Hola i adéu

Distingeixo a la llunyania una cara coneguda i em preparo per pronunciar un “adéu” que aviat surt a l’exterior. Les paraules s’escampen per l’aire i impacten contra un “hola”. En aquell moment penso que es tracta d’un convencionalisme que no queda protocolàriament ben definit: Teòricament, hauria d’haver dit hola, perquè és la primera vegada que el veig avui, però un segon raonament em porta a l’adéu, perquè no tinc intenció d’aturar-me. A la pràctica, durant el xoc de salutacions adverses he passat de llarg la seva persona, i ella ha aturat la marxa, segurament esperant entaular una conversa supèrflua. Així que finalment, tot ha quedat en un “Hola i adéu”.

Fotografia

Ara els records es guarden en carpetes, amb formats intel·ligibles i denominacions numèriques. La fotografia predilecta del nostre viatge a París queda enregistrada amb un IMG_0549.bmp que gairebé mai obrim, perquè les fotografies es multipliquen i la tinta no dóna per tant. El nostre propi patrimoni material queda, sense voler, oblidat al fons de l'escriptori; però no el que tenim a l'habitació amagat sota pilons de paperassa.

Informatiu Ràdio Arenys

Amb nom i cognoms

Recordo haver parlat del tema amb la meva àvia en vàries ocasions. La discussió va sorgir de la notícia de la veïna del 4t 1a d’intercanviar l’ordre “correcte” segons la llei dels cognoms de la seva descendència. El motiu aparent era la diferenciació: el Sánchez per part de pare era massa corrent. La polèmica estava servida a la família, i el ressò va traslladar-se a tota l’escala per pura tafaneria. La meva àvia no estava gens d’acord amb la decisió. Considerava que el cognom patern ha de prevaldre perquè sempre ha estat així. No trobava arguments ferms per defensar la seva postura, però la seva tossudesa l’obligava a insistir davant la meva indignació. Segons el seu parer, el nostre cognom està condemnat a desaparèixer per qüestions biològiques. El cognom del meu pare, el del meu avi, el del meu besavi i el d’un gran etcètera generacional. De la mateixa manera que el nostre sexe ha trencat amb una llarga tradició de nom i cognom a la família.

Ara, la llei podria afavorir acabar amb aquesta discriminació històrica, perquè d’aquí dos anys, els pares podrien triar l’ordre dels cognoms que considerin adient pels seus fills, com va fer la veïna del 4t 1a. Podran escollir l’opció més vàlida per diferenciació, per estima, per fonètica o per gust.

La reforma legal també planteja altres qüestions, com ara la d’establir un ordre en cas de desacord: l’alfabètic. D’aquesta manera, segons al·leguen, no es discrimina cap de les dues parts, ni la paterna, ni la materna. I donen una solució ràpida i contundent a una possible disputa de parella: I és que si ja és difícil triar el nom del nouvingut, ara, a més, caldrà decidir l’ordre dels seus cognoms.

Qui sap si en un futur, els més llestos traduiran el tòpic “Estudies o treballes?” per un “De cognom Vilar? Em va perfecte! Sortim?”. La pràctica s’estendrà amb tanta rapidesa que els cognoms que comencin amb les lletres del final de l’alfabet, seran discriminats per sempre més. Aviat les persones amb cognoms alfabèticament poc atractius, es convertiran en una espècie en perill d’extinció.

Ja m'imagino les futures divisions per les meses electorals. Des d'Abad a Aymerich, a la primera; des de Bach a Clavé, a la segona; A partir de Fabregat, a la de casos particulars.

Paradigma Ni-ni

D'alguna pel·lícula que ara no ve al cas hauré heretat l'afirmació que remet a un mateix a expressar una idea a través de les paraules d'algú que ja ho ha fet amb antel·lació. Feia dies que pensava en construir jocs de paraules per desmuntar l'estratègia, deixeu-m'ho dir, oportunista, que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, presenta per "solventar" l’atur juvenil. El paradigma lèxic dels Ni-ni que emmarquen uns pocs i exclouen uns altres que podrien i haurien de beneficiar-se també d’aquestes prestacions socials. I és que no entenc de què servirà intentar formar gratuïtament als qui no tenen estudis, si els qui en tenen tampoc troben feina. No seria més lògic aplicar aquestes ajudes de manera generalitzada a la creació de llocs de treball?

En definitiva, que continuo a l’espera del disseny del paraigües perfecte. Però com bé diu l’expressió castellana “Para muestra, un botón”, us remeto a l’article que s’ha avançat a les meves intencions reflexives. I amb el permís de Pilar Rahola, l'imprimeixo també a continuació:

Los otros ni-ni

¡Qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Me interesa muy poco el debate sobre "el electoralismo" de la medida. Evidentemente que es electoralista tomar una decisión económica que afecta a un colectivo muy definido y hacerlo a un mes de las elecciones. Primero, porque deja la patata caliente al gobierno que vendrá, a sabiendas de que las telarañas que encontrará en las arcas públicas caparán cualquier otra iniciativa que quiera adoptar. Y segundo, porque obliga a mantener una política de subvención que forzosamente tendrá que comerse el nuevo gobierno. Esto no se hace, aunque sea cierto que lo hagan todos, cuando las prisas electoras les aprietan el trasero. ¡Qué manía de jugar con el dinero público como si fuera parte del propio dispendio electoral! ¡Y qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!

Pero más allá de este debate recurrente y aburrido, la medida me parece bochornosa, y no sólo porque abunda en la nefasta cultura de la subvención. Me lo parece porque, puestos a preocuparse por los ni-ni, y, peor aún, puestos a considerar que hay que darles pescadito barato en lugar de la caña de pescar, ¿por qué no preocuparse por los otros ni-ni, mucho más ni nada que los jovencitos que ni estudian, ni trabajan, ni vaya usted a saber si todos lo han querido alguna vez? Perdonen, pero en esta crisis profunda que está comportando tanto dolor en tantos miles de hogares, el ni-ni es algo que se ve todos los días.

Por ejemplo, está la generación ni-ni de los padres de familia de más de 45 años en el paro que ni pueden pagar la hipoteca, ni consiguen que nadie les dé ya un trabajo. Están las famosas viudas, quizás la generación ni-ni más pobre de todas, que ni consiguen que nadie les pague lo que sería de justicia, ni consiguen llevar dignamente la vida que merecen. Ni tienen dinero, ni tienen esperanzas. Y si hablamos de jóvenes, están los ni-ni que estudiaron duramente, asumieron su responsabilidad, y ahora ni tienen un trabajo para el que se prepararon, ni consiguen emanciparse. Están los ni-ni que un día decidieron poner su patrimonio y su esfuerzo al servicio de nuevas iniciativas empresariales, y ahora ni les pagan ni nadie les escucha, ni saben cuál será su futuro. Están los ni-ni de siempre, los que tienen un trabajo o son autónomos, pero están tan cosidos a impuestos –al fin y al cabo, son los que financian las ingeniosas ideas políticas–, que ni dejan de trabajar como enanos, ni les cunde demasiado. Todos necesitan dinero urgentemente, aunque no sean un bocado electoral tan simpático como estos jóvenes ni-ni que, quizás, por ser ni-ni, ni votan. Deplorable que se juegue así con el dinero público.

Deplorable el torpe populismo que esconde. Y deplorable la poca originalidad de meter mano en la caja pública cuando no hay ideas en el saco de las propuestas. Deplorable y triste.

El paraigües perfecte

Quan un entra a una botiga de paraigües londinenca ha d’estar preparat per respondre a preguntes del tipus: “Quina és la velocitat del vent que haurà de suportar?” o “Quina precipitació és la que més predomina a la teva ciutat?”. Sembla surrealisme que més enllà del color, la mida o el disseny, s’interessin en tants tecnicismes, però és que resulta que en funció de les condicions meteorològiques dominants, et recomanaran el paraigües més adequat. Un paraigües que no es trenqui a la primera ventada, que sigui funcional i que aconsegueixi, com és el seu propòsit, que la pluja no sigui un problema.

Un estudi semblant van realitzar tres alumnes holandesos de la Universitat Tecnològica de Delft, fundadors de la marca Senz, al preguntar-se perquè es troben tants paraigües abandonats al carrer després d’una tempesta. Van determinar que el problema més freqüent era l’extensió de les varetes i la ubicació del masteler, i han aconseguit fer-lo variable i aerodinàmic per adaptar-lo a cada situació. El resultat: el paraigües perfecte per cada tipus de pluja. És curiós que fins ara ningú és preguntés com millorar un producte tan habitual a les nostres vides.

Novembre és temps de tempesta política. S’acosten eleccions i molt s’està parlant de disseny: que si el pop-art de Sánchez Camacho al PP, l’heroisme de l’Home Normal del PSC, la campanya nua de Ciutadans o l’irònic somriure de canvi de CiU, entre d’altres. Tots dibuixen un paraigües de disseny, original, enlluernador i provocatiu. El què hauríem de demanar és que, a més de fer-lo bonic, sigui funcional. Que els polítics estudiïn amb determinació quina és la mitjana de la velocitat del vent i de quina mena de precipitació ens hem de resguardar. A partir d’aquí, que guanyi el que sigui capaç de dissenyar el millor paraigües: el que aconsegueixi que aquesta societat deixi de mullar-se.

Inèdit

Nascut a Igualada, Pius Morera i Prat no era un nen “normal”. Filòleg, professor i poeta, gran amant de la lectura, ja de petit llegia obres poc pròpies per la seva edat: El Quixot, Dostoievski,... Amb 14 anys, per motius familiars, es va veure forçat a abandonar els estudis per treballar a una fàbrica de gènere de punt. Però la formació tornaria aviat, tot encara havia de començar: la seva persona es faria inseparable del món de la cultura. Lacetània va ser la primera creació, un grup cultural de joves que el porten a contactar amb intel·lectuals de l’època de la talla del recentment desaparegut Joan Triadú.

El destí el trasllada a Barcelona on desenvoluparà certa activitat clandestina contra el règim de Franco amb Bandera Roja. Pius acabarà abandonant la política, però mai els seus ideals, i es resguarda en allò que sempre li havia agradat, l’ensenyament, i concretament, la formació docent amb les noves tecnologies. Aquesta faceta també el portarà fins la comarca del Maresme. Com a santvicentí d’adopció, la seva passió per les lletres també s’ha fet patent amb col·laboracions a la Biblioteca la Muntala.

Em confessa que fa no gaire es va preguntar si dedicar gran part de la seva vida a l’ensenyament havia servit d’alguna cosa. Precisament les noves tecnologies li van donar la resposta: té una pàgina dedicada a la seva persona al Facebook amb 237 alumnes que el recorden amb afecte de la seva època a l’escola mataronina Thos i Codina.

Què era Lacetània? Un grup absolutament cultural que vam crear un grup d’amics a Igualada amb l’ajuda del vicari de la parròquia de Santa Maria d’Igualada, Antoni Pous. Organitzàvem conferències i exposicions, vam fer una revista rigorosament cultural, amb traduccions i altres reflexions,... alguns dels il·lustres que portàvem a donar conferències els pescàvem a la Rambla: <<Escolta, no t’interessaria pas venir a fer una xerrada sobre...?>>. Així van arribar a Joan Triadú, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedes, i molts d’altres. Lacetània va créixer amb gent d’altres edats que s’incorporaven per col·laborar, com Anna Mª Vaquès o Josep Mª Torras. Jo només tenia 19 anys.

En aquella època vas guanyar el Premi Amadeu Oller amb “Un mocador d’Herbes per a jòquers” i també vas formar part de la Comitè Executiu de l’Homenatge a Carles Riba. Se’m van obrir les portes i vaig tenir l’oportunitat de conèixer altres personatges del panorama cultural com J. V. Foix, Pere Quart o Salvador Espriu,...

Vas marxar Barcelona per embolicar-te a la fervor cultural de la capital catalana? Vaig marxar d’Igualada perquè sentia que se m’havia quedat petita. I sí, la meva marxa també tenia a veure amb la cultura, pensa que en aquella època, entre d’altres coses, començava a crear-se la Gran Enciclopèdia Catalana, i paral·lelament, l’enciclopèdia Salvat 4, on jo col·laborava. Barcelona també em va permetre conèixer grans poetes, com Ferran Fullà o Manuel Vázquez Montalbán. Era el moment de Tuset Street.

És quan comences a moure’t pels cercles comunistes de Barcelona. A Igualada ja vaig intentar crear cèdul·les comunistes de manera clandestina sense gaire èxit, i a Barcelona vaig començar a introduir-me dins de Bandera Roja, que era una escissió del PSUC. Les reunions funcionaven a través de les associacions de veïns, en el meu cas al barri de Sants, que és on treballava com a professor.

Les associacions de veïns eren tapadores? Es tractaven temes del barri, és clar, però a més, alguns aprofitàvem l’espai de reunió per tramar altres coses que eren il·legals: octavetes, organitzar manifestacions contra el règim,...

Molt arriscat. De fet, com antifranquista també vas tenir el teu pas per la Model... em van enxampar a l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme organitzat. Vaig ser un dels 113 detinguts del 1973, juntament amb Miquel Serallés, Antoni Gutiérrez “Guti”,... vaig acabar a la Model durant un mes i mig. Em vaig menjar els panellets allà dins! També vaig coincidir amb molts dirigents del PSUC, amb Puig Antich,...

Salvador Puig Antich? Ell estava aïllat, crec que ja estava condemnat a mort, i vam coincidir a l’infermeria, que era la única manera de contactar amb els aïllats. De fet, jo ja l’havia conegut anteriorment en un viatge des d’Igualada a Barcelona. Era un home alegre, però molt eixut. L’execució de la seva sentència va ser una sorpresa molt desagradable, perquè ningú es pensava que arribés mai.

De fet, vas dedicar-li un poema. A Barcelona hi va haver dos festivals de poesia molt importants, el Price i el Gespa Price, on alguns poetes vam homenatjar Puig Antich.

Els màrtirs, com el vi de bóta, guanyen

amb el temps. Per mà d'altri ha emmudit

violent l’aire vivent de ton pit:

era pujol, s'ha tornat puig antic.

Fragment de “Jo no vaig gosar parlar-te”

Arrel de tots aquests esdeveniments, abandones els teus ideals? Els meus ideals mai els vaig abandonar, però diguem que vaig endevinar per on anirien les coses, vaig entendre que sacrificàvem molt més del què s’aconseguiria durant la transició; no em vaig equivocar.

Et vas desencisar i et vas refugiar de nou a les aules. Vaig abandonar la doble vida que suposava la lluita. La clandestinitat política et feia pagar el peatge de l’aïllament personal. Em començo a obrir camí en el món de l’ensenyament, especialment projectes de didàctica.

Professor de professors. A partir de guanyar les oposicions arribo a Mataró i faig de professor a l’escola Thos i Codina. D’aquí a Sant Vicenç de Montalt, on em vaig enamorar de la casa on visc. En aquest punt em dedico fonamentalment a investigar: el món dels blogs, les Tecnologies de la Informació. Participo a “Escoles en xarxa”, congressos, cursos, tallers, conferències, assessorament... tot per l’ensenyament.

I la poesia? Continuo escrivint-ne, però molta és inèdita.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt, novembre 2010
Blog Pius Morena i Prat
Web personal Pius Morera i Prat