Des d’un petit poble de les rodalies de Sant Francisco, aquesta noia d’ulls foscos ha aterrat a la nostra vila principalment per amor. Des d’aleshores, Tiffany Sotomayor combina el seu temps entre Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. Professora d’anglès a l’acadèmia Blancafort, també treballa paral·lelament en el primer àlbum de That Girl With Dark Eyes (TGWDE), un projecte musical en solitari després de 6 anys amb la banda canadenca Bella. Poca cosa ens avança: a l’estiu, un LP, i quan s’hagi acabat de trobar a si mateixa, l’expressió de la seva persona en format àlbum. De moment la podrem gaudir a locals com el Clap, on tornarà el mes que ve, o aquest mateix març a Barcelona, a l’Elèctric Bar. Melòmana per definició, la Tiffany es declara fan de la genialitat de Prince i de l’empenta d’Annie Lennox, sense oblidar altres estils com el hip hop o el funk, que assegura que la inspiren. Poc a poc, la Tiffany s’integra musical i personalment al nostre territori, que defineix com una comunitat amistosa, familiar i de mentalitat oberta. De moment ha donat el salt al passat Festival de les llums, on va col·laborar desinteressadament per una bona causa: “Les persones que ho van organitzar pensen en ajudar a la gent que ho necessita, i han ajudat a la resta a que no l’oblidin; em sento molt agraïda d’haver pogut col·laborar i estic oberta a repetir l’experiència”.
Com comences a interessar-te per la música? Que jo recordi, des de molt petita. Em fascinava, era com una obsessió. La música em va motivar en tots els aspectes de la meva vida, em va ensenyar persistència, passió i força per creure. Vaig començar a estudiar música a secundària, però es va convertir en una feina, sense creativitat ni plaer... a mi m’agrada sentir la música, crear-la, fer-la! I vaig preferir aprendre sola, practicant. El meu instrument preferit era la bateria: des dels 6 anys recordo estar picant tambors; i no sé perquè, és la direcció que vaig prendre. Crec que és divertit; tocar la bateria em fa sentir viva.
Aquest era el teu paper al grup Bella, la bateria. En algunes cançons també tocava la guitarra, però bàsicament tocava la bateria.
Però ara, amb TGWDE, també cantes. És nou per mi, perquè només ho havia fet una o dues vegades amb l’anterior grup per divertir-me. Crec que ara estic aprenent a treballar amb la meva veu, cada dia canvia i millora. També composo les cançons, els ritmes electrònics, les tecles... estic experimentant i m’encanta aquesta sensació: avui fas una cosa i potser demà t’inventes una altra... per on em portarà el procés de creació? ja ho veurem! Encara m’haig de trobar.
De fet, tinc entès que TGWDE es crea en 48 hores... molta improvisació! Després de 6 anys amb Bella, el grup estava canviant, portàvem molts concerts, molts viatges, molts festivals,... de fet, nosaltres estàvem canviant! Ens vam fer grans i les nostres vides anaven per camins diferents. Era el moment de trencar, perquè ja no era divertit. TGWDE neix després que una companyia de xocolata molt coneguda a EUA, Hershey, ens proposés crear una cançó comercial per “Oh Henry!”. Finalment vaig acceptar l’oferta en solitari, i en 48 hores, vaig composar i enregistrar la cançó. Vaig treballar molt dur per completar-la i em sento molt agraïda d’haver tingut aquesta oportunitat!
Aquí és on neix That girl with dark eyes [Aquella noia d’ulls foscos]. El nom ve perquè d’allà on vens els ulls blaus són molt comuns? Clar! Em van preguntar: quin és el teu nom? I vaig dir... un moment si us plau! Necessitava pensar-lo una mica! I com que a mi sempre em reconeixen pels ulls, és el tret que potser destaca més del meu físic... vaig dir, d’acord! That Girl With Dark Eyes! Aquí passa al revés, els ulls foscos són molt més comuns, allà predomina la gent rossa amb ulls blaus o verds i físicament jo cridava més l’atenció. Però així va sorgir el nom!
Després d’això comences el teu projecte en solitari, que pràcticament coincideix amb la teva arribada a Catalunya. És més fàcil obrir-se camí aquí? Aquí s’està vivint un gran moment per la música, però és que a més, jo crec que si ets una bona banda de música, no necessites res més. Als EUA necessites això i molts contactes, perquè hi ha molta més competència. Saps la quantitat de grups que hi ha a Los Angeles? Milers de músics que somien el mateix...
Tot i que la teva música contrasta força amb l’estil musical que hi ha actualment a Catalunya. Sí, moltíssim. Crec que la música catalana és més ètnica, a mi em sona a català, és molt especial per la gent d’aquí i ho veig molt vinculat al mar, no sé perquè, però em transmet aquesta energia, aquest relax. Res a veure tampoc amb la música llatina que triomfa més a altres llocs del Mediterrani! Tot i això, crec que a aquí hi ha una mentalitat més oberta, a la gent li agraden estils molt diversos. Això potser als EUA no és freqüent. Per exemple, és més difícil que segueixin grups que no cantin en anglès, no es senten identificats.
Que me’n dius de la llengua... perquè estàs aprenent català. Crec que m’és molt difícil fer-me entendre, encara em costa molt expressar-me en català. La gent pot pensar que sóc callada o tímida, però és perquè encara em sento estranya. Són les petites coses que no sé dir, les que no deixen acabar de veure la meva autèntica persona.
Poc a poc s’anirà esvaint l’impacte cultural. Tampoc n’hi ha tant. La societat catalana és molt més una comunitat, potser una mica més tancada, es senten diferents, i ho entenc perfectament, tot i que a trets generals, som força iguals. L’impacte ve més potser del dia a dia, però entre Barcelona i Llavaneres també n’hi ha. En aquesta ciutat tot va molt ràpid, i d’on jo vinc, tot i que també és una ciutat, és com un gran poble. En canvi, a Llavaneres hi sento molta pau, molta calma, és molt familiar: conec la gent del carrer, ells em coneixen, sóc agradables i m’ajuden quan no entenc alguna cosa, i ho agraeixo molt. Els nens als que dono classe també m’ensenyen molt.
Hi ha un intercanvi. Tenen un gran nivell d’anglès, és molt favorable, i tu els estàs acabant d’ensenyar aquesta llengua, però jo també estic aprenent la seva! T’ajuden molt amb les petites coses, t’acaben la frase quan no saps com continuar-la, et diuen la traducció d’una paraula... és genial.
Tot i això, esperes viure només de la música, algun dia. És la meva meta. La música és la passió més gran que tinc. Si algun dia perdo això, no sé què faré... necessito crear coses noves cada dia. La música és una cosa que em fa sentir feliç, és el meu mitjà per expressar els meus sentiments. I al mateix temps, és una responsabilitat.
Responsabilitat en quin sentit? El fet d’estar davant d’un públic, en un escenari, és una feina similar a la que pugui tenir un polític o un professor: has de transmetre alguna cosa. Crec que s’ha d’agafar la idea des d’aquesta posició, no com una via per arribar a la fama o a l’èxit.
Una responsabilitat, però, que de vegades entra en conflicte amb les descàrregues il·legals i altres qüestions que aquí, estan a l’ordre del dia. Quan estava amb el grup Bella, ens va passar una cosa molt curiosa. Encara no havíem llençat l’àlbum, només hi havien còpies promocionals, i sense saber com, a Alemanya ja el tenien... nosaltres estàvem a Canadà! No m’importen aquestes coses, perquè ajuda a promocionar, però entenc que grups molt consolidats lluitin contra això. Tot i que també crec que la indústria musical ha de canviar.
Cap a on diries? És un tema molt complex. S’ha de recolzar a l’artista, anar als concerts, comprar els seus treballs, perquè porten una feina, hi ha una inversió al darrere de tot el què arriba al mercat. Pàgines com myspace, iTunes, Spotify o les xarxes socials, són una via importantíssima per donar-se a conèixer, perquè la gent t’escolti sense haver de pagar. És com una llibreria, un préstec. Crec que s’ha de crear un model similar a aquest amb les descàrregues, s’ha de preparar el terreny cap a aquest camí. De fet, comprar una cançó a través d’Internet també suposa disminuir els costos: la fotografia, el paper, el plàstic del CD. A mi m’agrada col·leccionar-los, però crec que és un bon concepte sobre el que treballar.
De moment, Tiffany, estàs treballant en el teu primer àlbum en solitari. Quan el tindrem? Encara no ho sé, hi ha molta feina a fer, perquè no sortirà fins que no estigui perfecte! Ha de reflectir el què jo estic sentint, i aconseguir una unió emocional amb qui l’escolti. Escoltar la música ha de ser un alliberament de la ment, ha de divertir, de transmetre una energia. De moment podria ser que de cara a l’estiu surti un EP, amb quatre o cinc cançons. El què està clar és que ha de reflectir el millor de mi.
Tot i que hi ha un producte definitiu, però, ja t’hem pogut sentir en alguns concerts per la zona, un d’ells benèfic i aquí a Llavaneres, el Festival de les llums. He tocat al Clap, on vaig incorporar per sorpresa dos bateries: m’agrada la idea de compartir el què faig, com t’he dit, estic experimentant i l’aspecte visual als meus espectacles és un element sobre el que segueixo treballant. Espero que cada concert sigui més gran i millor, i tinc intenció de canviar la seva dinàmica de manera continuada.
També estic molt agraïda d’haver pogut col·laborar al Festival de les llums. Tot i que Llavaneres sigui una comunitat petita, està molt conscienciada, i encara que les quantitats recaptades ens semblin petites, signifiquen molt pels qui ho necessiten. Jo podia ajudar fent música, i per descomptat, estic oberta a repetir l’experiència.
"We will never be alone" on Vimeo.
+ That Girl With Dark Eyes (myspace)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada