Filla de pare italià i mare catalana, la Gina Pórtera va fugir de la ciutat l’any 1993: “La vida a Barcelona és molt interessant, però arriba un punt en el que tot són distraccions i t’ofegues”. Artista plàstica i professora, la Gina va estudiar Disseny Gràfic, Belles Arts i un postgrau en aptituds pedagògiques. El resultat me’l mostra en dos tallers diferenciats: el dels nens i nenes que segueixen les seves classes i el particular, on experimenta amb la seva faceta més creativa. De fet, aquesta és una vessant genètica: tot i que li fa certa timidesa admetreu, és descendent de la família Ruiz, línia paterna de Picasso, que ha deixat molts altres grans pintors al seu pas.La Gina adora la seva feina i el raconet de Sant Vicenç que ara ocupa: “Aquí vaig trobar la traquil·litat, ja hi havia estiuejat, i ho tinc tot: mar i muntanya”. Gràcies a la decisió de quedar-se, avui gaudim les seves obres molt a prop.
Arribes l’any 1993 però et deslligues definitivament de Barcelona el 2001 per crear la teva pròpia acadèmia. Les anades i vingudes a la ciutat interrompien el meu procés creatiu. A més, la doctrina que practicàvem era molt clàssica, necessitava impartir coneixements amb més llibertat. Era una indústria, multitud d’alumnes, aquí em permet una docència més acurada, personalitzada. Així es pot observar la personalitat dels nens i nenes, el què porten a dins.
Tots ho portem? Cada persona té la seva tessitura. Això provoca una expressió particular. Al món de la pintura sempre hi ha una tendència molt personal: hi ha qui té dóna més importància a la llum, al color, a la figuració,... això és la que s’ha d’anar traient, poc a poc, i guiar-los.
I no hi ha perill de caure en la imitació? Evidentment cada escola té un mestre, però no deixo que em copiïn, són ells els que trien les imatges segons la seva sensibilitat. Avui tinc casos de nens i nenes que tenen un nivell de recursos i expressions molt desenvolupats. Aquest és el plaer que em dóna formar-los! El somni seria veure algun d’ells dedicat professionalment. I sinó, serà una passió molt gran que tindran sempre.
Tu vas decidir dedicar-t’hi. Dedico una immensa part del temps a la meva pintura, i per això vaig haver d’equil·librar-ho. La combinació és harmònica.
La teva tendència seria la llum, que defineixes com a mediterrània. La llum dóna lloc als colors, a les formes. La inclinació del sol a la nostra franja geogràfica és potent, però gens agressiva. Als països nòrdics hi ha un sol molt baix, ombres llargues, estirades, tons blavosos i més aviat malenconiosos. A Àfrica, en canvi, és un sol molt agressiu, sense gairebé ombres, molt intens, molt groc, sense matisos. Àsia, té una llum més rosada, fins i tot morada. Al Mediterrani tenim l’equil·libri, una barreja de contrastos. I si a això li sumem l’efecte del mar, amb els seus tons turqueses, verds,... és una sort!
Però quan viatges, també et quedes amb altres elements. Per sort la globalització no ha acabat amb les diferents maneres de fer: encara hi ha diferències. Allò que t’agrada, t’ho guardes i acaba formant part de tu.
Com l’estil pop. Jo vaig fer meu un dels conceptes de la seva filosofia, que és el de convertir en art tot allò que és quotidià. Si m’hagués d’etiquetar seria neopop, perquè rescato aquesta idea d’actituds del dia a dia de l’ésser humà i els doto de la meva percepció, amb colors molt potents, de vegades exagerats, amb elements una mica surrealistes. On sí que descarrego la tècnica, amb molt de realisme, és amb els personatges. M’agrada que es connecti amb el què els està passant.
Sempre has jugat amb figures humanes? Abans estava molt renyida amb aquesta idea. Tot eren formes geomètriques, escenes d’edificis solitaris, espais febrils, sense vida,... vaig tenir sèries de pintura metafísica que res tenia a veure amb el què faig ara. Poc a poc m’he anat acostant a aquesta relació amb l’humà, a integrar-lo a entorns naturals, a jugar amb moments de la seva vida.
Però poques vegades veiem la cara d’aquests personatges. Per què? M’ho pregunten sempre, i no: No tinc cap fòbia a pintar cares! [riures]. Em resulta més enigmàtic, més íntim, si el personatge observa l’escena que té al davant, perquè forma part de la seva vida. Poden semblar individus solitaris, però per mi no ho són, els acompanyen altres elements que també compten, i molt!
Elements que també dotes de personalitat. Amb això no vull dir que si dibuixo una tassa de cafè, per exemple, tingui una personalitat pròpia, sinó que el fet de incorporar-la a l’obra té un significat, és un símbol. Per exemple, les tarimes, em transmeten una seguretat, els edificis tenen una funció, el color també ens està dient alguna cosa, o la llum del cel,... el conjunt de tot conforma una narració. Jo penso molt les composicions, no és un impuls: vull dir el què vull dir.
En quin moment vas decidir que l’art seria el teu camí? Venia de família, tot i que no vaig començar a dibuixar fins els 6 anys. El què tenia molt desenvolupada era la curiositat, de fet, de petita m’interessava la biologia. L’art és una passió molt gran que condiciona la vida, però una vegada vaig decantar-me, no he dubtat.
Fotografia: Buch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada