Alguns veuen al municipi d’Arenys de Munt com un exemple a seguir. D’altres, com un virus imparable que ha anat contagiant indiscriminadament a d’altres viles. La cosa és que, sense voler, el seu paper en el món de les consultes populars ha resultat un xoc en cadena, i cada vegada són més els que es sumen a celebrar una festa catalana i catalanista com la del passat setembre. Podríem parlar d’un “Efecte Arenys de Munt”?
Cert que tenim dret a decidir, com la gran majoria defensa, però aquesta dèria per realitzar consultes fa que em pregunti d’altres qüestions: tenim dret a decidir quan després no volem anar a votar? No hi ha una democràcia tan participativa com ens agradaria creure, però fins el moment és l’eina que se’ns ha facilitat per arribar als nostres objectius. Tot i que els polítics juguen a una guerra ideològica i desprestigiadora, nosaltres som els qui tenim la paraula per posar-los i treure’ls de les seves caselles. Si ens agradria votar si volem o no un estat català, ningú hauria de poder posar-nos traves, però d’altra banda, quan se’ns insta a opinar sobre d’altres qüestions, amaguem el cap. Recordem que no es tracta únicament d’un dret, sinó d’un deure. I qui no es mulla, no pot queixar-se després de com està l’aigua.
Sigui com sigui, com sempre sembla que l’allò prohibit ens atrau més que cap altra cosa. La Llei del pèndol: quan més s’estira cap a una banda, amb més força arribarà després a l’altra. El que em dóna crèdit per afirmar que sense contrincants, res d’això s’estaria redactant ara.
Molts ja la coneixeu, després d’haver finalitzat la seva última carrera aquest estiu: 2010 quilòmetres en 31 dies. Amb aquest desafiament, Alexandra Panayatou ha aconseguit captar l’atenció per promocionar el Campionat Europeu d’Atletisme que es celebrarà a Barcelona l’any que ve. “La veritat és que ho recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura”, comenta l’atleta, “però quan vaig arribar a l’estadi de Montjuïc, amb la organització de B10 i tota la gent esperant, em vaig sentir molt feliç, perquè ho havia aconseguit”. No és la primera vegada que es planteja un repte d’aquesta mena, també va córrer de la plaça Sant Jaume de Barcelona fins a la plaça d’Obradoiro de Santiago de Compostela en 21 dies. “Mai sé si ho aconseguiré fins que arribo, plantejar-se un repte segur ja no seria un repte”. El que queda clar és que les seves aventures generen expectació, i a part de l’interès mediàtic també ho demostra la pàgina web, on hi ha la possibilitat de seguir les seves passes a través d’un GPS. Ara, aquesta grega resident a Sant Vicenç de Montalt, es desafia de nou.
Grega, de procedència irlandesa, resident a Catalunya… com expliques la teva multiculturalitat? Vaig néixer a Irlanda al 1970, però als 3 anys vaig traslladar-me a Grècia. La meva mare és 100% grega, i el meu pare, a més, xipriota. Als 11 anys vaig tornar a a Irlanda, perquè volien que tingués una educació anglesa. Vaig conèixer un català a Atenes. Així vaig arribar a Catalunya al 2003. La relació es va trencar, però vaig decidir quedar-me. Després vaigconèixer en Frank a Barcelona, i al moment de decidir on viure... ens vam apartar de la ciutat i vam decantar-nos per Sant Vicenç, on ell ja residia.
Millor per entrenar? Aquí ho tens tot: muntanya, costa,... fugíem de les multituds, del soroll, dels cotxes... som molt de l’aire lliure, d’estar en contacte amb la natura. Aquí sóc més feliç. Quan tinc reunions a Barcelona, baixo en tren, vestida d’atleta, i torno corrents els 42km. Quan estic preparant entrenaments, de vegades, el Frank em porta fins a Sant Feliu de Guíxols, i faig els 70km per costa. I si haig de preparar muntanya, tiro poble amunt, i ja està. És genial.
I la teva parella, en Frank, no ho veu estrany tot això? No, ell també és esportista. Feia triatlons de jove. Ho va deixar, i quan ens vam conèixer va tornar a agafar-li el gust a aquesta mena d’esports. Ens compenetrem molt, en aquest sentit, perquè aquesta és una passió que no tothom entén. I també m’ajuda a organitzar els meus desafiaments, entrena amb mi,... som un equip.
Ja de petita t’agradava entrenar? De nena feia molt d’esport, m’agrada molt, però no en plan competitiu, ni amb entrenaments com els d’ara. A més, al sistema educatiu anglès és obligat fer esport. Però els meus estudis m’ajuden molt, perquè m’ho puc aplicar, i perquè és una cosa que també pot ajudar als altres. El què passa és que no vaig voler treballar d’això, no m’omplia prou, em faltava alguna cosa.
Perquè, què vas estudiar? Vaig estudiar psicologia i filosofia. De jove no feia gens d’esport, i a més, fumava. Van ser els meus anys negres, perquè no feia res, no portava una vida sana. Sóc el clar exemple del “mai és tard”. M’agradava molt la psicologia, i després la filosofia, però després de treballar un any amb nens amb problemes psíquics em vaig adonar que no em motivava prou. I ara, que estic escrivint el meu primer llibre i dono xerrades motivacionals, veig que els puc aplicar a la vida, a la meva experiència, i a tot arreu. El meu professor ja m’ho deia, que sóc una filòsofa natural: segueixo el què tinc a dins. Sabia que trobaria el meu camí, però no sabia quan.
I ho vas intentar amb els animals, com a entrenadora canina? L’any 1998, de nou a Grècia, vaig començar amb els gossos. Vaig arribar al “top”, tenia molta reputació. Ho vaig deixar quan vaig venir a Catalunya.
I per què no vas seguir? Aquí és un món molt masculí, i a Grècia tenia el camí fet, ja havia arribat a dalt. A més, tampoc dominava la llengua, i no em veia amb ganes de començar de nou. Estava cansada, però no dels gossos! Dels propietaris. En realitat els entrenes a ells, els animals són increïbles. Venint aquí, buscava trencar amb tot, començar de zero i dedicar-me més a l’esport. També vaig obrir la meva empresa d’organització d’events: Delta Events.
Ja havies començat amb l’esport de competició? A Grècia anava al gimnàs, i feia aeròbic. Un dia vaig provar la cinta, i em va agradar molt, però 15 minuts. Amb el temps, sense adonar-me, vaig acabar fent més d’una hora. I xerrant amb el propietari del gimnàs, un dia, li vaig explicar que de petita somiava amb córrer una marató, perquè ho havia vist a Dublín amb el meu pare. I vaig decidir que ho faria.
Però això no requereix unes marques, uns entrenaments i una bona preparació? Sí, hi han maratons que per apuntar-se necessites unes marques, però aleshores, a Atenes, no calia. Ho vaig decidir al mes de juny, i la marató era al novembre. Així que feia més cinta. I abans, vaig provar sort en una carrera, la de Olimpost. Una bogeria...
Per què?! Perquè era pitjor que una marató! Menys quilòmetres, però per muntanya! Olimpost és el mont dels 12 Déus, són 3.000 metres d’alçada,... però vaig arribar la segona. Això em va empènyer a córrer la marató d’Atenes. Em vaig entrenar més a fons, però ni tan sols havia llegit res del tema per preparar-me...
I com va anar? Bé! Crec que aquestes han sigut les dues úniques vegades que he corregut “natural”. Vull dir que anava sense pressions, ni ritme, ni temps. I crec que vaig demostrar que, genèticament, tinc el què fa falta per competir.
Una vegada aquí, ja no has parat, no? El tercer dia d’estar aquí ja vaig córrer la ½ marató de Mataró. Vaig començar a documentar-me, a entrenar millor, a plantejar-m’ho en serio. Al 2004 vaig fer la meva millor marca a la Marató de Barcelona, arribant 2a. I tot sense entrenador, ni massatgista, ni res. Aquell any també vaig quedar quarta als Campionats de Grècia; em vaig quedar fora de les Olimpíades, però satisfeta. Arrel d’això em va agafar el meu primer entrenador, però no va funcionar, l’entrenament era massa dur. Vaig estar 5 mesos sense córrer per lesió.
Quan comencen els desafiaments? Amb el projecte Pole Runner 2008, 2008km recorreguts en proves oficials perquè un grup de nens discapacitats viatgessin al Pol Sud. D’allà a les 24h per pista en solitari, a Montjuïc. El camino de Santiago en 21 dies. La Cursa Contra Cavall, de Montserrat a Ripoll,... on vaig guanyar al cavall, per cert! Va ser molt divertida, però també molt dura...
Més que la última [2010km en 31 dies]?La veritat és que la recordo com un infern, ha sigut una experiència molt dura, corrents sobre l’asfalt a més de 40º de temperatura. Una experiència increïble, però també terrible.
Et rendiries? Crec que tinc molt bon final, perquè quan sembla que la situació em supera, em pregunto: “És el millor que pots fer en aquest moment?”. Aleshores trec la guerrera, canvio el xip. La cosa és que pots perdre, però si no arrisques, no guanyes. Un repte segur deixaria de ser un repte. Jo conec el meu cos, i necessito desafiaments. Tampoc sóc una boja que va a mort, jo només ho intento, i si surt, perfecte.
I ara, que ve? Em venia molt de gust tornar a la natura, és on em trobo millor, i com que estic preparada per la cursa Matagalls-Montserrat, m’he plantejat córrer Montserrat-Matagalls-Montserrat el 6 de novembre. En 26 hores... encara que espero fer-ho en menys. I juntament amb aquest repte, llençaré un moviment per ajudar al medi ambient.
La dècada que m’ha vist néixer porta cabells fregits, muscleres ben marcades, leggins estampats i sabates impossibles. Grans complements, molt de color i rebel·lia, estil que, com tota moda, torna a despuntar entre els joves d’avui com un cercle viciós sense final.
L’hora ja era digital, Casio amb alarma, infal·lible amb les pèrdues despistades: cada dia, a la mateixa hora, el seu bip-bip el descobria als indrets més inexplicables. Llibres amb format “Busco a Wally”, plastilina de colors marca JOVI, baldufes, caniques o el Tetris de la primera Game Boy –mastodòntica i color gris. Les pel·lícules s’apilonaven en VHS, que sempre s’enganxaven als moments clau. A la petita pantalla, uns veiem Babar mentre altres seguien desesperats Sensación de Vivir –una altra que torna en versió moderna.
Però si hagués de posar una banda sonora a la meva infància dels vuitanta –que aniria amb casset, òbviament- portaria la melosa veu de la Torroja. Mecano va omplir tardes de balls i càntics desafinats a la nostra vella habitació: La fuerza del destino, Me colé en una fiesta, Hijo de la Luna, Aire, El 7 de setiembre o Laika -per recordar les més mítiques. Anàvem en vaixell fins a Venus, sense marxa per Nova York, sense tenir res a perdre entre cementiris de riure.
Aquesta tardor, els germans Cano, amb el permís de la seva ex-musa, han portat el musical “Hoy no me puedo levantar” a Barcelona, després del rotund èxit que va tenir a la capital. Amb això, una barreja d’il·lusió i tristesa, em porta a una senzilla conclusió: el pas del temps es percep amb detalls d’aquest tipus, i la nostàlgia té bona sortida. Ciència i consciència: no és la força del destí la que ens empeny, sinó la del passat.
ENTREVISTA Quico González - professor de golfNo para de fer ballar els seus braços, boina quadriculada en ma, i xerra anècdota rere anècdota recordant vells temps. “Em dic Francisco González, però em diuen de tot, des de Quico, a seques, fins a Quico Varilla”. Nascut a Madrid, va arribar a Catalunya als 3 mesos, pel que es considera un “català vertader”. No és la primera vegada que us presentem aquest apassionat professor de golf, ni tampoc en serà l’última: el seu swing porta firma pròpia. I després de tants anys, la seva trajectòria demostra anys de dedicació, acompanyada d’una sinceritat que no sap amagar: “No em puc guardar les veritats, i la gent ho diu: <<Si vas a Quico, no preguntes>>”.
De Madrid a Llavaneres. Vaig néixer a Madrid, però vaig arribar aquí als 3 mesos. Encara que la meva mare era basca, i el meu pare madrileny, em considero català vertader: La meva família és tota catalana. El meu pare era professor de golf a Puerta de Hierro. Era un molt bon home a qui tothom estimava molt, i a qui jo considero un dels millors jugadors del món. Va anar a treballar a Sant Cugat, i allà va tenir la sort de conèixer a uns senyors que començaven a fer un camp a Llavaneres. I aquí ens hem quedat.
No és estrany que el teu pare es fes professor d’un esport més aviat desconegut a Espanya en aquella època? El meu avi tenia una finca petita a Puerta de Hierro, i allà va començar a fer de cadi. No el va ensenyar ningú, tenia facilitat. Això és molt difícil de demostrar, però jo crec que els llibres no ho tenen tot, també hi ha d’haver instint. El meu pare era un “ministre”, i l’afició li venia des de petit.
I la teva passió pel golf, quan arriba? El meu pare ja em va portar al Golf quan tenia 2 anys. Jo no ho recordo, però sí que quan tenia 7 anys ja feia de cadi.Quan vaig començar a jugar de debò, anava a l’escola de nit. Tenia una mestre al carrer del Doctor. Amb 17 o 18 anys, jugava a tot arreu. He estat a Anglaterra, França, Portugal, Itàlia, Suïssa... la meva mare m’ajudava econòmicament, perquè no era molt car. No era un esport molt conegut, i només hi podien jugar 4 privil·legiats, cosa poc justa. Per què només uns pocs poden gaudir d’un bon menjar?
Creus que segueix sent un cercle molt exclusiu? Avui dia, amb els camps municipals i els Pitch&Putt, la classe mitjana pot jugar a golf. Ja no són els 4 marquesos de sempre. Ara ja no és tan exclusiu.
Però la imatge segueix sent molt important. Sí, ho és! S’ha de venir ben preparat. Però a Anglaterra és pitjor, eh? Hi han clubs on encara no deixen entrar a les dones! I això no és...
Però creus que són els que tenen el millor golf, els anglesos, no? Sí, són molt senyors i molt disciplinats. El què passa és que inventen molt ràpid i es claven. Per això l’escola americana els està avançant. Els americans agafen un professor, i si funciona, endavant; sinó, al carrer, i n’agafen un altre!
Amb 23 anys, crees la teva Escola de Golf QUICO GONZÁLEZ, però és una mica especial, no és així? Per mi és una de les millors del món, però hi ha molts que no la volen. De vegades si no dius el què volen sentir, t’esclafen. És una escola primària, i té molta psicologia: els meus alumnes no tocaran la bola el primer dia, ni el segon. Però el dia que comencin a tocar-la, la cosa només millorarà. És un procés molt lent, però no es perd. La bola és jutge només a la llarga. No és una escola de llibre: per ensenyar, s’ha de saber fer-ho.
Com anar en bicicleta: passen els anys, però no s’oblida. Exacte! Ara tenim un noi de 16 anys que és un dels millors jugadors que hi ha Espanya: en Pep Anglès. Acaba de guanyar el Campionat Internacional Cadetes de Europa. I és de la meva escola. Educo i formo, i quan més jugues, més en saps. Ensenyar és fàcil, aprendre no tant. I la gent que sap de tot, no aprendrà mai. Jo salto de seguida... dic sempre la veritat. Per jugar bé, es requereix educació.
La gent sol fer trampes? Si veig un lladre, i està amb mi, li diré. Les trampes són una malaltia. De debò, eh? Fer una patadeta a la bola, marcar-se menys cops dels què toquen,... jo vull que aprenguin, és la meva obligació, i així no s’aprèn. Per això hi han els reglaments. Ara, quan tinc una persona que està gaudint del joc,... m’ho passo com mai!
Vius per aquest esport, vaja! Tinc un vici crònic per donar classes. És un problema. No deixo de pensar-hi mai. Quan tinc una persona que aprèn ràpid i bé,... no puc deixar de donar voltes al tema: m’hi capfico massa. Però m’agrada molt l’ofici.
Quins diries que són els requisits per ser un bon jugador? La pràctica t’educa i t’ensenya. La clau és estar en una bona escola, amb un bon mestre, i sobretot, saber escoltar: ho has d’entendre. És la meva psicologia. Fer les coses malament és facilíssim... fer-les bé, no tant. Requereix concentració i una bona preparació.
I firma pròpia. Mira, jo vaig estar ensenyant a França. Hi havia un professor d’uns 80 anys que sempre es quedava a les meves classes. Em deia que li agradava el meu sistema, però només mirava. Una clienta meva, va anar a jugar a aquest camp, poc després. Ell estava en una cadira, i li va preguntar si era alumna meva. A Saint Maurice (Suïssa), un cas semblant. Queda un estil, i la gent pot dir missa!
Altres passions més enllà del golf? M’agrada molt la cuina. Però m’agrada la cuina casolana, la vertadera! Encara queden restaurants familiars que t’ofereixen aquests menús, però la meva dona... cuina d’escàndol! Fa cuina pagesa, la millor que hi ha, perquè cultives els teus propis ingredients. El resultat és inigualable. I quan em deixa, cuino jo. El meu plat estrella és la paella, en tota la seva varietat: de verdures, de peix, de bolets,... el bolet és l’ingredient perfecte.
Els vas a collir tu, els bolets? I tant! Sóc un molt boletaire, no sóc professional, però m’agrada molt. És que on estigui un bon cep... és un bolet fora de sèrie! I n’he collit per tota Espanya i per França, quan vaig estar treballant a Nancy. Allà hi vaig durar 3 mesos: feia massa fred...
Com aquí, enlloc! Després em pregunten com és que estic tan bé. Cada matí em prenc una taronjada amb una culleradeta de mel. Tota la vida ho he fet! Són principis. Sóc un bon menjador, i un gran bebedor també! Però mai abans del migdia. El meu pare feia com jo, i va morir a 3 mesos de complir els 100 anys. La meva iaia, als 101!
