Aquella noia d'ulls foscos

Des d’un petit poble de les rodalies de Sant Francisco, aquesta noia d’ulls foscos ha aterrat a la nostra vila principalment per amor. Des d’aleshores, Tiffany Sotomayor combina el seu temps entre Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. Professora d’anglès a l’acadèmia Blancafort, també treballa paral·lelament en el primer àlbum de That Girl With Dark Eyes (TGWDE), un projecte musical en solitari després de 6 anys amb la banda canadenca Bella. Poca cosa ens avança: a l’estiu, un LP, i quan s’hagi acabat de trobar a si mateixa, l’expressió de la seva persona en format àlbum. De moment la podrem gaudir a locals com el Clap, on tornarà el mes que ve, o aquest mateix març a Barcelona, a l’Elèctric Bar.

Melòmana per definició, la Tiffany es declara fan de la genialitat de Prince i de l’empenta d’Annie Lennox, sense oblidar altres estils com el hip hop o el funk, que assegura que la inspiren. Poc a poc, la Tiffany s’integra musical i personalment al nostre territori, que defineix com una comunitat amistosa, familiar i de mentalitat oberta. De moment ha donat el salt al passat Festival de les llums, on va col·laborar desinteressadament per una bona causa: “Les persones que ho van organitzar pensen en ajudar a la gent que ho necessita, i han ajudat a la resta a que no l’oblidin; em sento molt agraïda d’haver pogut col·laborar i estic oberta a repetir l’experiència”.

Com comences a interessar-te per la música? Que jo recordi, des de molt petita. Em fascinava, era com una obsessió. La música em va motivar en tots els aspectes de la meva vida, em va ensenyar persistència, passió i força per creure. Vaig començar a estudiar música a secundària, però es va convertir en una feina, sense creativitat ni plaer... a mi m’agrada sentir la música, crear-la, fer-la! I vaig preferir aprendre sola, practicant. El meu instrument preferit era la bateria: des dels 6 anys recordo estar picant tambors; i no sé perquè, és la direcció que vaig prendre. Crec que és divertit; tocar la bateria em fa sentir viva.

Aquest era el teu paper al grup Bella, la bateria. En algunes cançons també tocava la guitarra, però bàsicament tocava la bateria.

Però ara, amb TGWDE, també cantes. És nou per mi, perquè només ho havia fet una o dues vegades amb l’anterior grup per divertir-me. Crec que ara estic aprenent a treballar amb la meva veu, cada dia canvia i millora. També composo les cançons, els ritmes electrònics, les tecles... estic experimentant i m’encanta aquesta sensació: avui fas una cosa i potser demà t’inventes una altra... per on em portarà el procés de creació? ja ho veurem! Encara m’haig de trobar.

De fet, tinc entès que TGWDE es crea en 48 hores... molta improvisació! Després de 6 anys amb Bella, el grup estava canviant, portàvem molts concerts, molts viatges, molts festivals,... de fet, nosaltres estàvem canviant! Ens vam fer grans i les nostres vides anaven per camins diferents. Era el moment de trencar, perquè ja no era divertit. TGWDE neix després que una companyia de xocolata molt coneguda a EUA, Hershey, ens proposés crear una cançó comercial per “Oh Henry!”. Finalment vaig acceptar l’oferta en solitari, i en 48 hores, vaig composar i enregistrar la cançó. Vaig treballar molt dur per completar-la i em sento molt agraïda d’haver tingut aquesta oportunitat!

Aquí és on neix That girl with dark eyes [Aquella noia d’ulls foscos]. El nom ve perquè d’allà on vens els ulls blaus són molt comuns? Clar! Em van preguntar: quin és el teu nom? I vaig dir... un moment si us plau! Necessitava pensar-lo una mica! I com que a mi sempre em reconeixen pels ulls, és el tret que potser destaca més del meu físic... vaig dir, d’acord! That Girl With Dark Eyes! Aquí passa al revés, els ulls foscos són molt més comuns, allà predomina la gent rossa amb ulls blaus o verds i físicament jo cridava més l’atenció. Però així va sorgir el nom!

Després d’això comences el teu projecte en solitari, que pràcticament coincideix amb la teva arribada a Catalunya. És més fàcil obrir-se camí aquí? Aquí s’està vivint un gran moment per la música, però és que a més, jo crec que si ets una bona banda de música, no necessites res més. Als EUA necessites això i molts contactes, perquè hi ha molta més competència. Saps la quantitat de grups que hi ha a Los Angeles? Milers de músics que somien el mateix...

Tot i que la teva música contrasta força amb l’estil musical que hi ha actualment a Catalunya. Sí, moltíssim. Crec que la música catalana és més ètnica, a mi em sona a català, és molt especial per la gent d’aquí i ho veig molt vinculat al mar, no sé perquè, però em transmet aquesta energia, aquest relax. Res a veure tampoc amb la música llatina que triomfa més a altres llocs del Mediterrani! Tot i això, crec que a aquí hi ha una mentalitat més oberta, a la gent li agraden estils molt diversos. Això potser als EUA no és freqüent. Per exemple, és més difícil que segueixin grups que no cantin en anglès, no es senten identificats.

Que me’n dius de la llengua... perquè estàs aprenent català. Crec que m’és molt difícil fer-me entendre, encara em costa molt expressar-me en català. La gent pot pensar que sóc callada o tímida, però és perquè encara em sento estranya. Són les petites coses que no sé dir, les que no deixen acabar de veure la meva autèntica persona.

Poc a poc s’anirà esvaint l’impacte cultural. Tampoc n’hi ha tant. La societat catalana és molt més una comunitat, potser una mica més tancada, es senten diferents, i ho entenc perfectament, tot i que a trets generals, som força iguals. L’impacte ve més potser del dia a dia, però entre Barcelona i Llavaneres també n’hi ha. En aquesta ciutat tot va molt ràpid, i d’on jo vinc, tot i que també és una ciutat, és com un gran poble. En canvi, a Llavaneres hi sento molta pau, molta calma, és molt familiar: conec la gent del carrer, ells em coneixen, sóc agradables i m’ajuden quan no entenc alguna cosa, i ho agraeixo molt. Els nens als que dono classe també m’ensenyen molt.

Hi ha un intercanvi. Tenen un gran nivell d’anglès, és molt favorable, i tu els estàs acabant d’ensenyar aquesta llengua, però jo també estic aprenent la seva! T’ajuden molt amb les petites coses, t’acaben la frase quan no saps com continuar-la, et diuen la traducció d’una paraula... és genial.

Tot i això, esperes viure només de la música, algun dia. És la meva meta. La música és la passió més gran que tinc. Si algun dia perdo això, no sé què faré... necessito crear coses noves cada dia. La música és una cosa que em fa sentir feliç, és el meu mitjà per expressar els meus sentiments. I al mateix temps, és una responsabilitat.

Responsabilitat en quin sentit? El fet d’estar davant d’un públic, en un escenari, és una feina similar a la que pugui tenir un polític o un professor: has de transmetre alguna cosa. Crec que s’ha d’agafar la idea des d’aquesta posició, no com una via per arribar a la fama o a l’èxit.

Una responsabilitat, però, que de vegades entra en conflicte amb les descàrregues il·legals i altres qüestions que aquí, estan a l’ordre del dia. Quan estava amb el grup Bella, ens va passar una cosa molt curiosa. Encara no havíem llençat l’àlbum, només hi havien còpies promocionals, i sense saber com, a Alemanya ja el tenien... nosaltres estàvem a Canadà! No m’importen aquestes coses, perquè ajuda a promocionar, però entenc que grups molt consolidats lluitin contra això. Tot i que també crec que la indústria musical ha de canviar.

Cap a on diries? És un tema molt complex. S’ha de recolzar a l’artista, anar als concerts, comprar els seus treballs, perquè porten una feina, hi ha una inversió al darrere de tot el què arriba al mercat. Pàgines com myspace, iTunes, Spotify o les xarxes socials, són una via importantíssima per donar-se a conèixer, perquè la gent t’escolti sense haver de pagar. És com una llibreria, un préstec. Crec que s’ha de crear un model similar a aquest amb les descàrregues, s’ha de preparar el terreny cap a aquest camí. De fet, comprar una cançó a través d’Internet també suposa disminuir els costos: la fotografia, el paper, el plàstic del CD. A mi m’agrada col·leccionar-los, però crec que és un bon concepte sobre el que treballar.

De moment, Tiffany, estàs treballant en el teu primer àlbum en solitari. Quan el tindrem? Encara no ho sé, hi ha molta feina a fer, perquè no sortirà fins que no estigui perfecte! Ha de reflectir el què jo estic sentint, i aconseguir una unió emocional amb qui l’escolti. Escoltar la música ha de ser un alliberament de la ment, ha de divertir, de transmetre una energia. De moment podria ser que de cara a l’estiu surti un EP, amb quatre o cinc cançons. El què està clar és que ha de reflectir el millor de mi.

Tot i que hi ha un producte definitiu, però, ja t’hem pogut sentir en alguns concerts per la zona, un d’ells benèfic i aquí a Llavaneres, el Festival de les llums. He tocat al Clap, on vaig incorporar per sorpresa dos bateries: m’agrada la idea de compartir el què faig, com t’he dit, estic experimentant i l’aspecte visual als meus espectacles és un element sobre el que segueixo treballant. Espero que cada concert sigui més gran i millor, i tinc intenció de canviar la seva dinàmica de manera continuada.

També estic molt agraïda d’haver pogut col·laborar al Festival de les llums. Tot i que Llavaneres sigui una comunitat petita, està molt conscienciada, i encara que les quantitats recaptades ens semblin petites, signifiquen molt pels qui ho necessiten. Jo podia ajudar fent música, i per descomptat, estic oberta a repetir l’experiència.

"We will never be alone" on Vimeo.

"Drop it" on Vimeo.

+ That Girl With Dark Eyes (myspace)

+ 3 viles

'Smirting'

Els espais per fumadors –sí, aquells que es troben a les portes de tot local sense fum-, s’han convertit en els nous ascensors. Ja no necessitem quedar-nos tancats en aquest elevadors automàtics amb la persona que ens agrada per comentar banalment el temps que fa; només cal sortir del bar, encendre’s una cigarreta i començar amb un simple “Què et sembla la nova llei?”. Pot semblar absurd, però sense voler, aquesta prohibició ha creat una connexió entre persones fumadores, una complicitat, un punt de partida per relacionar-se. I no és broma: es diu Smirting (neologisme resultant de la suma dels anglicismes smoking&flirting). Tampoc és nou: va néixer a Nova York l’any 2003, amb l’entrada en vigor de la mateixa llei que ara s’ha establert al nostre país –com sempre, tot ens arriba amb retard. Aquesta nova activitat social també s’ha agafat amb força entre els irlandesos, que fins i tot l’han estudiat. Com a resultat asseguren que un 25% de les parelles que van néixer entre el 2007 i el 2008 tenen el seu origen a les portes de bars i discoteques, entre calada i calada.

Els smirters –que són els qui practiquen l’smirting, és clar-, tenen fins i tot una guia professional a la xarxa per perfeccionar les seves estratègies. Una de les tàctiques és la de sortir a fumar en dies de pluja, ja que per no mullar-se, la gent sol resguardar-se sota arbres o terrasses. Vaja, que com al cinema clàssic, on veiem contínuament grans actrius xuclant nicotina amb sensualitat, el cigarret es reincorpora de nou al nostre arsenal d’armes de seducció. Si la cosa funciona, potser fins i tot haurem de canviar el “Love is in the air” de Paul Young per un “Love is in the smoked air”. Qui sap.

Pels qui no fumen, però busquen parella, sempre els quedarà l’opció d’acompanyar als amics a la porta del bar, o simular el vici amb una cigarreta d’herbes aromàtiques com la utilitzada pels actors de l’obra de teatre “Hair”. I és que al carrer no hi ha problema de denuncies; almenys a causa del fum del tabac. Però el què estar clar és que la imaginació no té límits i hi ha qui fa de lligar tot un art. Així que mentre els de Gran Hermano fan edredoning en antena, ocupant l’espai abans informatiu de CNN+, al carrer més d’un practicarà l’smirting, esperant també resguardar-se amb algú sota un cobrellit. Esteu avisats.

Il·lustració Anna Grau.

Del mar al cel

L’any 1972, quan Sant Vicenç de Montalt comptava amb poc més de 900 habitants censats, la família Tintoré arriba gairebé per casualitat, a través d’un anunci en un diari: “Buscàvem un lloc per descansar fora de la ciutat, també per treballar i estudiar, però relativament a prop per arribar-hi fàcilment, i l’anunci ens va portar aquí”. Segons ens explica el pare de família, el doctor Tintoré, Sant Vicenç es va convertir en el punt perfecte per trencar el seu ritme de treball; pels seus fills, un bon record d’infància i joventut: “Vam tenir la sort de coincidir amb altres matrimonis amb fills a la urbanització, i venir aquí els caps de setmana i a l’estiu era l’escapada perfecte: mar, muntanya, natura, esport i calma”.

El 8 de novembre del 1986, com molts recordaran, un dels seus fills, Marc Tintoré, va sortir a navegar amb el seu veler 420, juntament amb un amic. La mala fortuna va provocar que, durant una maniobra, bolquessin i l’osta [el cable que aguanta el masteler a la coberta] es trenqués. Amb el pal de la major sense estabilitat només podien esperar que passés algú, però no va ser així, pel que decideixen nedar fins a la platja. El Marc cedeix l’únic salvavides a bord al seu company i desapareix entre les onades. “Aquesta és la realitat del fet: una generositat extraordinària; donar la vida per un company”, diu Santiago.

Arran aquesta tragèdia, el seu record s’ha anat fent més fort cada dia. “La resposta humana de la gent és fantàstica”, assegura Santiago Tintoré, “a partir de la gent hem anat coneixent petites coses del Marc que demostren que era una persona generosa i humil”. La seva generositat va ser honorada a títol pòstum amb el Premi Antorxa al millor esportista de l’any, i poc després la Federació Catalana de Vela també li va lliurar el Premi a la millor gesta esportiva. La seva absència, com diu el seu pare, l’ha fet més present que mai.

Jo voldria parlar,

sense saber com fer-ho,

és tant el que es pot dir...

i tan poques les paraules[1].

Sant Vicenç t’evoca el mateix que quan vas arribar? Ara s’ha edificat molt, però encara veiem el mar des de la terrassa de casa. I en aquesta terrassa és on he aconseguit desconnectar de Barcelona, de la feina i de les preocupacions; és on he escrit les paraules en record del Marc de cada aniversari. M’ha servit per trencar el ritme, que és el què buscava, i sí, guardo molt bon record de Sant Vicenç; els meus fills també. Era una molt bona combinació per ells. Per exemple, el Marc tenia un esperit molt obert. I això a Sant Vicenç li anava molt bé.

En quin sentit? Estava de cara al mar, i si obria la finestra del darrere, tenia la muntanya. Era un noi molt actiu, agafava la bicicleta i marxava a buscar el pa, feia excursions al Montalt amb els amics, i ja més gran, havia arribat fins a Torrentbó, el Coll del Pollastre o al Montseny. S’entrenava molt, i crec que aquesta manera de fer el va permetre integrar-se perfectament a Sant Vicenç.

S’entrenava per a què? Li agradava molt l’esport, per exemple, l’atletisme. Va córrer algunes maratons, i per això s’entrenava bastant. Amb el temps, al seu diari personal, vam trobar notes com aquestes: “Jo corro la carrera de marató per augmentar la meva capacitat d’assimilació del sofriment. Això em donarà més confiança en mi mateix i podré ser més útil a la societat”. L’activitat esportiva havia transcendit en molt més. I és que córrer maratons sol és molt dur i molt avorrit, i tot i que tenia forma, preferia anar més a poc a poc, però al costat d’un amic. Preferia perdre ell per ajudar a un altre, i aquesta era la seva essència. Era un noi molt normal amb un gran sentit de l’amistat.

Normal? Era alegre i bon estudiant, però sobretot, normal. Amb això què vull dir? Després de morir, la majoria dels seus amics destacaven algunes de les seves virtuts, i tots coincidien en la seva generositat. Sempre trobava la part bona de tothom, era terriblement humà. I aquests gestos de generositat que el deixaven, per exemple, sense entrepà si algú tenia gana, o sense sac de dormir si un company l’havia oblidat en una acampada. Eren coses que veia com a normals. Formava part d’ell actuar d’aquesta manera.

I tot el què sentia, ho traduïa a la poesia. Arran de la seva mort, vam anar trobant una sèrie d’escrits seus, en els que demostrava una profunditat de pensament increïble a la seva edat. Hi havien escrits en prosa, però especialment de poesia. Nosaltres sabíem que escrivia, però la gran sensibilitat humana que demostrava fent-ho, la vam descobrir poc a poc després.

També sentia una gran passió pel mar... jo crec que aquí, el fet de tenir vistes al mar, li va generar aquesta passió. Li encantava navegar, tenia un petit veler, un 420, i sempre que podia sortia. En sabia molt i ho gaudia.

Em parles d’una passió pel mar i d’un companyerisme que no va perdre ni el dia de l’accident [8 de novembre del 1986]. Va demostrar que la seva resistència moral no era una cosa innata, sinó que havia aconseguit enfortir-la amb un gran esforç personal. El seu company ens va explicar després que mentre esperaven a que passes algú a recollir-los, durant dues llargues hores agafats a la orsa del vaixell, el Marc no va parar d’explicar-li històries, acudits, anècdotes, i fins i tot, el feia cantar. Això demostra la seva fortalesa.

Ningú preveure el desenllaç d’aquesta història. De cap manera... jo sempre agrairé al poble de Sant Vicenç, a les autoritats i a tothom que, desinteressadament ens va ajudar a buscar-lo. Aquella mateixa nit, jo i uns amics ja vam sortir al mar. L’endemà i durant la setmana següent es va dur a terme un rescat multitudinari, una mostra de la solidaritat humana: 200 km de mar coberts per voluntaris, des de Lloret de Mar fins a Sant Carles de la Ràpita.

Però no va aparèixer... Passada una setmana, vam decidir que no volia continuar. Vam buscar la platja més oberta des del Passeig dels Anglesos, quan encara hi havien els espigons, perquè ell tenia un esperit molt obert. Ens vam reunir allà, vam llegir unes paraules, vam llençar uns clavells al mar,... i el vam abandonar. El van trobar 5 setmanes més tard.

Però les mostres d’afecte no es van aturar. És una cosa extraordinària. A partir d’aleshores, vam començar a rebre cartes de molta gent. Les tinc guardades totes com un autèntic tresor, perquè considero que la resposta de la societat davant d’aquest fet, és fabulosa. El Marc era humil i generós, i la meva dona sempre li va agrair les petites coses. A través d’aquestes cartes vam anar recopilant més “petites coses” d’en Marc, que mai oblidarem.

Algunes d’aquestes cartes, juntament amb els escrits del teu fill, s’han unit en forma de llibre per Edicions Claret. Però també han imprès el seu record amb altres disciplines artístiques, com ara la música o la pintura. Quan havien passat gairebé 2 anys, em va trucar una senyora andorrana, Natàlia Solà. Em va dir que era poetessa guardonada i compositora musical, i que havia arribat a les seves mans una poesia del meu fill [Jo voldria parlar]. Em va dir que li havia agradat tant, que li havia posat música. La veu la va posar el tenor Josep Ruiz. I més tard, va organitzar un homenatge al Marc, on es van cantar vàries cançons, entre elles, aquesta.

Extraordinari. Un altre dia, em va venir un pacient a la consulta amb un amic. Mentre jo el visitava, l’altre es va quedar mirant una fotografia del Marc que tenia a la taula. Em va demanar els seus escrits i la fotografia i em va prometre un quadre. Saps qui era? Hugo Briceño, un pintor magnífic. Temps després va venir amb un retrat... increïble. Va saber captar la seva essència, la seva sensibilitat.

Un altre dia, un client, em va regalar una aquarel·la en la que es veu una platja nua, un cel ennuvolat, el mar mogut i una clariana que obre el camí al cel a un veler. Del mar al cel... quina metàfora més maca! La humanitat de la gent és fantàstica!

També es va fer un homenatge el 1987 a la Pica d’Estats. Uns amics seus de la universitat em van dir que volien fer l’esforç de pujar-hi en mode d’homenatge. Finalment, nosaltres ens vam sumar. Vam enterrar una carmanyola al cim, que contenia objectes que simbolitzaven la personalitat del Marc. Érem un total de 60 persones; crec que mai hi ha hagut una ascensió més nombrosa a la Pica d’Estats... i tot això em sembla preciós.

Aquest any és el 25è aniversari. Què tens pensat? Una nova edició del llibret, incloent les entrevistes, les cartes i els escrits que tenim en record d’en Marc, sumats als seus poemes. Si es pot, serà la cinquena edició; les altres estan esgotades. Perquè el més maco de tot això és que, tot i la seva absència, en Marc està més present que mai.

+ 3 viles

---

[1] Fragment del poema “Jo voldria parlar” de Marc Tintoré

Adéu, Santi

Preparant 3 viles de març

Amb un cafè humejant i uns minuts de retard dels que no ha parat de disculpar-se, la Tiffany entra al bar on havíem quedat i es demana un cafè amb llet en català. M’assegura parlar-lo com un nen de quatre anys, tot i que jo li veig bona base i ganes de consolidar-lo com a llengua d’expressió pròpia. L’entrevista, però, la fem íntegrament en anglès, per tant, el repte comunicatiu és també meu. Intenta parlar poc a poc, però després d’uns minuts, la conversa es relaxa: comença l’entrevista entre rialles, nervis i un “catenglish” que no passa desapercebut per les taules del costat. Darrere de TGWDE em trobo una melòmana confessada, emprenedora i valenta, disposada a atrapar els seus somnis. Bones energies per encetar un matí de dimarts.

Divendres

Començar el dia marcant-se objectius és molt més que satisfactori. Acabar-lo amb una pluja d’idees per crear-ne de nous, també. Ara falta que es puguin complir.

Seguim amb 3 viles, toca març!

El senyor Tintoré entra a la Biblioteca de Sant Vicenç amb un maletí replet de cartes. Mentre m’explica poc a poc qui era el seu fill, obre el maletí i completa la seva persona amb cartes, poemes i fotografies. Parla d’una gran allau de solidaritat humana. Tot i que tractem una gran pèrdua, es mostra positiu, optimista i esperançador. Em quedo amb una frase: “Tot i la seva absència, en Marc és més present que mai”. Me la guardo.

Reset

Avui la imatge ho és tot, oi?

Tocava actualitzar-se.

Mediterrània

Filla de pare italià i mare catalana, la Gina Pórtera va fugir de la ciutat l’any 1993: “La vida a Barcelona és molt interessant, però arriba un punt en el que tot són distraccions i t’ofegues”. Artista plàstica i professora, la Gina va estudiar Disseny Gràfic, Belles Arts i un postgrau en aptituds pedagògiques. El resultat me’l mostra en dos tallers diferenciats: el dels nens i nenes que segueixen les seves classes i el particular, on experimenta amb la seva faceta més creativa. De fet, aquesta és una vessant genètica: tot i que li fa certa timidesa admetreu, és descendent de la família Ruiz, línia paterna de Picasso, que ha deixat molts altres grans pintors al seu pas.

La Gina adora la seva feina i el raconet de Sant Vicenç que ara ocupa: “Aquí vaig trobar la traquil·litat, ja hi havia estiuejat, i ho tinc tot: mar i muntanya”. Gràcies a la decisió de quedar-se, avui gaudim les seves obres molt a prop.

Arribes l’any 1993 però et deslligues definitivament de Barcelona el 2001 per crear la teva pròpia acadèmia. Les anades i vingudes a la ciutat interrompien el meu procés creatiu. A més, la doctrina que practicàvem era molt clàssica, necessitava impartir coneixements amb més llibertat. Era una indústria, multitud d’alumnes, aquí em permet una docència més acurada, personalitzada. Així es pot observar la personalitat dels nens i nenes, el què porten a dins.

Tots ho portem? Cada persona té la seva tessitura. Això provoca una expressió particular. Al món de la pintura sempre hi ha una tendència molt personal: hi ha qui té dóna més importància a la llum, al color, a la figuració,... això és la que s’ha d’anar traient, poc a poc, i guiar-los.

I no hi ha perill de caure en la imitació? Evidentment cada escola té un mestre, però no deixo que em copiïn, són ells els que trien les imatges segons la seva sensibilitat. Avui tinc casos de nens i nenes que tenen un nivell de recursos i expressions molt desenvolupats. Aquest és el plaer que em dóna formar-los! El somni seria veure algun d’ells dedicat professionalment. I sinó, serà una passió molt gran que tindran sempre.

Tu vas decidir dedicar-t’hi. Dedico una immensa part del temps a la meva pintura, i per això vaig haver d’equil·librar-ho. La combinació és harmònica.

La teva tendència seria la llum, que defineixes com a mediterrània. La llum dóna lloc als colors, a les formes. La inclinació del sol a la nostra franja geogràfica és potent, però gens agressiva. Als països nòrdics hi ha un sol molt baix, ombres llargues, estirades, tons blavosos i més aviat malenconiosos. A Àfrica, en canvi, és un sol molt agressiu, sense gairebé ombres, molt intens, molt groc, sense matisos. Àsia, té una llum més rosada, fins i tot morada. Al Mediterrani tenim l’equil·libri, una barreja de contrastos. I si a això li sumem l’efecte del mar, amb els seus tons turqueses, verds,... és una sort!

Però quan viatges, també et quedes amb altres elements. Per sort la globalització no ha acabat amb les diferents maneres de fer: encara hi ha diferències. Allò que t’agrada, t’ho guardes i acaba formant part de tu.

Com l’estil pop. Jo vaig fer meu un dels conceptes de la seva filosofia, que és el de convertir en art tot allò que és quotidià. Si m’hagués d’etiquetar seria neopop, perquè rescato aquesta idea d’actituds del dia a dia de l’ésser humà i els doto de la meva percepció, amb colors molt potents, de vegades exagerats, amb elements una mica surrealistes. On sí que descarrego la tècnica, amb molt de realisme, és amb els personatges. M’agrada que es connecti amb el què els està passant.

Sempre has jugat amb figures humanes? Abans estava molt renyida amb aquesta idea. Tot eren formes geomètriques, escenes d’edificis solitaris, espais febrils, sense vida,... vaig tenir sèries de pintura metafísica que res tenia a veure amb el què faig ara. Poc a poc m’he anat acostant a aquesta relació amb l’humà, a integrar-lo a entorns naturals, a jugar amb moments de la seva vida.

Però poques vegades veiem la cara d’aquests personatges. Per què? M’ho pregunten sempre, i no: No tinc cap fòbia a pintar cares! [riures]. Em resulta més enigmàtic, més íntim, si el personatge observa l’escena que té al davant, perquè forma part de la seva vida. Poden semblar individus solitaris, però per mi no ho són, els acompanyen altres elements que també compten, i molt!

Elements que també dotes de personalitat. Amb això no vull dir que si dibuixo una tassa de cafè, per exemple, tingui una personalitat pròpia, sinó que el fet de incorporar-la a l’obra té un significat, és un símbol. Per exemple, les tarimes, em transmeten una seguretat, els edificis tenen una funció, el color també ens està dient alguna cosa, o la llum del cel,... el conjunt de tot conforma una narració. Jo penso molt les composicions, no és un impuls: vull dir el què vull dir.

En quin moment vas decidir que l’art seria el teu camí? Venia de família, tot i que no vaig començar a dibuixar fins els 6 anys. El què tenia molt desenvolupada era la curiositat, de fet, de petita m’interessava la biologia. L’art és una passió molt gran que condiciona la vida, però una vegada vaig decantar-me, no he dubtat.

Fotografia: Buch

+ Gina Pórtera

+ 3 viles