no sol fallar mai, per això també me’n refio molt de la natura.

Et tiren en cara quan t’equivoques amb la predicció? Clar que sí! Pensa que esperen molt de nosaltres. Però hem de pensar que la meteorologia és una ciència predictiva, veiem el futur, cosa que és impossible. Els meteoròlegs som els àrbitres de la ciència, i els àrbitres sempre són criticats; els homes del temps tenim una mica aquesta fama. No és una ciència exacta, però tenim una sèrie de dades que ens acosten molt.

Què en penses tu del “Canvi climàtic”? Es parla molt de canvi climàtic, i segons la meva percepció, són petits cicles que gairebé no notem. No hi han tants canvis: varien els ritmes de pluja o hi ha menys nevades. Ara, si aprofundim els estudis, la cosa canvia: sí que hi han hagut unes alteracions en el clima. Però tampoc esperis que el mar pujarà de cop un dia d’aquests, perquè si passa, pot trigar segles. Existeix un canvi climàtic, però s’ha tret molt de context: darrere hi ha molts interessos econòmics i polítics. El més preocupant és la deriva ecològica. El que jo percebo, per exemple, és la desfeta de les glaceres. Jo he fet alpinisme, i respecte a fa uns anys, les llengües de gel estan en retrocés. A l’Aneto, la glacera ha retrocedit uns 80 metres. Pots no creure en el canvi climàtic, però que puja la temperatura del planeta, no es pot dubtar.

De La Vanguardia a Televisió de Catalunya (TVC). La meva primera feina va ser a La Vanguardia, i paral·lelament vaig començar a Catalunya Ràdio, i feia col·laboracions a diferents mitjans. Un dels meus projectes va ser barrabes.com, on hi pots trobar informació meteorològica dedicada als esports de muntanya: si vols anar a escalar, allà t’avisem dels riscos. A TV3 vaig començar amb una “beca” l’any 1991. Després va sortir una convocatòria d’oposicions públiques i vaig quedar tercer. Vaig estar fent substitucions fins que vaig entrar l’any 2003. A Televisió de Catalunya també servim diferents productes des del Departament de Meteorologia, ja sigui pel Canal 33, el Temps de Neu, l’Info K, o el Canal 3/24.

També teniu un blog on hi participen molts meteoròlegs de tot Catalunya, aficionats i professionals. Fareu alguna trobada a Sant Vicenç de Montalt, amb Dani Ramírez com a amfitrió? És el blog del temps, que va néixer fa dos anys. La primera trobada la vam fer a Manresa i la segona aquest octubre, a Arenys de Mar. És complicat que vingui fins aquí, almenys fins d’aquí uns anys, perquè acabem de fer-ne una al Maresme. Cal repartir el protagonisme que ven gent de tot Catalunya!

I què me’n dius de la fiabilitat de la informació meteorològica, on m’haig de dirigir per trobar una bona predicció del temps. Jo et recomano que miris Tv3,... [riures]. La veritat és que el clima mediterrani és dels més complicats de preveure, la facilitat que tenen a d’altres zones com Amèrica, aquí seria impossible. Per això allà és molt més fiable la predicció que et facin. No és una justificació per nosaltres, la latitud mediterrània es troba entre Àfrica i Europa, i entre un mar amb comportaments subtropicals i un oceà, com és l’Atlàntic, molt extens. En aquesta cruïlla de masses de terra i d’aigua, tens una combinació de fenòmens meteorològics molt variats, i per això resulta tan complicat una predicció exacta. Això fa que sigui molt més ric. Segurament sense aquest ingredient no hi hauria tanta tradició, ni tanta afició meteorològica. I amb Internet, el nombre d’autodidactes ha crescut molt, hi ha immediatesa i un gran volum informatiu. És maco de veure.

En el cas de Sant Vicenç, algun consell per endevinar tempestes? Hi ha coses que poden ajudar, però no són matemàtiques i de vegades no funcionen. Per regla general, les tempestes que solen arribar aquí són les que venen de Mataró. Quan arriben de l’altra banda, solen passar directament al Montnegre, però no sempre! Aquí tenim un balcó obert cap a mar, però et falta visió cap a l’interior i per això ens arriben nuvolades de sorpresa. En canvi, des d’aquest balcó se’ns permet gaudir de molts espectacles al mar que van cap a Mallorca. Són realment increïbles; aquelles llampegades, les tamborinades,...

Sant Vicenç de Montalt, Les 3 Viles, Novembre 2009.

Sense cap ni peus: solucions absurdes

Einstein deia que en temps de crisi sorgeixen les millors idees. En el nostre cas, sembla que la magnitud del problema està directament relacionada amb l’estupidesa dels nostres cervells: quan ens toca pensar de debò, la fem més grossa. Amb tot això, cada vegada són més curioses i absurdes les notícies que es deriven d’aquesta boira que ens ha entelat les ulleres, i que sense eufemismes, anomenem “la crisi”. No entrarem a analitzar l’àmbit polític, ja que queda clar que hi ha una batalla desprestigiadora que està més que comentada, i que l’originalitat i la innovació no formen part de cap pla de rescat social. Encara que no em negareu que és absurd, per exemple, donar beques per cursar màsters a recent llicenciats a l’atur, però que superin els 25 anys, quan hi ha molts que són més joves, i es barallen per un sou mentre treballen gratuïtament. Acaben de sortir de les universitats, i aquests sí que no poden finançar-se una segona formació. O per què no donar una oportunitat als oficis que es troben en risc d’extinció?

Seguim amb solucions absurdes. Ara resulta que una empresa de calibre incalculable, com és Freixenet, optarà per repetir la seva campanya nadalenca a causa de “desajustos econòmics”. Asseguren que el seu públic coneix sobradament la marca, i que per tant, no cal despilfarrar amb spots que, fins ara, anunciaven com si fossin la pel·lícula de l’any. Això sí, la decisió es filtra com a notícia destacada, sinònim de publicitat gratuïta, però sense generar els mateixos llocs de treball.

En canvi, d’altres empreses que mantenen el seu nombre d’adeptes, com són les loteries de l’estat, insisteixen en oferir el seu anunci més nadalenc –aquell en el que de la il·lusió també es pot viure-, on per cert, Sant Vicenç destaca com un dels escenaris participants.

També ha saltat a la palestra Sanitas, que després d’anunciar-se com una assegurança mèdica que no et deixarà mai penjat, treu de quiròfan un home per no pagar una factura de 166€, de la qual, ni tan sols estava informat. També pateix “desajustos econòmics”? Una altra solució als temps que corren?

Sembla que amb aquesta crisi, les solucions empleades són cada vegada més absurdes, però si d’una cosa n’estic segura, és que s’ha convertit en un paraigües. Un paraigües per protegir-se d’una pluja de decisions mal preses, o que no tenen sentit. Un comportament sense cap ni peus que segur faria emprenyar a Einstein i a les seves reflexions.

Racó Viu, Les 3 Viles, Novembre 2009.

Llavaneres, cor BTT

ENTREVISTA, Associació BTT ROC DE L'AVI

Si al Maresme hi ha una vila de pas per tots els aficionats al ciclisme de muntanya (BTT), aquesta és Llavaneres. Cada vegada hi ha més adeptes d’aquest esport, és per això que un grup de llavanerencs ha decidit crear la primera Associació BTT de Sant Andreu de Llavaneres, sota el nom de l’emblemàtic “Roc de l’Avi”. Tot i que encara els queda molt per perfilar, són moltes les idees que estan sorgint al voltant d’aquesta entitat de caire familiar, en la que esperen “fer pinya i organitzar sortides” per divertiment de tots els seguidors BTT que es vulguin sumar, “tant de Llavaneres com d’altres municipis o ciutats”.

Per conèixer de primera ma aquesta iniciativa, des de les 3 viles ens hem acostat a l’Associació BTT Roc de l’Avi, i hem anat a parlar amb el seu President i Vicepresident, l’Àngel Moyano i en Joan Ramos.

Com sorgeix aquesta associació? Fa anys que en volia crear una [explica l’Ángel Moyano], però calia esperar a la gent idònia per fer-ho. Aleshores els vaig comunicar el meu propòsit a les persones que ara conformem la Junta, com són: en Joan Ramos, Vicepresident; en Lluís Nogueras, Secretari; o en Lluís Sala, Tresorer. Ja estàvem una mica immersos en el món de la BTT, així que només calia repartir càrrecs i definir una mica la nostra idea. El 6 de setembre vam inaugurar el club “Roc de l’Avi”.

Per què “Roc de l’Avi”? Al mig de la muntanya que tenim darrere de Llavaneres, hi ha una esplanada amb un gran roc que la gent del poble coneix com el Roc de l’Avi, o el Roc de l’Àvia. Vam pensar que a l’estar a la muntanya, i ser un indret famós de Llavaneres, era una bona referència per donar nom a l’Associació, i també per donar-lo a conèixer als de fora.

Hi ha algun precedent similar al poble, o era una mancança? Hi ha un Club de Ciclisme per Carretera, però per muntanya la cosa és molt diferent, i no hi havia res. Ja feia temps que li donàvem voltes, perquè està bé organitzar sortides conjuntes entre tots els aficionats, ja sigui per les 3 viles com per altres zones de Catalunya, perquè hi ha rutes molt maques. Aquesta és la nostra intenció, que tothom que gaudeixi de la bicicleta per la muntanya. A més, Llavaneres és el cor BTT d’aquesta zona.

Què vol dir que és el cor? Tothom que fa bicicleta ha de passar per Llavaneres en un moment o altre, perquè des d’aquí es connecta a moltes rutes. Per fer el Coll de la Ferradura, la Ruta de les 4 termes, per anar al Corredor, Canyamars, el Montnegre,... Llavaneres és un punt de pas i de trobada.

El vostre club està dirigit a gent amb experiència en BTT o a tothom? Inicialment, la idea és organitzar sortides de tipus familiar, perquè no volem que el club quedi restringit a persones que dominen molt la bicicleta, sinó que també volem fer excursions on hi puguin participar els més petits, o bé gent que no té tanta experiència o resistència. A mida que anem creixent, ja s’anirien diversificant les activitats, i s’avisaria de la dificultat de la ruta abans que la gent s’hi apunti. Però primer volem començar una mica “light”, fer pinya i anar veient l’estat físic dels socis.

I quin tipus de sortides teniu previstes? Volem que hi hagi molta varietat. Tenim pensat des d’organitzar una escapada conjunta al Camí de Santiago fins a excursions molt més fàcils per diferents llocs d’arreu de Catalunya. Una altra idea que tenim al cap, és la de muntar alguns circuits infantils a Llavaneres, una manera d’acostumar als més petits al món de la bicicleta de muntanya. Cada vegada són més les dones i la canalla que s’aficiona a aquest esport.

I properament, per la Festa Major, també teniu previst fer alguna cosa, oi? El 30 de novembre farem una sortida popular a la que tothom estarà convidat. Farem la Ruta de les Ermites, com són la de Sant Sebastià, la de Sant Martí i la de Sant Miquel de Mata, i la vella ermita de la Llorita. La veritat és que és una excursió molt maca que no coneix tothom. Abans, però, pel 22 de novembre s’està pensant en realitzar la via d’Arnes a Tortosa, a Tarragona. És un tram molt bonic i apte per a tothom

Segurament, hi ha moltes sortides que es poden fer per aquí i que no coneix tothom... Moltes i molt maques de fer. Aquest club també ajudarà a donar a conèixer els pobles i els seus racons. Per exemple, al cim del Montalt hi ha un pessebre i un màstil amb una bandera. Des d’allà es veu absolutament tota la vall de Llavaneres, i a més, hi ha una llibreta per poder posar el teu comentari i la teva signatura. De fet, a la llarga, ens agradaria poder editar una guia amb les diferents rutes que hi ha per aquí, i donar-li’s un color.

Un color? Segons la dificultat que presenta, sigui difícil, mitjana o bàsica, se’ls dóna un color o un altre. Així tens rutes negres, blaves, verdes... Seria maco tenir-les ben indicades amb fites, perquè qui vulgui pugui venir aquí a fer-ne una, sabent amb el què es trobarà. Però tot això és molta feina, i s’ha de fer bé, per això volem començar poc a poc.

Actualment, quants socis teniu i quines avantatges els suposa fer-se del Roc de l’Avi? Actualment som 43 socis, i esperem que a mida que ens donem a conèixer, aquest número vagi augmentant. No cal ser soci per sumar-se a les excursions que organitzem, però com és lògic, el soci tindrà una prioritat si hi ha límit de places, o bé un descompte en el preu. A més, ja estem donats d’alta com a entitat a l’Ajuntament i a la Federació Catalana de Ciclisme. També estem pendents de l’aprovació dels estatuts i del nom per part del Consell Català d’Esports, per tant, tindrem una assegurança i permís per demanar llicències, si algú ho demanés.

Hi ha un equip “Roc de l’Avi”? Ja tenim el disseny de tot l’equip d’hivern i d’estiu, hem pensat en totes les peces: mallot, malles, samarreta,... qui en vulgui només s’ha de posar en contacte amb el club per demanar l’encàrrec, però no serà obligatori. I si algú està interessat, estem oberts a tenir spònsors.

Què cal fer per associar-se al Roc de l’Avi? Encara no tenim una pàgina web, tot i que ho tenim previst per més endavant. De moment, es poden informar o apuntar-se a través dels telèfons 664 898 127 [Àngel Moyano] o 605 842 515 [Lluís Nogueras]. Fins a finals d’any, la quota és de 10€, i se’ls dóna un carnet. A partir del 2010, la quota serà de 20€ anuals pels adults, i 10€ pel carnet infantil [de 0 a 16 anys].

Les 3 Viles, Sant Andreu de Llavaneres, Novembre'09