Estimat diari...

Cada dia començava amb aquestes paraules, amb un simple i tradicional “Estimat diari”. De vegades també m’inventava un nom per posar-li, una innocent imitació després d’haver llegit un fragment d’Anne Frank i la seva Kitty a l’escola, i sense caure encara en la immensitat de les seves paraules. Aquell quadern de tapes blaves i dures unides per un cadenat de fàcil obertura em va acompanyar de manera intermitent gran part de la meva infantesa, i un tram de l’adolescència. Narrava la meva quotidianitat de manera poc acurada i esbossava els meus pensaments més personals, que aleshores, em semblaven profunds i treballats. El més important, però, era mantenir la privacitat del seu contingut, per això no només el tancava amb clau, sinó que l’amagava.

Avui no em caldria un quadern de tapes dures. L’evolució ha provocat les nostres reflexions, que el nostre dia a dia, pugui ser redactat i publicat a la xarxa en temps real. Les pàgines ja no guarden secrets, sinó que construeixen un públic tafaner que exigeix notícies constantment, i les analitza banalment. I si es tracta d’una figura popular, aquest seguiment es fanatitza. Això és el què li ha passat, per exemple, al jugador de bàsquet del Caja Laboral, Pau Ribas, després d’expressar les seves opinions polítiques a través del Twitter. El seu post ha provocat un allau de respostes variades i ha obert de nou el vell debat sobre la possibilitat de barrejar política i esport. “Opino perquè tinc dret a vot”, ha explicat ell després d’observar com part dels seus seguidors criticaven vilment les seves paraules. No és l’únic esportista que s’ha trobat amb disconformitats després d’utilitzar les xarxes socials per manifestar-se.

El preu de la fama és veure’s contínuament embolicat en un judici constant, i ara, és més fàcil que mai, perquè s’obren les portes a la intimitat sense tenir clar qui entra. Potser hauríem de dedicar-nos a retornar als diaris de tapa dura, i deixar les opinions per les converses en petit comitè. O acostumar-nos a que d’opinions i pensaments, n’hi ha de tots colors.

+ 3 viles