El seu pare, un home tradicional i recte, no deixava que Moncho es fes artista de bones a primeres, abans calia aprendre un ofici. Així que, després de preparar-se per ser retocador d'arts gràfiques, i havent enllestit el Servei Militar, Ramon Calabuch Batista, va tenir la llibertat per obrir-se camí com a cantant de boleros, i complir el seu somni.
Ja fa prop de 9 anys que Moncho es va instal·lar a Sant Andreu de Llavaneres, però el més curiós és que només se l'ha pogut veure sobre l'escenari de la nostra la vila una vegada: “M'agradaria que es sabés que jo he fet tot el possible per fer un concert a casa, perquè és on visc, i la gent m'ho demana pel carrer, però quan ho intento, no sé perquè em trobo amb una paret”.
Després de 50 anys dedicats al món de la música, les seves cançons, barreja indiscutible de ritmes caribenys, rumba catalana, bolero, romanticisme i creativitat, l'han dut al cim dels “grans”. Moncho prepara el seu aniversari dins del panorama musical al Liceu, on espera compartir escenari amb altres companys i amics de la talla de Joan Manel Serrat, Alejandro Sanz, Lolita, Antonio Carmona o Niña Pastori. “Serà difícil poder reunir-los a tots, però estem fent molta feina perquè sigui un espectacle ben gran”. La teva família fa més de 300 anys que es va establir al barri de Gràcia, a Barcelona, però tu acabes a Llavaneres. Fugies de la gran ciutat? No, jo és que tenia un pare bastant recte, i no volia que sigues artista fins que no acabés d'aprendre un ofici. En acabar-lo i haver fet el Servei Militar, em va dir: “Ara ja ets tot un home, ja pots fer el què vulguis”. El primer que vaig fer és marxar de casa per fer la meva vida, i dedicar-me a fer d'artista.
Definitivament, no ets sud-americà, com molta gent es pensava fa anys. Sí, saps què passa, em prenien per cubà, no sé, em confonien. He hagut d'explicar que no sóc sud-americà milers de vegades, per treure'm aquesta etiqueta. Els meus pares, avis, besavis i rebesavis eren catalans, de Gràcia. Tot i això, fins que no vaig gravar el meu primer disc en català, l'any 92, ningú no s'ho va acabar de creure.
Però clar, al principi de la teva carrera musical se't presentava com: Moncho Batista, ¡el ciclón cubano!. Una estratègia de comercial pel teu tipus de música d'aires caribenys? Això va ser idea d'un director d'orquestra amb el que vaig començar quan tenia 17 anys. Anava amb una orquestra que cantava de tot, i jo no, jo estava especialitzat en boleros. Aleshores em presentava com “¡Moncho Batista, el ciclón Cubano!”, com si jo fos una promesa que venia d'allà, que tal i que qual. Suposo que perquè venia més. Així que em feia passar per cubà fins que es va descobrir el pastís a Igualada, quan una senyora em va preguntar si m'agradaven les mongetes amb botifarra, i li vaig dir: “Sí, i si li afegeix una mica d'ali-oli, millor!”. Vaig demanar-li que no digués res, però a la mitja hora ho sabia tot el poble ja...
Moncho és diminutiu de Ramon, però on queda el Calabuch? Potser vas buscar una mica “l'etiqueta” de la teva figura, un nom més artístic, o alguna cosa per l'estil? Sí, Moncho és Ramon, a molts llocs d'Espanya, i especialment a Sudamèrica. I el Calabuch es va suprimir perquè ja hi havia un cantant català que es deia Ramon Calduch, i Ramon Calduch - Ramon Calabuch, no quedava bé. Aleshores, l'home que em va batejar com “Ciclón cubano”, ja va treure Moncho Batista, que és el meu segon cognom, i que a més, era el cognom d'un president cubà.
Què me'n dius de l'etiqueta que et va regalar Lucho Gatica, com “El rey de los boleros”, com senta que un dels teus ídols et bategés d'aquesta manera? No hi crec gaire amb aquestes coses, però el meu mestre va ser Lucho Gatica, i que quan pensava retirar-se li preguntessin qui quedava com a Rei del Bolero, i ell digués el meu nom, sempre és d'agrair. Després n'hi han hagut d'altres, d'etiquetes, com “El gitano del bolero”, i coses per l'estil, però no m'acaben d'agradar: jo Moncho, “a seques”.
Què me'n dius de l'etiqueta que et va regalar Lucho Gatica, com “El rey de los boleros”, com senta que un dels teus ídols et bategés d'aquesta manera? No hi crec gaire amb aquestes coses, però el meu mestre va ser Lucho Gatica, i que quan pensava retirar-se li preguntessin qui quedava com a Rei del Bolero, i ell digués el meu nom, sempre és d'agrair. Després n'hi han hagut d'altres, d'etiquetes, com “El gitano del bolero”, i coses per l'estil, però no m'acaben d'agradar: jo Moncho, “a seques”.
Fas una mica com es va fer antigament amb les havaneres, fusionar una mica d'aquí i d'allà. Ritmes caribenys, rumba catalana, bolero, etc. Quan comença la teva passió per aquests estils? Jo sempre he sigut especialista amb els boleros, ja des de molt petit en cantava, quan els altres jugaven a la pilota. El perquè, per molt que m'ho pregunti, no el sabria respondre. El que he fet és fusionar el què m'agrada per innovar dins del meu estil, que és romàntic totalment.
Has tingut l'oportunitat de col·laborar i treballar amb grans artistes, de la talla de Joan Manel Serrat, Antonio Carmona, Peret, Alejandro Sanz,... de tot tipus de música. També escoltes tota mena d'estils musicals? He tingut la gran sort de tenir l'admiració i el respecte de grans professionals: des dels més antics fins als d'Operación Triunfo. M'agrada la música romàntica, en general, els boleros, la salsa, i d'altres com Barbra Streisand o Withney Houston.
I la música més moderna, com l'electrònica, quina opinió et deixa? Quan em pregunten quin tipus de música m'agrada, jo dic que la bona. Crec que després de 50 anys al món de la música tinc cert criteri alhora de saber quan és mediocre, i quan no. Aleshores, des de la clàssica a l'electrònica, no tothom ho fa bé, i sóc molt selectiu. Potser no és la que em motiva, però la respecto. La música ha d'evolucionar, i cada vegada és més difícil ser novedós.
I a dalt d'un escenari, què sents? És una sensació que només s'entén quan ho vius. Et sents molt bé, sobretot quan veus que el públic viu les teves cançons, i els recorda coses com la seva primera arrambada, cosa que ara s'ha perdut molt. Els boleros inspiren el ballar “juntets”, que és molt maco.
I a dalt d'un escenari, què sents? És una sensació que només s'entén quan ho vius. Et sents molt bé, sobretot quan veus que el públic viu les teves cançons, i els recorda coses com la seva primera arrambada, cosa que ara s'ha perdut molt. Els boleros inspiren el ballar “juntets”, que és molt maco.
Suposo que res a veure amb la teva primera experiència damunt de l'escenari. Ui, no! Em tremolaven les cames, i ho vaig passar molt malament, la veritat sigui dita. També m'ha passat d'altres vegades, com al Liceu, o el meu primer Palau de la Música. Són dies en els que en la la primera cançó, estàs tens, per la responsabilitat que comporta estar en llocs com aquests. Però quan sents aplaudir al públic, se't passa tot, i et sents això, molt i molt bé.
Com s'escriu una cançó? Jo n'he escrit poques. A mi me les fan, i jo les canto. Crec que no tinc l'habilitat de fer-ho, sóc massa rígid. Alguna vegada m'inspiro, però en general me les envien amics i compositors.
No et porta a compromisos aquest procés? Una mica sí, sobretot al principi, quan un amic et demanava que cantessis la seva cançó i et sabia greu dir-li que no.
I d'altres et porten a l'èxit, com la banda sonora de “Jamón-Jamón”, de Bigas Luna. Devia ser tot un luxe que arribés al cinema, no? Aquesta me la va escriure Concha Valdés, una compositora cubana molt important que té unes lletres molt atrevides. Abans era tot de l'estil: “Que bonitos tus ojos bajo de la luna”. Ara ja diuen: “Como me gustaría estar contigo en la cama”. El bolero també ha evolucionat, és més verídic. I jo agraït, que es pugui dir el què es vol, que ja vam passar una època en la que ens ho censuraven tot.
Quina diries que és la cançó que més t'ha reportat? Jo diria que “Llévatela”, que la va escriure Armando Manzanero, i que va tenir una gran repercussió als anys 60, una època difícil, perquè competíem amb la revolució musical dels Beatles, i el bolero quedava com “antiquat”. Va ser la que em va donar a conèixer en el món del disc.
Creus que ara està “antiquat”, això del bolero? No. Crec que a partir d'Almodóvar, amb “Tacones Lejanos”, on va sonar un bolero amb la veu Luz Casal, que va tenir molt d'èxit, la gent jove va començar a conèixer el què era un bolero. A partir d'aquí, t'agradarà o no, però jo crec que alhora d'estar íntimament amb una persona, busques aquesta mena de cançons romàntiques on s'expliquen situacions que tots hem viscut. Tots ens hem enamorat alguna vegada.
Com veus el futur de la música? Amb això d'Internet, els discos estan caient, perquè qui vol pagar per una cosa que es pot tenir gratuïtament?. El futur de la música haurà de ser molt diferent que el que tenim ara, i caldrà adaptar-se.
Sant Andreu de Llavaneres, 3viles - Maig 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada